Pàgines

dijous, 28 de març de 2013

La gata maula (i II)

La Griseta s'ha escapat, val, d'acord. No sé exactament com, però s'ha escapat. He de fer tot el que estigui a les meves mans per trobar-la. Vaig parlar amb tots el veïns, ningú l'havia vist... Vaig mirar per tota l'escala dels pisos. El garatge, tot. Res de res... Havia fugit al carrer... Una gata que mai ha posat un peu (bé, una pota) a una acera, que sempre ha estat dins una casa, ara rondava per un barri d'una ciutat bastant transitada. Me l'han matat segur... atropellada... Ai, per favor, no vull trobar el seu cadàver sobre l'asfalt del carrer... O s'ha mort de gana... No sap caçar, és un puto gat persa! Ai ai ai. Vaig passejar-me per tot el barri en la seva búsqueda i vaig preguntar a alguns comerços propers... Res de res... Ai si l'han trobat uns xinos... Ja està tot perdut... Ai nena! No pensis això, collons! I vaig fer una cosa terrible... Penosa... Però és l'únic que em quedava per fer... Vaig fer un cartell de "Se Busca"... Glups! Vaig imprimir un munt de fulls amb una foto seva... i vaig posar que estava malalta i necessitava medicació, perquè vaig pensar que si algú la trobava se la quedaria, que és una gata molt maca i tal... Sí, vaig mentir, però havia de recuperar al gat, o la que necessitaria medicació de per vida seria jo!

Vaig folrar el barri amb tots aquells cartells on sortia una gata persa estupenda i altiva, que en teoria estava malalta i podia palmar-la en qualsevol moment si no prenia uns certs medicaments... Resava a tots els déus que em van passar pel cap demanant que l'ajuda ciutadana tingués efecte... De fet, tot el barri n'anava ple... Però ningú em trucava per donar pistes, només se sabia que la Morgan havia perdut un gat... Pfff. Faltaven tres dies perquè el meu tiet i el meu cosí tornéssin de viatge, no tenia notícies de la gata i el meu barri estava inundat de cartells amb la seva foto... Havia de fer-los una trucada i aguantar amb les conseqüències... Perquè encara que conseguís trobar-la, no era capaç de retirar tots els cartells que havia penjat i segur que em pillaven. I bé... també volia confessar, i afluixar, en la mesura del possible, aquell nus que tenia a l'estómac. I què cony, que en cas contrari, si ells haguessin perdut al meu gos, també hagués agraït que algú m'ho comuniqués. No recordo què van dir... Però el que si recordo és l'hostilitat en general. Puta, Morgan, que gilipolles ets! Per un únic tiet i un únic cosí que tens, vas, i els hi perds la seva (i meva) estimada gata. Plors.

Van ser dies d'impotència i desesperació i a sobre, se'm van acabar les vacances, així que després d'una altra nit sense dormir me'n vaig anar a treballar. En aquella època treballava al Vall d'Hebron, així que em xupava la C58 en tot el seu esplendor... I quan estava aproximadament a Montcada (una de tantes) em va sonar el mòbil. Qui em truca ara... Un número que no correspòn a cap contacte... Hola? Hola, ets la Morgan? Mmm... sí. Mira, soc l'Helena, de la xarcuteria... Que acabem de trobar el teu gat, oi que l'havies perdut? Uooooo! Ole ole oleeee!!!! No sé com m'ho vaig fer però en zero coma estava a la C58 en sentit contrari. No recordo on vaig donar la volta per tornar cap a casa... L'únic que sé es que no vaig rebre cap multa, així que deuria girar legalment... o no em van enxampar. No us podeu imaginar l'alegria que portava a dins! Brutal!!!

Vaig arribar a la xarcuteria del barri i allà m'esperava la Griseta dins d'una caixa de panera de Nadal!!! Estava bé!!! Bé, estava bé, però bruta com mai, amb una pudor de pixats que tirava enrera i amb rastes al pèl de la panxa. El gat més guarro i pollós que he vist mai! Pobreta! El que deuria haver passat aquells dies fora de casa... Angelet... L'Helena em va dir que l'havien trobat sota la nevera dels formatges, i que no entenien com havia arribat allà, ja que la botiga havia estat tancada per vacances... En fi... tampoc sé exactament com va marxar de casa meva, així que... És igual! Ja ha aparegut i està sana i salva! L'harmonia familiar està assegurada!

Me la vaig endur a casa i la vaig treure de la caixa. I sabeu què va ser el primer que va fer, la molt capulla? Se'n va anar directament a la porta i es va posar a miolar!!! Volia que li obrís la porta!! Volia marxar!!! Ni de conya, tia! Però què et penses?!?! La moooolt pepa s'ho deuria haver passat de conya fent la vagabunda pels carrers del meu barri... Deuria haver descobert la vida esbojarrada d'un gat callejero... Mare meva, segur que l'havien desflorat i tot, segur que se l'havien follat tots els gats del meu barri i havia menjat de les escombraries tot allò que a casa no li donem. Serà putot!!! I ara, després de tot el que m'has fet patir, vols tornar al carrer? Ni boja, gata poligonera!! De pet a casa dels teus amos, no vull saber res més de tu!!!

Així, doncs, finalment, vaig poder tornar la Griseta al meu tiet i al meu cosí, que fins i tot van riure de la història (ara que havia acabat bé) i de la cara oculta d'aquesta gata senyoritinga que resulta que li va la jarana.  Més tard em vaig assabentar de les seves aventures pel meu barri... Resulta que un dia que vaig anar al forn de pa, la fornera em va preguntar si ja havia trobat al gat... I el senyor que s'esperava darrera meu, va i em diu... ai perdona... que era un gatet persa negre molt maco? Doncs venia a dinar cada dia a casa nostra... Com diu?!?!?! Resulta que aquell home vivia a quatre carrers de casa meva, i un dia, a l'hora de dinar, van trobar a la Griseta al seu portal. I com que la seva senyora (paraules textuals de l'home) havia fet paella, doncs n'hi van donar una mica perquè mengés... i després va marxar. Aquell matrimoni va il·lusionar-se molt quan, al dia següent, la Griseta va tornar a rondar pel seu portal... I li van tornar a donar de menjar un altre cop... I així successivament... Mira-la ella! Quins recursos, tu! Menjant com una reinona, de farra tot el dia... Clar que no tornava! Living la vida loca...

El més curiós de tot, és que al tornar a casa seva, va ser com si no hagués passat res... Segueix espantant-se de la gent, segueix dormint quasi bé tot el dia i segueix espantant-se al sortir al jardí... Va desmelenar-se durant cinc dies i ja està... Com unes vacances boges que mai es repetiran... Ara segueix ronronejant com una gata maula. I que segueixi així (si us plau).

dimecres, 27 de març de 2013

La gata maula


Feia molt temps que no passava per aquí i realment ho trobava a faltar, així que aprofitant aquests dies de festa... Aquí estic de nou! Últimament he canviat de feina i vaig realment de cul, viatjant amunt i avall, amb una maleta com a companya de ruta i qualsevol aeroport com a nou hogar. I com no, sense massa temps lliure que es pugui dedicar a fer altres coses que no siguin dormir, redactar informes o contestar correus pendents. No obstant, m'agrada molt tot això, no us penseu, tot i que diuen que em cremaré aviat... si per cas ja escriuré un post d'indignació quan això passi ;)


Una de les coses que us volia explicar fa temps és la història de la gata maula i mai trobava el moment. És una d'aquelles històries que em passen i la gent riu bastant quan els hi explico, però en el seu moment ho vaig passar fatal... A veure què us sembla... Començo!

El meu tiet i el meu cosí tenen un gat. Bé, una gata. Es diu Griseta, però és negra (de petita era de color gris i petita, i... una cosa porta a l'altra i el nom se li va quedar). És una gata persa moníssima i dormilega, i sobretot, espantadissa... Mai surt de casa, i de fet, s'espanta si surt al jardí i torna corrents cap a dins. La gent desconeguda li fa por... Vaja, que és una típica gata casolana, fina i senyoreta.

Per època de Nadal el meu tiet i el meu cosí normalment marxen a esquiar totes les vacances i deixen a la gata a casa, amb la menjadora automàtica i una mena de dispensador d'aigua perquè l'animal pugui sobreviure i tal. La veritat és que és una gata bastant independent i no li passa res perquè es quedi sola a casa uns dies, però un any vam decidir que, com que jo no marxava per aquelles dates, me l'enduria a casa meva, així no estaria sola. I què cony, que em feia gràcia tenir una mascota durant uns dies. Així que a finals de desembre me la van portar i me la quedava fins el dia de Reis, que ells tornaven.

Era molt divertit tenir un gat a casa... Es passava el dia dormint al sofà (al meu lloc) i si l'apartava feia un miè. Si m'anava a fer un cafè amb llet, al obrir la nevera ja miolava perquè li donés una mica de llet. Al anar a dormir, si em deixava la porta oberta, venia i saltava al llit, s'arraulia entre les meves cames i ronronejava. Ens portàvem molt bé.

En aquella època feia poc que sortia amb un noi i el dia d'any nou, després de la típica jalana familiar, ell va venir a veure'm. La gata estava per allà i no li feia massa gràcia que hi hagués algú més a casa i s'amagava, però vaja, vaig pensar que ja s'acostumaria i sinó, quan ell marxés, tot tornaria a la normalitat. Recordo que volíem mirar el Rally Paris-Dakar i la tele no anava bé, no es veia res... Quina merda, tu! Vaig anar un moment a trucar a la meva veïna de replà a veure si el problema amb la tele era meu o era una qüestió d'antena general. A ella tampoc se li veia la tele i em va comentar que ja havien avisat perquè ho vinguéssin a arreglar. Tema tancat. Vam parlar dos minuts màxim. Al tornar a casa, vam adonar-nos que feia estona que la gata no apareixia... La vam buscar una estona i res. Vam dir que segurament estava amagada perquè estava espantada i que ja sortiria quan ell marxés...
Quan va marxar, la gata no va aparèixer.

Vaig pensar que potser a la nit, quan tot estigués en calma, ja vindria a dormir amb mi i tal, com feia sempre... Aquella nit no va venir. A l'endemà al matí la preocupació ja era bastant important, i tot i que estava bastant segura que no s'havia escapat quan vaig anar a parlar amb la veïna, vaig tornar a trucar-li per confirmar-ho. La veïna em va dir que no, que era impossible que hagués sortit quan la tarda anterior havíem parlat, ja que la seva porta queda just enfront de la meva i hagués vist una cosa negra que sortia del meu pis. Tenia bastanta raó, però llavors... On cony era el puto gat, eh? M'estava castigant per haver tingut visita durant unes hores? No n'hi ha per tant, mecagumtot! Griseta? Grisetaaaa?? Res de res.

Al dia següent vaig comprovar els nivells d'aigua i menjar, per si durant la nit havia anat a la menjadora, vaig buscar per tot arreu, inclús vaig mirar dins la rentadora, darrera la nevera (per on passa el caparró passa tot el cos, diuen...). Vaig desmuntar el sòcol de la cuina. Vaig regirar tots els armaris, inclús el del lavabo, vaig mirar darrera el bidet i la tassa del vàter. Vaig registrar tot el pis com una yonki en busca de droga. Res de res. El gat no hi era... Em caurà el pèl. Mitja família (i som cinc en total) deixarà de parlar-me... Seré l'imbècil que no pot ni cuidar d'un gat. I segur que es pensen que vaig pillar tal tonya per cap d'any que em vaig endur un paio a casa i el gat va fugir... Noooo! Joder no! No és això! Amb un nus a la gola vaig trucar a ma mare (bendita madre...). La pobra dona va venir a casa meva a fer una búsqueda més... alternativa. La Griseta es torna boja pel menjar dels peixos (sí, allò que fa tanta pudor) i que només sentir remenar el pot, sempre ve perquè n'hi donis. Així que imagineu l'espectacle... Ma mare sacsejant un pot de menjar de peixos per tot el passadís de casa, cridant carinyosament... Grisetaaaaa, grisetaaaaa, vine maca, mira el que tinc... Patètic, en sèrio. Em sentia fatal. Mama... Para, si us plau... Que no veus que no hi és... Finalment ma mare va confirmar, com si fós una sentència judicial, gràcies a la prova del menjar per peixos, el que jo ja em temia feia hores... La Griseta s'ha escapat.

Continuarà...