Pàgines

dimecres, 26 de desembre de 2012

Petits grans mals

No és que sigui una noia especialment maldestra, gafe patosa… però sempre em faig mal, em fereixo. No és allò de fer-se molt mal, com caure per les escales, cremar-se amb el forn, tallar-se un dit amb el ganivet del pernil, esquinçar-se esquiant o altres mals importants… Aquests accidents o ferides son previsibles, ja se sap que tenen un perill inherent. No vull parlar d’això, no. Em refereixo al fet de xocar, de fer-se petits cops, blaus, talls, cremades amb allò més insospitat, que clínicament no tenen gens importància però no vegis com donen pel cul… Crec que em ve de família, a casa som bastant de fer-nos mal amb qualsevol xorrada, però també sé que li passa a tothom. I com que servidora podria tenir el rècord mundial de tolidura, us vull fer cinc cèntims de tots aquests petits grans mals que sempre em passen i dels quals sempre em queixo.


Com s’intueix en el meu avatar, sóc fumadora. I sé del cert que fumar pot fer molt mal… Us ho asseguro. A part de tot allò que ens repeteixen constantment les autoritats sanitàries i que ens mostren tant gràficament als paquets de tabac (i que no vull recordar), hi ha coses que no ens les expliquen… Petites coses que passen al fumar i que tothom calla… Com quan fas una calada, tens els llavis tallats i amb la boquilla del cigarro t’endús mig llavi. M’ha passat bastants cops i ho odio. Fa molt mal, de veritat. Estas allà fumant tranquil·lament, i pam! T’arrenques la pell… Com pica, i quin mal rotllo dóna. Aquest fet empitjora quan, el cigarro, a part d’enganxar-se’t al llavi, els dos dits amb què el subjectes llisquen ràpidament sobre el piti i, com no, arriben al capullo, tot roent ell. A part del mal del morro, et cremes els dits i maleeixes en Philip Morris i a tota la seva família al complet. I la cosa encara pot empitjorar més encara… Amb la cremada dels dits, s’activa un senyal d’alerta al teu sistema nerviós que fa que, involuntàriament, llencis el cigarro, i aquest normalment cau sobre una superfície no apta per la cendra i les brases… El sofà (que si no es crema, si més no, s’embruta), el teclat de l’ordinador (que queda ple de cendra), el cafè que t’estàs prenent (i que evidentment ja no pots seguir bevent). Fú! Però és que fumar també pot provocar altres petits mals… Com quan t’entra el fum a l’ull. Ahhh com pica, per déu! I no pots evitar tocar-te’l, i és clar, amb el dit ple de nicotina, encara pica més. I si vas maquillada… ja ni t’explico… et queda un ull vermell amb oso panda a lo zombie. Que maco.
El paper sí que és el mal. Sí, el paper… I mira que ja ens en donen de ben petits perquè hi fem dibuixos, pintem, etcètera, però tot i així el paper pot ser molt perillós i fer molt mal, i ningú ens avisa! Qui no s’ha tallat un dit agafant un full dels apunts de classe, per exemple, deixant una marca de sang al paper i un tall emprenyador al dit. Qui no s’ha tallat passant la pàgina d’un llibre o d’una revista… És increïble el mal que pot arribar a fer una tonteria com aquesta, però és que sempre vas a tallar-te al punt on molesta més, normalment entre falanges, on s’articulen els dits.  I és que els dits els belluguem constantment i el coi de tallet es va obrint cada dos per tres i tarda en tancar-se (i deixar de donar pel cul). T’estàs varis dies maleint-te, i més si en aquest període talles cebes, llimones, agafes un polsim de sal o toques qualsevol cosa que piqui, o contingui una mínima quantitat d’àcid i/o alcohol.
Respecte a fer-se mal amb un full de paper, he tingut una experiència molt desagradable, molt més macabra que fer-se un tall al dit (que també, però vaja…) Així que els més aprensius, us recomano que salteu al següent paràgraf, no voldria que se’m maregés ningú… Tot i que sé que us podrà la curiositat i seguireu llegint ;) Un cop estàvem amb una amiga, encara anàvem al institut i teníem un examen a l’endemà. Jo necessitava uns apunts que no tenia massa potables i la meva amiga me’ls va deixar. Va passar-me unes quantes pàgines i un dels fulls va volar… Al intentar agafar-lo, vaig tenir tanta mala sort que em va tallar l’ull. Em vaig quedar blanca, no volia ni imaginar-me el que m’havia fet un puto full de paper!! Sorprenentment no em feia mal, però sí que notava com una molèstia. No gosava tocar-me l’ull ni mirar-me’l, i la meva amiga tampoc. Estàvem entre cagades i expectants. La molèstia a l’ull cada cop era més gran, parpellejava i cada cop era pitjor… Arrrg! M’havia tallat la còrnia? Ecs! Mama, por!! Finalment, ja no podia més i vaig tocar-me l’ull, per fer alguna cosa… I sabeu què va passar? Doncs que em va caure la lentilla partida en dos! Aaaaaah! Mai m’he alegrat tant de ser haver sigut miop. La lentilla em va salvar de tallar-me l’ull amb un full de paper. Quina llet vaig tenir. Per això us dic que el paper és el mal! I les lentilles, tot i que en aquest cas em van salvar d’una ben grossa, també te la poden liar mil, se’t poden girar en la teva contra en zero coma… Per sort, ja fa un any que em vaig operar la miopia i ja no pateixo aquests inconvenients, però les havia passat magres…
Les lentilles, no obstant, també provoquen petits grans mals… Quin gran moment quan t’entra una pestanya a l’ull i justament, per algun misteri de la mecànica anatòmica, la pestanya s’instal·la entre l’ull i la lentilla… Aaaaah! Quin mal rotllo! Has de burxar, et fas mal, no pots mantenir l’ull obert… I si finalment aconsegueixes treure’t la lentilla, arrossegar la pestanya cap a fora i tornar a posar la lentilla… El mal continua i tens un ull vermell com un tomàquet… I no parlem d’aquells dies en que et lleves, et poses les lentilles, curres tot el dia, ordinador, mòbil, pantalles a mansalva, etc etc… quedes per fer una birra, i se t’acaba liant la nit fins a les 7 del matí… I sí, fa 24 hores que duus les lentilles, i t’han fet ventosa, s’han quedat allà enganxades com si te les haguessis posat amb Loctite. Ufff! I no parlem quan abans es podia fumar als bars… Això encara empitjorava més el problema… Acabaves amb els ulls secs com la mojama, parpallejant  psicòticament pels puestos i com no, amb les lentilles fent ventosa com un pop espantat.
Menjar és un plaer, tothom ho sap, però també és causa de petits grans mals… Qui no s’ha cremat el paladar menjant sopa bullent, oi? Et queda la boca destrossada durant molt de temps per haver ingerit només una cullerada de res! No hi ha dret! Menges un tros de pa… Aparentment inofensiu… I no saps ben bé perquè, amb una crosta et rajes la geniva. Aiiii! Per favor! Que és un tros de pa! No pot ser! Però el pitjor… el pitjor de tot són les pizzes. Uff, són la mort… I ara no vull fer mala publicitat de res, però… Heu provat la pizza de formatge Buitoni?? No ho feu! Són filles de Satanàs! No entenc què fan aquesta gent, crec que hi deuen posar algun ingredient ultra-abrasiu o alguna cosa per l’estil, perquè mai mai mai a la vida m’he cremat tant com menjant una pizza Buitoni. És el mal. I em consta que no sóc l’única persona que ho sap. Avisats esteu.
Empolainar-se també és motiu de petits mals. Al menys en el meu cas… El que explicaré, malauradament, també és una true story… Un dia que havia de sortir i anava tard (com sempre)… Em dutxo ràpidament. Aquell dia la caldera feia el tonto i en 30 segons ja m’havia cremat amb l’aigua calenta i també m’havia congelat, perquè, sense fer res, havia començat a sortir aigua a un grau de glaçar-se. Quan l’aigua ja sortia a una temperatura decent decideixo repassar-me les cames amb la Gillette… Tall sagnant al turmell que pica en contacte amb la crema hidratant. Estupend. M’eixugo, em poso una tireta a la cama i vaig a vestir-me a l’habitació. Com que anava descalça i tenia pressa, in-com-pren-si-ble-ment, foto patada a la pota del llit i em deixo dos dits del peu destrossats. Se m’escapa la llàgrima, però no perdo l’esperança. Decideixo posar-me un vestit de coll alt cenyit amb cremallera lateral. Davant del mirall aixeco el braç on hi ha la cremallera i amb l’altra mà intento pujar-la. La posició corporal és un tant estranya i a més intento pujar la cremallera mirant a través del mirall. Entre la pressa i que no acabo de controlar que el que veig al mirall està al revés, aconsegueixo pujar la cremallera un tros i em pessigo la pell. Mecagumtot!!! No en tenia prou amb el tall de la cama i els dits del peu, que ara m’he fet un sangtraït a sota l’aixella. Fu!  Torno al lavabo a maquillar-me i pentinar-me. Només em fereixo dos cops més… Un, quan em poso rímel i m’entra el raspallet dins l’ull (amb la conseqüent picor) i dos, quan decideixo arrissar-me el cabell amb la planxa. Fer-te rínxols amb la planxa (i suposo que estirar-te el cabell deu ser el mateix) pot fer moooolt mal, també… Bàsicament perquè és una acció que fas reflectant-te al mirall i si et despistes, calcules malament el tema dreta i esquerra… I sí, vaig planxar-me l’orella. I això sí que fa mal, que el catxarro aquest està a 200ºC. No comments. No recordo on vaig anar després, però hi vaig arribar com una veterana de la guerra de Vietnam. L’únic que sé del cert és que aquell dia, per sort, ja no portava lentilles i no vaig menjar una pizza Buitoni, perquè si ho hagués fet, segurament avui no estaria aquí escrivint aquest post. M’haurien internat per auto-lesionar-me…
Salut!


3 comentaris:

  1. JAJAJAJA He rigut molt amb l'últim paragràf!! jaja boníssim :D

    ResponElimina
  2. #TrueStories. Si t'expliqués algunes males experiències amb la bragueta tot escapant ràpid (i tajadillu) d'algun bar o club de mala mort... Ouch!

    ResponElimina
  3. Volia dir...dels lavabos d'algun bar! ;D Ouch!

    ResponElimina