Pàgines

dimecres, 1 d’agost de 2012

Relat d'una nit d'estiu (II)

El màstil s'havia partit, caient sobre nostre. Allò era un festival de veles, caps, ferros, cables... No sé quina hora era... potser les 2 de la nit... Feia molt fred i humitat, però no tremolava per això. Tremolava de por. De pànic. De confusió i impotència. Sentia als Caris a dins el menjador que cridaven però no sé què em deien. Em vaig girar i vaig veure que estaven bé. Al mirar de nou cap enfora vaig veure a l'@aguatxi estès a terra de bocaterrosa sota la vela que havia caigut i que ho tapava tot. Aquí vaig començar a plorar. Molt. El primer que vaig pensar va ser que la botavara, al caure juntament amb el màstil, l'hi havia donat un cop al cap i l'havia matat. En un acte reflex el vaig agafar per les espatlles i el vaig arrossegar cap a mi, cap a dins les escales. I en aquell moment va obrir els ulls. No us podeu imaginar el moment d'eufòria... Ara les llàgrimes eren d'alegria màxima... Ens abracem molt fort. Estàs bé!?!? Estàs bé?!?! Sí sí i tu!? Sí, però t'has fet mal?!! T'has donat un cop?!?! No, no, no ho sé, crec que m'he tirat a terra! I el @dafykk?!?! I el @llauraor?? No ho sé! @llauraor, @dafykk esteu bé?!?! Esteu bé?!?! Llàgrimes un altre cop de por. Nus a l'estómac. De sobte vam sentir un "estic bé, esteu bé?!?!" Era el @dafykk!!! Oooh déu meu menys mal!! El @dafykk estava bé!! Alegria un altre cop, llàgrimes d'emoció i abraçades quan va aconseguir arribar a les escales travessant tot el fotimer de ferralla i tela que hi havia a fora. Però, però, però... i el @llauraor??? @llauraor!!!!! Estàs bé?!!?!! @llauraooooor!!!! Silenci absolut...

Intentava cridar-lo i no podia. Se'm va fer un nus a la gola i no podia cridar. Recordo el sabor salat que tenia a la boca i que les cames eren com de goma. No veia res per les llàgrimes i no el sentia. Només sentia el soroll de ferralla picant contra tot arreu, el vent i el mar. Vaig com embogir. El meu cap pensava a mil revolucions per minut però el meu cos no responia. Estava com paralitzada però no podia deixar de veure imatges horribles dins el meu cap. El @llauraor és el meu cosí, i me l'estimo com un germà, ens hem criat junts. No podia ser. Ell no! Cap de nosaltres, però ell no, joder! Només podia veure la cara del meu tiet, el seu pare. I de la iaia, i de ma mare. Desencaixats. I quan intentava tornar a la realitat, veia la cara de pànic, de terror que tenien tots els altres. No sé què era pitjor. Impotència màxima. No podia parlar ni moure'm. Por, por i molta por. Desesperació. No sé quanta estona havia passat. Deurien ser uns minuts, però per mi van ser hores. Les pitjors de la meva vida.

De sobte, vam sentir un soroll a la coberta, i per fi uns crits: Esteu bé?!?!?! Esteu tots bé?!?! Era ell! Estava bé!!! Recordo el moment en que va treure el cap pel forat de les escales i va entrar, mig arrossegant-se perquè la botavara caiguda travessava el forat de les escales. Ufffff! L'alegria més bèstia que he sentit mai. Abraçada molt forta, llàgrimes, mocs. Riure i plorar alhora. Petons. Calor. Estàvem vius! Tots! Què bèstia! Déu meu. Déu meu. Déu meu.

Revisió de danys... El @llauraor tenia una ferida a la cama, però no era res important. Els altres no teníem absolutament res... Algun blau com a molt. El veler de fora estava destrossat. No havíem aconseguit tornar la cadena de l'ancla al seu lloc i havíem desarbolat... El màstil havia caigut cap a popa i babord... Si hagués arribat a caure una mica més centrada hauria enganxat al @dafykk de ple... Havíem tingut molta sort... Però i ara què fem? Què collons es fa en aquests casos? Esperar? Esperar a que amaini la tormenta? El veler seguia bellugant-se molt, però tot i no tenir màstil i que la cadena de l'ancla encara picava al casc, a dins tot semblava normal... I diuen que el barco sempre és el lloc més segur... De moment estàvem bé, el pitjor havia passat... La cara de pànic ara era de susto i poc a poc anàvem refent-nos... Inclús crec que vam riure i tot per alguna xorrada que algú deuria dir... Estàvem un estat de relativa "normalitat" quan de cop... Wraaaang wraaaaang wraaaaaaang wraaaaaaang!!!!! Una alarma va començar a sonar sense parar... PÀNIC.

Continuarà...

10 comentaris:

  1. Ondia, ondia !! Em temia un Man Over Boat!! menys mal que estaveu tots bé. Però ara el motor estava en marxa. L'hèlix i l'admissió d'aigua de refrigeració estaven en perill. Ahrg!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. hòstia! el garreig doncs. Us arrossegava i ara la sonda de profunditat estava "to'loca" !! (perquè no us disparaven un missil, oi? hahahaha) preveig futura varada i... via d'aigua? (no puc més)

      Elimina
  2. ...un incendi, us abordaven?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ummmh, haurem d'esperar al 3er capítol ;)

      Elimina
  3. Certament la tensió està a l'aire...
    Volem el tercer capítol!! :D
    Per cert...al final després d'aquesta vau anar a fer una birra? ...jo em veuria més fotent-me l'ampolla de whisky.
    Great post!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Mr Wayner! Whisky no, però birra i rom...

      Elimina
  4. Ostres Txell, quin patir!!! Gairebé he deixat la immuno a mitges perquè no podia deixar de llegir jeje
    Penja el tercer capítol ja!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alba, merci! A veure si puc trobar un moment aquesta tarda i l'escric! I per favor!! Posa un timer, no m'agradaria provoca un accident de laboratori per culpa d'un post ;) Muà

      Elimina