Pàgines

dimecres, 29 de febrer de 2012

Si tu ets el meu Peter Pan, jo seré la teva Campanilla


Quan un paio et diu “no ets tu, sóc jo” huye como jamás hayas huido. Sí, és una de les frases típiques que totes hem sentit, i per que no dir-ho, ens hem tragat...

Està clar que quan algun paio vol tema seriós ho saps des del primer moment. De no ser el cas, el suposat Caballero t’oferirà excuses varies com “em vull centrar en mi mateix”, "és que jo necessito anar poc a poc" (deu voler dir marxa enrere...), "és que ara la meva ex em necessita" o el pitjor dels pitjors, "ara et truco que estic a la dutxa" (i mai més se’n va saber res). Fet real. Es pot saber què ens està passant al jovent dels 80?? No sabem comprometre’ns!!!

Cert és que no sempre és el paio. En ocasions som nosaltres i la nostra exigència. Si el paio és alt, perquè és alt. Si és baix, doncs perquè és baix. Si no té humor, si va massa ràpid, si va massa lent...Sempre hi ha un defecte que fa que la petita virtut desaparegui. És el conte del Peter Pan i Campanilla, un amor idíl·lic però impossible de fer realitat. En definitiva, que arribem a la trentena i no hi ha manera d’aparellar-nos.

Davant aquest model de vida single, la nit i la farra és un element bàsic del qual no podem prescindir. S’ha d’anar a tirar la red. Per tant, el nostre cap de setmana es compon de discotequeo (a veure qui cau), festes varies i alcohol a dojo (que sempre ho fa més fàcil per enganyar a algú). Amb tot això, l’amo de Luz de Gas “se va frotando las manos” pensant... veniu veniu, gent alcohòlica i soltera. Us posaré un garrafón que no “sabréis ni adonde os habéis metío”. Cert, així és. Perquè al dia següent al igual recordes alguna cosa. Intentes fer memòria, però sempre et quedes amb els mateixos flaixos que no saps ni si has somiat. Et passes el dia fent-te preguntes que ressonen dins el teu cap a l’estil Homer Simpson ... “amb què m’hauré gastat jo 70 euracos??? segur que els he perdut, perquè sols vaig beure dos copes!!” juas, i l’aigua de tots els floreros també!! So Pepa. Te’ls has gastat i ni les neurones ho recorden.

En definitiva, que és sobretot al dia següent (el dia de penediment, ja que el de resurrecció és al tercer dia, com Jesús) quan te n’adones que has de trobar un company que et porti pel bon camí i amb qui puguis compartir vida sana. Està clar: no pots trobar el teu príncep blau per la nit, t’has d’apuntar a algun centre excursionista o anar a classes de guitarra. Però no val un qualsevol.

Un cop li vaig dir a ma mare..."mama, de moment, mentre no aparegui algú que em faci més feliç, seguiré soltera". I la seva contestació (que reconec em provoca certa inquietut...) "Ai filla, doncs més feliç que ets ara... no sé si ho seràs amb un Apuesto Caballero".

dimecres, 22 de febrer de 2012

Hipocondria

Avui, que tinc un mal de cap de collons, he recordat una vella teoria que vaig descobrir fa temps. No està contrastada i tampoc voldria generalitzar, però crec que és ben certa, al menys en molts casos que he viscut de prop. Molts homes tenen hipocondria, eh que sí? Suposo que els deu fer mandra por anar al metge, però nois... si realment esteu preocupats, si realment creieu que allò que us passa us pot dur directament a la tomba... Aneu-hi (al metge, no a la tomba eh?) Perquè això s'ha convertit en el conte de "que viene el lobo" i arriba un moment en que ja no us podem creure... Una cosa és demanar-nos consell en temes de salut, que, personalment, ho agraeixo molt i m'agrada que confieu en mi, però l'altra és atabalar-nos quan penseu que una xorrada us matarà i tampoc feu res per estar-ne segurs.

No sé si és pel fet de sempre he treballat en el món hospitalari i m'he dedicat sempre a malalties greus, etc però el cas és que moltes amistats (sobretot masculines) sempre em pregunten, així por lo bajini... - Capitana... es que fa dies que tinc la panxa com regirada... no sé què em passa... serà algo xungo? - Doncs no en tinc ni idea!!! Jo que sé, siguem lògics! A veure... si has estat menjant guarrades tota la setmana... què vols que et passi? O una altra... - Capitana, és que guaita què tinc aquí... aquesta granissada no serà... lupus??? (Uffffff... que patirem...) Quant mal ha fet House, per favor...

Però el pitjor són els nòvios. Tenir un nòvio hipocondríac és una tortura... i més si es pensa que per ser bioquímica ets una espècie de succedani de metge o alguna cosa per l'estil... però en fi, conec noies que no tenen res a veure amb el món bio-mèdic i tenen nòvios hipocondríacs que actuen de la mateixa manera... - Aish, es que fa dies que em fa mal el genoll... a veure si m'he esquinçat un lligament... O algo pitjor... a veure si m'hauran d'operar... uf uf uf -> A veure, noi... fa dos dies et vas fotre un meco al genoll amb la pota de la taula i el tens morat... no t'has donat mai cap altre cop per valorar si és simplement un cop o no???  -Ui tinc mal de cap fa dos dies... (amb cara d'acolloniment)... no serà un tumor, no? - Però que dius animal! Estàs refredat, passes de prendre't Couldina, Frenadol, Ilvico o paracetamols varis, doncs què vols... Les símptomes van fent... Up to you, man. És el que hi ha. 

I també existeix l'hipocondríac solidari... us posaré un exemple (cas real) perquè m'entengueu: Fa uns anys estava al sofà amb una mica de mal de panxa de regla... El meu xicot de llavors era al meu costat i em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que tenia una mica de mal de panx... - AH OH UI jo també! Deu ser alguna cosa que hem menjat!!! Oi oi?? No vaig tenir temps d'acabar la frase per dir-li que era de la regla i que evidentment a ell NO li podia fer mal que ja el tenia recargolat de "dolor" i suplicant-me què es podia prendre... Digueu-me maquiavèl·lica, però no era la primera vegada que ho feia i em va fer ràbia. I a més, així tindria proves que estava mentint: Li vaig donar una pastilla de placebo. Sí, glucosa i excipients en forma de comprimit... sense cap principi actiu que podés fer algun efecte... I senyores i senyors... Al cap de 10 minuts "ja es trobava bé"... 

El més curiós, però, amb el que he flipat més sobre aquest tema, és amb les consultes que molta gent em feia quan s'assabentaven que estava fent la tesi sobre sida... Imagineu-vos el percal... penya que potser no coneixies massa t'explicaven les seves pràctiques sexuals amb tot luxe de detall perquè jo els digués el % de possibilitats que tenien d'haver-se contagiat... I jo que sé!!! No vull saber què fas quan t'enrotlles amb una tia! I què vol dir això que tenia cara de sana?? Fes-te una analítica i deixa de fer el capullo, animal!

En fi, que els homes, així en general, són com menys soferts en temes de mals, s'espanten més i busquen respostes en nosaltres, que potser no som les més adequades, però al menys demostren certa confiança per aquells temes que els preocupen quan no tenen ¿valor? per anar a un especialista. Suposo que busquen aquell consol femení, aquell consol de mare, que diu... Això no és res, no et preocupis, demà estaràs millor... I si ho diu una dona... deu ser cert ;)

PD: post escrit mentre mantenia una conversa-diagnòstic via Gtalk amb un amic preocupat pels seus mals... Parufito: no és res... només estàs passant una mala temporada i els mals rotllos somatitzen...  Ya tu sabeh (consell feat. Pitbull)

dilluns, 20 de febrer de 2012

Aquelles petites indisposicions…


Llegint el post de la Capitana sobre “caga el rei, caga el papa” m’ha fet pensar en un tema força relacionat que volia compartir:
Aquelles petites indisposicions que tots tenim i que vénen en el moment menys esperat. Sí, em refereixo al conegut apretón o finament dit “corre corre que me sale cola”. Senyors, a qui no li hagi vingut un apretón quan menys toca, que llanci la primera pedra.
Un dels pitjors moments que et sol passar quan estàs apunt de convertir-te en Son Goku (ésser humà amb cua) és òbviament quedar-te sense paper i estar en un WC aliè. Pitjor és quan aquest WC no solament és aliè, sinó que resulta ser el de casa d’un apuesto caballero al que estàs intentant embaucar. Està clar que has de buscar una solució, en la qual no es contempla “ni por asomo”, reconèixer que aquella tifa ha sortit de tu. Abans millor donar una resposta absurda com …”uish, aquí algú ha cagat eh?”   #RESPUESTASABSURDAS  
L’altra tàctica, més realista però igual de falsa, és fer veure que et trobes malament. És el que es coneix com “Vamos a intentar dar pena y no asco”.
Una altra situació, digna de menció, és originaria en un amic, d’un amic, d’un amic.... El pobre estava al cotxe amb la seva "novieta" i l’apretón el va cridar entrant a la seva ciutat/poble. Grans casualitats de la vida, que l’únic lloc on va poder reposar va ser davant la casa del senyor...Sí. Si tots ens hem cagat en l’església algun cop, que sapigueu que ell ho va materialitzar en representació de tots.
Un complement del tema sòlid és el món de les ventositats. Un pet és graciós quan surt d’un nadó, però es veu que quan passes de certa edat (que encara no sé on és el llindar) deixa de ser graciós per convertir-se en un acte força desagradable. I si a sobre ets gran i fèmina ja ni us ho explico… Es veu que les grans estrelles, com la duquesa de Alba no es tiren pets. Uish, no aquesta sí que se’n tira  #creatuimagenmental
Un fet basat en hechos reales va ser un dels meus primers "novietes". Imagineu la situació…Segona cita. Momento romántico i explicant una confidència. Era un moment tendre tendre, i de cop: BRUUUUP. Un pet com una catedral va sortir a propulsió del seu trasero. La meva cara es va quedar pàl·lida i ell amb els ulls com a taronges va deixar anar un sincer: ¡TOMA!
Però el que s'endú la palma, el TOP DELS MEGATOPS dins el món indisposició és la història següent (fet real, i per sort no és meu). Una amiga, d’una amiga, d’una amiga… va tenir un rollete una nit. Fins aquí podria ser la història d’una pepa qualsevol. Tot genial i meravellós. Es lleven pel matí i ell se’n va al curro, amb l’amabilitat de dir-li…si vols queda't 5 minuts més i quan marxis tanques la porta. Que mono. La tia es lleva i li agafa l’apretón de madre señor hermoso, però com que està sola doncs no passa res. Ella, tota happy flower deixa anar tota la retenció (per la cara que feia al explicar-ho dedueixo que era un furulo descomunal) i al acabar succeeix lo peor de lo peor: La cadena no va. Està clar que hi ha mil solucions a aquesta situació (galleda d’aigua…per exemple) però el pànic va ser tal que les neurones no li funcionaven. Va contemplar posar-ho en una bossa com a millor opció. #NO #ESONOSEHASE
No us descriuré com ho va fer, però el tema està en que la paia, amb els nervis i la incomoditat va voler pirar tant ràpid d’allà que la molt mongui s’hi va deixar la bosseta sorpresa. No em  vull imaginar què va pensar l’apuesto caballero de tal regal… Òbviament no es va saber res més d'ell. Jo si hagués estat ella hagués contemplat la opció d'un sicari.  

dijous, 16 de febrer de 2012

Senyora tu!


Sóc jo o a vosaltres també us a sona malament aquesta paraula? La veritat és que no sé quan va començar tot, quin va ser el fatídic dia en que van començar a parlar-me de vostè i a utilitzar el terme senyora per dirigir-se a mi, suposo es va donar de manera gradual, amb uns inicis quasi anecdòtics que passaven fins i tot desapercebuts. 

Primer unes nenes a l’autobús que et demanen l’hora i tu, innocentment, penses: “bé, són petites, jo quan tenia 8 anys també veia a la gent de 20 com a adults, senyors i senyores en tota regla”. Sents una fiblada, però suau quasi com unes pessigolles fàcils d’oblidar. Amb els anys, però, els “senyora” es van tornant cada cop més freqüents, més feridors, et calen cada cop més a fons. Als aeroports, als hotels, restaurants,... en aquests casos, també t’excuses “bé, és el seu protocol, han de fer-ho i tot i que encara sóc jove, ja no en tinc 18...”.

Tot i així, cada cop és més dolorós, més intens,... fins que un dia et trobes parlant amb una dona 10 o 15 anys més gran que tu, que li diu a la seva companya: “Si us plau, pots atendre a la SEÑORA?”. Aquest, definitivament és el punt de no retorn, el moment en que tocaria assumir de totes totes que ja tens “edad de merecer”, que ja no ets aquella joveneta esbojarrada que es passejava feliç i despreocupada pel món amb la cara neta i sense pentinar. Ja ets tota una SENYORA, una MUJERT.

Com heu vist, he fet servir el condicional i ho he fet expressament, he dit tocaria i no toca, perquè a mi no em dóna la gana d’assumir-ho. Em nego. Passo. Nanai de la China. #NO. I fins que em mori, seguiré dient coses com: “Vale, pero si me llamas señora paso” (“basado en hechos reales” quan un noi em va demanar l’hora pel carrer) “¿Senyora? Jo no en veig cap aquí (mirar als costats amb cara de sorpresa)” o “Señora lo serás tú”.


Aquest post està dedicat a totes les pepes, a les nenes del Twitter que m'entenen i especialment a la @katyBlackperry a la que, per cert, val molt la pena seguir. 

divendres, 10 de febrer de 2012

Els malotes

He estat pensant com començar aquest post, que feia tant temps que volia escriure, i finalment he decidit tirar pel dret i no enrotllat-me... Què son els malotes?? Doncs senzillament... Són el tipus de tio que ens agrada (i que no ens convé, per suposat).

El malote és aquell "home" que se'l veu echao pa alante, guapot (no un tio bo, no, però te alguna cosa, té morbo, tant física com intelectuament) que ens fa ballar el cap, un mascle que dóna la sensació que et salvarà d'algun perill o algo (ja em diràs tu...) i com no, un perla (léase faldiller, pichabrava, ja m'enteneu...) Tot de cara a la galeria és com de protagonista de pel·lícula, tipus James Dean, però malauradament, com ja podem intuir, hi ha gato ensserrao... Els malotes de la vida real no són com els del cinema. No hi ha happy end.

Per mi els malotes són morenos, però suposo que això va a gustos, i el més característic... Fan cara de dolents. Ai sí, sabeu de que parlo, no? Cara de dolents, de chico malo... de malote, en fi... d'aquí l'expressió... Per exemple en Clive Owen seria un clar exemplar de malote, i no diguem... Jon Kortajarena :)__ (Ok, aquest últim està molt bo, però sempre té una pinta de malote que flipes). Aquelles mirades que t'atravessen i que és impossible que siguin d'un angelet, faccions marcades, una mica de xuleria potser, i cert egoísme que no se sap perquè, captiva. Són paios interessants, misteriosos, inclús una mica turmentats. I quan un malote et fa caure a la seva xarxa, per molt que tu no vulguis, ja estàs llesta... No pots deixar de pensar en sexe salvatge, aventures i històries vàries tots dos plegats, perquè si alguna cosa tenen els malotes és que et fan fantasiejar mil. I per que? Perquè com que són homes amb aquell cert misteri, els adjudiquem certes qualitats que no tenen (però que ens agradaria que tinguessin) i això, senyores meves, és un error... Cras error.

Els malotes ens criden l'atenció i sense saber com, ens ensarronen, ens enreden, ens entabanen, com a unes ximpletes. Bé, la realitat és que ens deixem entabanar... perquè, és clar... oh! si el malote s'ha fixat en nosaltres per alguna cosa serà i tot i que les nostres intencions siguin simplement passar una bona estona amb ell (sense més història perquè ja sabem de quin peu calça), acabem fantasiejant que podria quedar-se amb nosaltres. El malote dóna peu a pensar que vol alguna cosa més, i això és fatal. Fatal perquè nosaltres ho prevèiem com algo passatger, un divertimento, donades les característiques perlístiques del susdit, i al final ens lien, ens lien, ens liem i acabem volent més... Altra vegada: cras error.

I per què tenen aquest poder de fer-nos canviar d'idea? Per què volem algo més amb un malote, quan ja des del principi sabem com és, al que ens exposem, al que ho passarem malament si hi posem falses expectatives? Noies... Tinc la resposta. Sí, trist però cert. Per un cop, tinc la resposta... i la tinc perquè malauradament m'he topat amb més d'un malote, i les meves amigues també... I he arribat a aquesta conclusió: Volem un malote al nostre costat perquè ens creiem capaces de fer-lo canviar... Bé, exactament no és ben bé això... És més aviat que volem al malote perquè creiem que al nostre costat canviarà... Aha!!! Equiliqua! Som tant pèssimes que, interiorment, pensem que aquell perla deixarà enrere totes les seves històries per nosaltres, perquè nosaltres oh! es clar! som tant maques, tant simpàtiques, tant de tot, i ho hem passat tant malament anteriorment, que ens mereixem que un fera com ell perdi el cul per nosaltres, serà la nostra recompensa a tota la merda que hem hagut de passar. A més, en molts casos, això també ve potenciat pel fet que com que li hem fet de psicòlogues (molt característic també) han de caure rendits. Perquè, clar, pobret, només havia conegut noies malvades, lagartones, fins que vam aparèixer nosaltres, que li hem solucionat, o al menys, ajudat, a arreglar allò que el tormentava (sí, perquè els malotes sempre estan ratllats per alguna cosa... la feina, una ex malparida, una família desestructurada, etc) i fnalment el malote ha vist la llum.. Doncs no. És un malote. I els malotes, malotes són.

I que ideal seria estar amb un malote de portes enfora i que en realitat fos un xaiet que li caigués la baba per nosaltres, oi? L'enveja del barri, tu... Doncs, no, nenes, no! Ho diré un altre cop... Cras error! No es pot aspirar desitjar fantasiejar que a un malote li caigui la baba per tu... perquè un malote és un malote... I els malotes no tenen babes. Els malotes tenen un polvo (o uns quants)... I PROU!

Post dedicat a la Mariana, per descobrir-me la paraula malote, ja fa uns quants anys, i que tant bé m'ha anat per posar una etiqueta a aquest concepte.