Pàgines

dimecres, 26 de desembre de 2012

Petits grans mals

No és que sigui una noia especialment maldestra, gafe patosa… però sempre em faig mal, em fereixo. No és allò de fer-se molt mal, com caure per les escales, cremar-se amb el forn, tallar-se un dit amb el ganivet del pernil, esquinçar-se esquiant o altres mals importants… Aquests accidents o ferides son previsibles, ja se sap que tenen un perill inherent. No vull parlar d’això, no. Em refereixo al fet de xocar, de fer-se petits cops, blaus, talls, cremades amb allò més insospitat, que clínicament no tenen gens importància però no vegis com donen pel cul… Crec que em ve de família, a casa som bastant de fer-nos mal amb qualsevol xorrada, però també sé que li passa a tothom. I com que servidora podria tenir el rècord mundial de tolidura, us vull fer cinc cèntims de tots aquests petits grans mals que sempre em passen i dels quals sempre em queixo.


Com s’intueix en el meu avatar, sóc fumadora. I sé del cert que fumar pot fer molt mal… Us ho asseguro. A part de tot allò que ens repeteixen constantment les autoritats sanitàries i que ens mostren tant gràficament als paquets de tabac (i que no vull recordar), hi ha coses que no ens les expliquen… Petites coses que passen al fumar i que tothom calla… Com quan fas una calada, tens els llavis tallats i amb la boquilla del cigarro t’endús mig llavi. M’ha passat bastants cops i ho odio. Fa molt mal, de veritat. Estas allà fumant tranquil·lament, i pam! T’arrenques la pell… Com pica, i quin mal rotllo dóna. Aquest fet empitjora quan, el cigarro, a part d’enganxar-se’t al llavi, els dos dits amb què el subjectes llisquen ràpidament sobre el piti i, com no, arriben al capullo, tot roent ell. A part del mal del morro, et cremes els dits i maleeixes en Philip Morris i a tota la seva família al complet. I la cosa encara pot empitjorar més encara… Amb la cremada dels dits, s’activa un senyal d’alerta al teu sistema nerviós que fa que, involuntàriament, llencis el cigarro, i aquest normalment cau sobre una superfície no apta per la cendra i les brases… El sofà (que si no es crema, si més no, s’embruta), el teclat de l’ordinador (que queda ple de cendra), el cafè que t’estàs prenent (i que evidentment ja no pots seguir bevent). Fú! Però és que fumar també pot provocar altres petits mals… Com quan t’entra el fum a l’ull. Ahhh com pica, per déu! I no pots evitar tocar-te’l, i és clar, amb el dit ple de nicotina, encara pica més. I si vas maquillada… ja ni t’explico… et queda un ull vermell amb oso panda a lo zombie. Que maco.
El paper sí que és el mal. Sí, el paper… I mira que ja ens en donen de ben petits perquè hi fem dibuixos, pintem, etcètera, però tot i així el paper pot ser molt perillós i fer molt mal, i ningú ens avisa! Qui no s’ha tallat un dit agafant un full dels apunts de classe, per exemple, deixant una marca de sang al paper i un tall emprenyador al dit. Qui no s’ha tallat passant la pàgina d’un llibre o d’una revista… És increïble el mal que pot arribar a fer una tonteria com aquesta, però és que sempre vas a tallar-te al punt on molesta més, normalment entre falanges, on s’articulen els dits.  I és que els dits els belluguem constantment i el coi de tallet es va obrint cada dos per tres i tarda en tancar-se (i deixar de donar pel cul). T’estàs varis dies maleint-te, i més si en aquest període talles cebes, llimones, agafes un polsim de sal o toques qualsevol cosa que piqui, o contingui una mínima quantitat d’àcid i/o alcohol.
Respecte a fer-se mal amb un full de paper, he tingut una experiència molt desagradable, molt més macabra que fer-se un tall al dit (que també, però vaja…) Així que els més aprensius, us recomano que salteu al següent paràgraf, no voldria que se’m maregés ningú… Tot i que sé que us podrà la curiositat i seguireu llegint ;) Un cop estàvem amb una amiga, encara anàvem al institut i teníem un examen a l’endemà. Jo necessitava uns apunts que no tenia massa potables i la meva amiga me’ls va deixar. Va passar-me unes quantes pàgines i un dels fulls va volar… Al intentar agafar-lo, vaig tenir tanta mala sort que em va tallar l’ull. Em vaig quedar blanca, no volia ni imaginar-me el que m’havia fet un puto full de paper!! Sorprenentment no em feia mal, però sí que notava com una molèstia. No gosava tocar-me l’ull ni mirar-me’l, i la meva amiga tampoc. Estàvem entre cagades i expectants. La molèstia a l’ull cada cop era més gran, parpellejava i cada cop era pitjor… Arrrg! M’havia tallat la còrnia? Ecs! Mama, por!! Finalment, ja no podia més i vaig tocar-me l’ull, per fer alguna cosa… I sabeu què va passar? Doncs que em va caure la lentilla partida en dos! Aaaaaah! Mai m’he alegrat tant de ser haver sigut miop. La lentilla em va salvar de tallar-me l’ull amb un full de paper. Quina llet vaig tenir. Per això us dic que el paper és el mal! I les lentilles, tot i que en aquest cas em van salvar d’una ben grossa, també te la poden liar mil, se’t poden girar en la teva contra en zero coma… Per sort, ja fa un any que em vaig operar la miopia i ja no pateixo aquests inconvenients, però les havia passat magres…
Les lentilles, no obstant, també provoquen petits grans mals… Quin gran moment quan t’entra una pestanya a l’ull i justament, per algun misteri de la mecànica anatòmica, la pestanya s’instal·la entre l’ull i la lentilla… Aaaaah! Quin mal rotllo! Has de burxar, et fas mal, no pots mantenir l’ull obert… I si finalment aconsegueixes treure’t la lentilla, arrossegar la pestanya cap a fora i tornar a posar la lentilla… El mal continua i tens un ull vermell com un tomàquet… I no parlem d’aquells dies en que et lleves, et poses les lentilles, curres tot el dia, ordinador, mòbil, pantalles a mansalva, etc etc… quedes per fer una birra, i se t’acaba liant la nit fins a les 7 del matí… I sí, fa 24 hores que duus les lentilles, i t’han fet ventosa, s’han quedat allà enganxades com si te les haguessis posat amb Loctite. Ufff! I no parlem quan abans es podia fumar als bars… Això encara empitjorava més el problema… Acabaves amb els ulls secs com la mojama, parpallejant  psicòticament pels puestos i com no, amb les lentilles fent ventosa com un pop espantat.
Menjar és un plaer, tothom ho sap, però també és causa de petits grans mals… Qui no s’ha cremat el paladar menjant sopa bullent, oi? Et queda la boca destrossada durant molt de temps per haver ingerit només una cullerada de res! No hi ha dret! Menges un tros de pa… Aparentment inofensiu… I no saps ben bé perquè, amb una crosta et rajes la geniva. Aiiii! Per favor! Que és un tros de pa! No pot ser! Però el pitjor… el pitjor de tot són les pizzes. Uff, són la mort… I ara no vull fer mala publicitat de res, però… Heu provat la pizza de formatge Buitoni?? No ho feu! Són filles de Satanàs! No entenc què fan aquesta gent, crec que hi deuen posar algun ingredient ultra-abrasiu o alguna cosa per l’estil, perquè mai mai mai a la vida m’he cremat tant com menjant una pizza Buitoni. És el mal. I em consta que no sóc l’única persona que ho sap. Avisats esteu.
Empolainar-se també és motiu de petits mals. Al menys en el meu cas… El que explicaré, malauradament, també és una true story… Un dia que havia de sortir i anava tard (com sempre)… Em dutxo ràpidament. Aquell dia la caldera feia el tonto i en 30 segons ja m’havia cremat amb l’aigua calenta i també m’havia congelat, perquè, sense fer res, havia començat a sortir aigua a un grau de glaçar-se. Quan l’aigua ja sortia a una temperatura decent decideixo repassar-me les cames amb la Gillette… Tall sagnant al turmell que pica en contacte amb la crema hidratant. Estupend. M’eixugo, em poso una tireta a la cama i vaig a vestir-me a l’habitació. Com que anava descalça i tenia pressa, in-com-pren-si-ble-ment, foto patada a la pota del llit i em deixo dos dits del peu destrossats. Se m’escapa la llàgrima, però no perdo l’esperança. Decideixo posar-me un vestit de coll alt cenyit amb cremallera lateral. Davant del mirall aixeco el braç on hi ha la cremallera i amb l’altra mà intento pujar-la. La posició corporal és un tant estranya i a més intento pujar la cremallera mirant a través del mirall. Entre la pressa i que no acabo de controlar que el que veig al mirall està al revés, aconsegueixo pujar la cremallera un tros i em pessigo la pell. Mecagumtot!!! No en tenia prou amb el tall de la cama i els dits del peu, que ara m’he fet un sangtraït a sota l’aixella. Fu!  Torno al lavabo a maquillar-me i pentinar-me. Només em fereixo dos cops més… Un, quan em poso rímel i m’entra el raspallet dins l’ull (amb la conseqüent picor) i dos, quan decideixo arrissar-me el cabell amb la planxa. Fer-te rínxols amb la planxa (i suposo que estirar-te el cabell deu ser el mateix) pot fer moooolt mal, també… Bàsicament perquè és una acció que fas reflectant-te al mirall i si et despistes, calcules malament el tema dreta i esquerra… I sí, vaig planxar-me l’orella. I això sí que fa mal, que el catxarro aquest està a 200ºC. No comments. No recordo on vaig anar després, però hi vaig arribar com una veterana de la guerra de Vietnam. L’únic que sé del cert és que aquell dia, per sort, ja no portava lentilles i no vaig menjar una pizza Buitoni, perquè si ho hagués fet, segurament avui no estaria aquí escrivint aquest post. M’haurien internat per auto-lesionar-me…
Salut!


divendres, 19 d’octubre de 2012

Jo mai mai...

Fa uns dies, vam anar a fer unes birres amb en @parufito i en @perescalador, i quan érem al cotxe va començar a sonar la cançó aquella del Joan Dausà... La del Jo mai mai. Ja té un temps i tal, però ho va petar bastant i algú me la va gravar en un CD (sí, no tinc bluetooth audio al cotxe, i què passa, eh?! :P) I de tant en tant vas conduint i comença a sonar... I mira... et posa tendre. Aquesta és la conclusió a la que vam arribar tots tres... Que la cançó Jo mai mai inspira tendresa. Et pot agradar més o menys, però provoca tendresa, i molta. Al menys al trio lalalà que ens vam ajuntar aquell dia, i sé del cert que li passa a més gent.

Un cop ja birra en mà, vam estar analitzant la cançó i vam concloure que va triomfar perquè parla de coses amb les que et pots identificar... Qui no ha jugat a aquest joc, eh? Tothom ha fet sopars a casa seva on els col·legues porten el beure, no? Qui no s'ha enxoxat d'un amic/ga en alguna ocasió, oi? I el més important... Qui no té un amic torracollons?!?! Però a part que més o menys t'hi puguis identificar, la clau està en que té un final feliç... tot és com molt normal i pam! passa allò que a tots ens agradaria que passés: la persona de la que estàs penjat resulta que et tira els trastos... És un WIN en tota regla!!! I tot així d'imprevist ... Ai, que maco...

Però... en realitat en Joan Dausà no ens explica QUÈ passa després de la "declaració"... Sí, tothom pensa que allò és un final feliç, però alerta!!! Que podrien passar moltes coses! I aquí va ser quan vam començar a elucubrar diferents finals possibles per a la cançó de Jo mai mai. Potser va ser l'efecte de les cerveses, però nosaltres ens vam fer un fart de riure, la veritat, i espero que a vosaltres també us faci gràcia... Us deixo la lletra de la cançó original i després les diferents continuacions de collita pròpia que podria tenir la història... Us animo a que voteu la continuació de la cançó que més us agradi. A la continuació guanyadora, si us sembla, tornarem a proposar continuacions, al més pur estil "tria la teva aventura" i podem, entre tots, construir una història amb un final... diferent :)


Jo Mai Mai (Joan Dausà i els Tipus d'Interès)

Avui l'Albert arriba a l'hora, em dóna el cava i el poso en fred.
I arriben l'Hèctor i la Clara, porten la nena adormida en el cotxet.
I obro la porta a la Judit, avui véns sola, m'encanta el teu vestit.
I va arribant tota la colla, quan són a taula trec el sopar.
"Un menjar exquisit", "vull provar aquest vi", "qui vol cafè?, "hi ha gintònics, també".
i juguem al joc d'aquelles nits d'estiu, "no parleu tant fort que la nena dorm".

I l'Hèctor diu:
"jo mai mai he desitjat fer un petó a la Judit"
i afegeix:
"jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit",
tothom em mira i ningú beu.

I aquell dard emmetzinat se m'ha clavat al cor i ho reconec i faig un glop.

I veig que tots riuen de cop, però la Judit aixeca el got, em mira i diu:
"jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat",
"jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".

I jo em congelo i ella beu.



Continuació:

1) Tots callen i només sento el bategar del meu cor. Aquell silenci es trenca quan la Martina comença a plorar. La Clara s'aixeca per veure què li passa. L'Héctor diu que potser haurien d'anar passant, que és molt tard. L'Albert també s'aixeca: nois, demà treballo... Tots van marxant i els acompanyo a la porta. Torno al menjador i ella m'espera dreta davant de la taula, mirant-me i sense dir res. M'hi acosto. Ens abracem. Ho deies de veritat, Joan? Sí, i... tu? Es separa lentament, m'agafa la cara i em fa el petó més tendre que m'han fet mai. M'assalten dubtes... I... el Carles? Ens vam separar fa tres mesos. Estàs bé? M'abraça fort. Ara sí.

2) Se senten rialles contingudes. La Judit també comença a riure i es tapa la cara fent que no amb el cap. Tothom mira cap a l'Albert... Acaba de fer un glop. 


3) Seguim jugant com si no hagués passat res. L'Albert continua ràpidament amb un "jo mai mai m'he fet pipí a sobre". Ell, la Judit i l'Héctor beuen. Clara, et toca a tu: "ummmh... jo mai mai he fet un trio" Rialles. L'Albert beu i pica l'ullet. Se me'n va l'olla i pregunto: "jo mai mai he sigut infidel a la meva parella" i la Clara beu. I l'Héctor salta "jo mai mai he tingut un fill d'un altre que no fos la meva parella". Ara la Clara es queda blanca, beu i diu: T'ho puc explicar, Héctor.


4) Quan tots marxen li demano a la Judit que es quedi. Ella diu que té pressa, que el Carles l'espera a casa. Llavors allò que has dit mentre jugàvem què vol dir? Mira, Joan... Fa uns anys sí que ho vaig pensar, quan jo estava sola i tu sorties amb la Marta. Però ho segueixes pensant? No ho sé, potser sí, a vegades. No ets feliç, llavors, amb el Carles? Ummmh... No. I per què no el deixes? Perquè no puc. Però, per què? Jo... Joan, el Carles està malalt, no li puc fer això.


5) Tothom riu de nou. Comentaris del tipus, deixem-los sols, va, marxem ja. La situació és molt incòmode, mai havia passat tanta vergonya. Els acompanyo a la porta i tots marxen. Torno al menjador i la Judit no hi és. Recorro el passadís, la porta del lavabo està oberta, aquí tampoc no hi és. Obro la porta de l'habitació, està fosca i trepitjo alguna cosa. És el vestit de la Judit. Encenc el llum. Ella està despullada estirada sobre el meu llit. S'incorpora i em fa un gest perquè m'hi acosti. Estic trempat com mai. M'agafa per la camisa i m'arrossega cap a ella. Sense dir res em descorda els botons  i m'acaricia el pit amb les dues mans. M'agafa fort per la cintura i em passa la llengua pel coll. Em desfaig. El sexe és brutal, salvatge. No em deixa parlar. Cada cop que intento obrir la boca em fa callar, tapant-me la boca, fent-me un petó. Acabem i estic rebentat, m'ha deixat fos. Ens estirem al llit, un al costat de l'altre.  No m'ho puc creure. Tinc moltes preguntes. Judit... Shhht! Judit... No, Joan, si us plau. Però... Ella s'aixeca i comença a vestir-se. Judit.. Calla, Joan! Si us plau! Això que ha passat no ha passat i no es repetirà, d'acord? Què? Però... però... si has sigut tu la que... Ja ho sé, ja ho sé, però és que no puc... Estic casada, joder! I encara que el Carles sigui impotent i jo vagi més calenta que una gata maula, no puc anar-me follant als meus amics. I allò que has dit quan jugàvem? Ufff, hosti, no ho sé, t'he vist tant vulnerable, tant.. no sé... que no ho he pogut evitar. Només em vols pel sexe doncs? Sí... Ho sento, no ho he pogut evitar... S'ajup i agafa la seva bossa. Te'n vas? Sí T'acompanyo a la porta? Com vulguis. Em poso uns calçotets i sortim de l'habitació. Li obro la porta i ella surt al replà. Joan... Digues. Podem repetir algun altre dia? 

diumenge, 2 de setembre de 2012

Baby Boom

Últimament estan ocorrent fenòmens estranys a les xarxes socials... Sí, en especial a aquella xarxa on es comparteixen fotografies quadrades, s'apliquen filtres com si aquells retrats s'haguessin capturat fa 40 anys i on normalment les imatges es pugen desenfocades o en blanc i negre... Sí senyors... Alguna cosa passa al meu home d'Instagram...

Des de fa un temps, les típiques fotos de gintònics, els retrats amb unes Rayban, les imatges de gatets i gossets dormint, els bucòlics peus en una platja, aquells plats deliciosos guisats pel propi usuari i aquells impactants primers plans d'un ull maquillat de l'amiga de torn, s'han anat substituint paulatinament per fotos de bebès: Bebès mamant, bebès graciosos amb unes Rayban, bebès dormint plàcidament, els peus grassonets d'un bebè, bebès riallers empastifats de farinetes, primers plans de bebès...

Què està passant!!! Que QUÈ està passant?!?! Doncs molt fàcil... que tothom s'està reproduint! És el que passa quan les teves amistats ronden la trentena... Tots aquells rellotges biològics que fins ara feien tic tac, tic tac, ara ja han sonat, les alarmes han saltat! Gent de la feina, amics i amigues del cole, de l'institut, de la universitat, amics de sempre, veïns, col·legues de diferents colles...  Sí, sí, tothom! Inclús les amigues més properes, això és el més flipant! Unes ja l'han tingut, altres estan prenyades en diferent grau i altres l'estan buscant! Hi ha una plaga! És internacionalment conegut que tenir fills és un fenomen que es contagia entre parelles, sobretot si són de la mateixa colla, molt fort. Però és que ara ja no són només les parelles d'un mateix grup, sinó TOTHOM! Sembla que els humans ens reproduïm per espores!

La veritat és que me n'alegro molt per tots aquells que han tingut, esperen o estan buscant un fill. Me n'alegro i els admiro. Me n'alegro perquè sé que prendre aquesta decisió no és fàcil en els temps que corren, però que han trobat a una persona adequada per compartir aquesta experiència i han decidit complir els seus desitjos. I els admiro perquè han tingut el valor per fer un canvi en les seves vides que és... per sempre. Ha de ser un sentiment molt bèstia com per animar-se a donar aquest pas...

No estic segura de que algun dia pugui decidir-me a canviar la meva vida per tenir un fill. Al menys en un futur a bastant llarg plaç. És un tema que m'he plantejat bastant últimament, donades les circumstàncies: Per què tothom sap que vol tenir descendència, inclús des de l'adolescència, i a una servidora ni se li ha passat pel cap? Em consta que no sóc l'única que ho pensa. Seriosament ho he parlat amb un parell d'amics que els passa el mateix que a mi... I són bona gent, eh? ;) Un és un col·lega solter i l'altre una és una noia amb parella des de fa anys. No obstant no és un tema del que se'n parli massa... És com... estrany... I a vegades poc comprès... Una noia de trenta anys que no sap si vol tenir fills algun dia? Es veu que no és el "normal"... Doncs... No ho sé, escolti, no ho sé! Per mi és ben normal... No sé què faré el proper cap de setmana... què coi he de saber si algun dia voldré reproduir-me... Si intento pensar en com vull viure quan "sigui gran" suposo que algun dia tindré nanos... però ara ho veig estrany. Com que no quadra amb mi actualment, però a saber com serà la meva vida d'aquí uns anys... M'encanta la vida que tinc ara, sóc bastant feliç i faig el que vull,  però per altra banda ni per "asomo" és com me l'havia imaginat quan tenia 15 anys... Així que... Qui sap... El que hagi de ser serà... I no cal donar-hi més voltes que les imprescindibles... Potser és que som massa egoistes? Uns covards? Ho dubto. Potser és que no hem trobat una persona amb la qui embrancar-se en una aventura d'aquestes dimensions? Ummh... No crec que s'hagi de tenir a una persona al costat per saber si vols tenir fills... potser ajuda, però no crec que sigui imprescindible... Llavors... què és?  Simplement pot ser que el nostre rellotge biològic no tingui piles... :)





Post dedicat al Gabriel, l'Eloi, el Gerard, l'Aran, la Nora/Marcel, al primer/a mini-Pocafeina i a aquell cigró que encara s'ha de tirar a l'olla, però que aviat serà un píxel bategant en una ecografia :) I sobretot als seus pares i mares, als que admiro profundament perquè sé les ganes que tenien o que encara tenen de tenir-vos entre els seus braços.


dijous, 9 d’agost de 2012

Avui fa un any del naufragi.


Roger, Isma, David, Emilio i Eli, felicitats pel nostre primer aniversari! Us ailoviu :)


dissabte, 4 d’agost de 2012

Relat d'una nit d'estiu (i III)

Wraaaang wraaaaang wraaaaaaang wraaaaaaang!!!!! Què és això?! Què passa??? L'alarma de garreig... Merda.... l'ancla, a part que la cadena anava picant el casc, ja no ens aguantava... Anàvem a mercè del vent i la marea... Hòstia... Sabem on som?! Hi ha roques per aquí?!?! A fora no es veu res!!! No teniem llum, ja que la llum exterior estava al màstil... I el màstil... ja sabem on era.... Pfffff... què fotem? Mirem la pantalla del GPS i allò... era un caos! La pantalla mostrava un moviment brownià, sense sentit i totalment aleatori... Ens estamparem?!? No sé on som, si el mar ens ha arrastrat molt o poc! Anem a la deriva??! Joder, no ho sé!


Hòstiaaaa!!! Pareu aquesta alarma per déu!! Quin mal de cap, m'estic cardant molt nerviosa!!


Per sort, vam trobar el botó que aturava l'alarma... Quin descans! Bé, mantinguem la calma... estem a la deriva, però vaja, el veler sembla que aguanta i només hem d'estar atents... Fem una cosa... truquem a capitania per ràdio i expliquem la situació... Però la ràdio no funcionava... Que burros que som, joder, que el receptor està al màstil i l'hem partit!!! Val, val, calma... Truquem al 112 amb el mòbil, allà ens passaran a capit.... Ei ei eiii un moment... Heu vist la sonda?!?!? Tenim només 10 metres a sota! Havíem fondejat que hi havien 20 metres de profunditat, no? Estem anant cap a la costa? No ho sé... igual és un petit monticle... Val, controlem-ho. I ja ens tens al @aguatxi, l'@elisabetalmirall i jo amb cara de ximples mirant una pantalla que indicava la profunditat... 10m, 9.5m, 9m... Ai ai... el veler cala 2.5 metres no @llauraor? Sí, per què?! Perquè la sonda marca 5m i fa cinc minuts teníem 10 met... Wraaaang wraaaaaang wraaaaang!!! Merda merda!!!! L'alarma de profunditat!!! Estem a 3 metres!!!! Hòstia hòstia!!!! Grrrrrrrrrmmmmfffffffgggggggg Ei què passa?! Què ha passat!!! Nens!!! Que hem embarrancat!!! La puta, nooooo, noooooo!!!! Si partim la quilla ens enfonsem!!! Merda merda!!! Sabeu si el que hi ha a sota és sorra o roques??? No ho sé!!! No sé on som!!!! Algú va activar l'alarma de mayday. Aquesta no la vam parar.


Què més ens podia passar? El veler ja no es bellugava tant però déu n'hi do... Havíem partit el màstil i ara havíem encallat... Jo només implorava mentalment a no sé qui que no haguéssim partit la quilla, perquè en aquest cas entraria aigua per sota i ja l'hauríem cagat del tot! Però és que era impossible saber-ho en aquell moment!!! Només podíem esperar a veure què passava... Val, va, ara sí, truquem al 112, i que algú surti a veure si pot veure alguna cosa... Tots van sortir menys l'@aguatxi i jo que ens vam quedar a dins per trucar i donar la localització del GPS a salvament marítim i que ens vinguessin a buscar o... algo. Recordo perfectament l'@aguatxi assegut a les escales i jo agafada a les estanteries de la taula de cartes per no caure i cantant un i altre cop la posició que donava el GPS, l'@aguatxi la repetia al telèfon i la persona que ens atenia no se n'enterava... 44.5408, 14.9236... Forty four degrees!!! Ok I'll repeat... Forty four degrees!! I no ens sentia... Només se sentia el tuuuu tuuu tuuu tuuu del mayday... I vinga a repetir... 44.5408, 14.9236. 44.5408, 14.9236. I immersa en la cantarella de números, m'adono que les estanteries on estava agafada per no caure ara estaven sobre el meu cap! Per déu, estem bolcant!!!! Estem bolcant!!!! En aquell moment els que eren fora van entrar... Eeeh ehhh!! Que estem bolcant, fotem el camp d'aquí!!! Fotem el camp ja!!! I aquí va començar l'estrès màxim... Chalecos, on és la balsa salvavides? Ah, està aquí! Val, algú sap com s'infla? Hosti... tothom estava enfeinat i jo em vaig quedar com aturada, sense res a fer, impotent. Només hi havia una balsa i érem sis persones... No tots podíem muntar-la... I sentia que discutien sobre què ens havíem d'emportar... Passaports!! Agafeu els passaports!! Ostres, sí, el passaport és important... La cartera, i què més... A la motxilla hi caben més coses, però no hi cap tot, a més, que no hi ha temps de recollir tot el que tenim aquí! A mi la roba me la pela! Sí, a mi m'és igual també, jo només vull sortir d'aquí!!! 


Veia aquell espectacle dantesc com si fos una mera espectadora, els meus amics amunt i avall, atrafegats, el veler mig girat i només podia estar-me allà quieta, expectant, amb l'armilla salvavides i la mini motxilla preparada a l'esquena... Tinc el passaport i la cartera, no necessito res més, pensava. I en un moment d'idiotesa transitòria vaig pensar que podria agafar el vestidet de Custo que m'agrada tant i que m'havia costat una pasta. I llavors vaig sentir als Caris parlant fluixet, agafats de la mà... Cari, agafa els anells... I ella va assentir, va anar al seu camarot i va agafar els anells de casats que havien guardat per no perdre'ls... Allò em va tocar la fibra. I molt. No podia parar de plorar, allà, quieta i observant com el romanticisme es feia un foradet en aquella escena tràgica i desesperant. Ells preocupats pels seus anells de boda i jo plantejant-me agafar un puto vestit. Gilipolles, Morgan, ets gi-li-po-lles. No saps si sortireu d'aquest percal i tu pensant en aquestes ximpleries. Llàgrimes. Algú em va veure i em va fer sortir d'aquell estat com catatònic, sacsejant-me i dient paraules que no vaig escoltar. Tu tu tu tu tu tu (mayday). Però em va fer reaccionar. No recordo qui va ser. Crec que l'@aguatxi, però no n'estic segura. Vaig com despertar-me i vaig fer acopi de valor per tirar endavant. Necessitava fer alguna cosa, tenir una missió, sentir-me útil. Fora hi havia uns preparant la balsa salvavides i dins altres buscant allò que ens havíem d'endur: aigua, mantes, els anells de boda. Vaig sortir a fora com vaig poder i li vaig preguntar al @llauraor si necessitava que fes alguna cosa. Em va posar la ma a l'espatlla i em va dir: Morgan, salva'm la càmera.


De conya, ja tenia alguna cosa a fer: buscar la Canon i protegir-la com si m'hi anés la vida. Ja no plorava. Vaig buscar la càmera durant molta estona, regirant-ho tot, i per fi la vaig trobar en un armari del camarot d'estribord. La vaig ficar dins la seva funda i tot dins d'una altra motxilla, que vaig carregar-me a l'esquena. Win. Ho he fet, he pogut. Vaig sortir a fora i els Caris eren asseguts a terra tapats amb una manta, sota la pluja. Els nens acabaven de llançar la balsa per estribord. Ja podíem saltar-hi i marxar. Vaig mirar a l'@elisabetalmirall i vaig veure que tenia la mirada com perduda... La mateixa mirada que deuria tenir jo minuts abans. No ho podia permetre. La vaig agafar per les espatlles i la vaig sacsejar. Li deia que ja estava, que el pitjor havia passat i que només havíem de fer un últim pas perquè allò acabés. Un últim esforç i ja està. Que podia fer-ho, que era una noia molt valenta, que tot acabaria bé, que no podia ser d'una altra manera. Aquelles paraules pretenien animar-la però curiosament, a mida que les anava expressant, també em convencien a mi mateixa que tenia raó. Semblava que ella reaccionava, i en vaig estar convençuda quan em va dir que sí, que tenia raó, que allò havia de servir d'alguna cosa, encara que només sigués per les risses que ens fotríem quan expliquessin la seva lluna de mel a la resta de la colla. Es va aixecar i va dir que ni en la millor agència de viatges et preparen una aventura com aquella, "pack de lluna de mel amb naufragi inclòs", es va eixugar els mocs i, amb una decisió sorprenent, va saltar dins la balsa salvavides que surava en aquella aigua negra i borbollejant.


Saltar a la balsa no fou fàcil. Es bellugava molt i feia por no encertar i caure a l'aigua. A part que havies de saltar per sobre de tota la ferralla i merda que havia quedat a la coberta després que caigués el màstil... Després del que havíem passat no la podíem cagar ara. No seria just. Un a un vam anar saltant dins la balsa i ho vam aconseguir. Érem fora del veler. Ara només havíem d'arribar a la costa. En @llauraor i en @dafykk remaven a través del petit forat per on havíem entrat. Els altres estàvem agafats de la mà, dins aquella balsa fosca plena de paquets on hi havien bombes de fum, bengales i aquelles mantes tèrmiques de color daurat que els hi posen als morts. També recordo que dins la balsa vaig trobar vàries llaunes de tonyina i em vaig sorprendre pensant que més valia que arribéssim aviat a terra perquè el @dafykk odia la tonyina en conserva. Sí, quan naufragues també tens temps de pensar estupideses. I moltes.


Encara se sentia l'alarma del mayday tot i que ens havíem allunyat del veler. No sé quant temps vam passar dins la balsa salvavides, però el que sí recordo és quan la balsa es va parar de sobte. Havíem arribat a terra!!! Quan vam sortir d'aquell forat començava a fer-se de dia. Hi havia llum i ens vam mirar tots sis. Estàvem a una platja. Ens vam abraçar i vam plorar, aquest cop d'alegria. Estàvem xops, teníem fred i estàvem rebentats. Però ho havíem aconseguit. Havíem sobreviscut al naufragi.


I aquesta és la història que m'ha costat un any explicar i que relata la pitjor nit de la meva vida, però també la nit on vaig valorar més que mai els bons amics que tinc al meu costat. I no hi ha res que em faci més feliç. A la merda el vestit de Custo. Vaig naufragar en pijama.

dimecres, 1 d’agost de 2012

Relat d'una nit d'estiu (II)

El màstil s'havia partit, caient sobre nostre. Allò era un festival de veles, caps, ferros, cables... No sé quina hora era... potser les 2 de la nit... Feia molt fred i humitat, però no tremolava per això. Tremolava de por. De pànic. De confusió i impotència. Sentia als Caris a dins el menjador que cridaven però no sé què em deien. Em vaig girar i vaig veure que estaven bé. Al mirar de nou cap enfora vaig veure a l'@aguatxi estès a terra de bocaterrosa sota la vela que havia caigut i que ho tapava tot. Aquí vaig començar a plorar. Molt. El primer que vaig pensar va ser que la botavara, al caure juntament amb el màstil, l'hi havia donat un cop al cap i l'havia matat. En un acte reflex el vaig agafar per les espatlles i el vaig arrossegar cap a mi, cap a dins les escales. I en aquell moment va obrir els ulls. No us podeu imaginar el moment d'eufòria... Ara les llàgrimes eren d'alegria màxima... Ens abracem molt fort. Estàs bé!?!? Estàs bé?!?! Sí sí i tu!? Sí, però t'has fet mal?!! T'has donat un cop?!?! No, no, no ho sé, crec que m'he tirat a terra! I el @dafykk?!?! I el @llauraor?? No ho sé! @llauraor, @dafykk esteu bé?!?! Esteu bé?!?! Llàgrimes un altre cop de por. Nus a l'estómac. De sobte vam sentir un "estic bé, esteu bé?!?!" Era el @dafykk!!! Oooh déu meu menys mal!! El @dafykk estava bé!! Alegria un altre cop, llàgrimes d'emoció i abraçades quan va aconseguir arribar a les escales travessant tot el fotimer de ferralla i tela que hi havia a fora. Però, però, però... i el @llauraor??? @llauraor!!!!! Estàs bé?!!?!! @llauraooooor!!!! Silenci absolut...

Intentava cridar-lo i no podia. Se'm va fer un nus a la gola i no podia cridar. Recordo el sabor salat que tenia a la boca i que les cames eren com de goma. No veia res per les llàgrimes i no el sentia. Només sentia el soroll de ferralla picant contra tot arreu, el vent i el mar. Vaig com embogir. El meu cap pensava a mil revolucions per minut però el meu cos no responia. Estava com paralitzada però no podia deixar de veure imatges horribles dins el meu cap. El @llauraor és el meu cosí, i me l'estimo com un germà, ens hem criat junts. No podia ser. Ell no! Cap de nosaltres, però ell no, joder! Només podia veure la cara del meu tiet, el seu pare. I de la iaia, i de ma mare. Desencaixats. I quan intentava tornar a la realitat, veia la cara de pànic, de terror que tenien tots els altres. No sé què era pitjor. Impotència màxima. No podia parlar ni moure'm. Por, por i molta por. Desesperació. No sé quanta estona havia passat. Deurien ser uns minuts, però per mi van ser hores. Les pitjors de la meva vida.

De sobte, vam sentir un soroll a la coberta, i per fi uns crits: Esteu bé?!?!?! Esteu tots bé?!?! Era ell! Estava bé!!! Recordo el moment en que va treure el cap pel forat de les escales i va entrar, mig arrossegant-se perquè la botavara caiguda travessava el forat de les escales. Ufffff! L'alegria més bèstia que he sentit mai. Abraçada molt forta, llàgrimes, mocs. Riure i plorar alhora. Petons. Calor. Estàvem vius! Tots! Què bèstia! Déu meu. Déu meu. Déu meu.

Revisió de danys... El @llauraor tenia una ferida a la cama, però no era res important. Els altres no teníem absolutament res... Algun blau com a molt. El veler de fora estava destrossat. No havíem aconseguit tornar la cadena de l'ancla al seu lloc i havíem desarbolat... El màstil havia caigut cap a popa i babord... Si hagués arribat a caure una mica més centrada hauria enganxat al @dafykk de ple... Havíem tingut molta sort... Però i ara què fem? Què collons es fa en aquests casos? Esperar? Esperar a que amaini la tormenta? El veler seguia bellugant-se molt, però tot i no tenir màstil i que la cadena de l'ancla encara picava al casc, a dins tot semblava normal... I diuen que el barco sempre és el lloc més segur... De moment estàvem bé, el pitjor havia passat... La cara de pànic ara era de susto i poc a poc anàvem refent-nos... Inclús crec que vam riure i tot per alguna xorrada que algú deuria dir... Estàvem un estat de relativa "normalitat" quan de cop... Wraaaang wraaaaang wraaaaaaang wraaaaaaang!!!!! Una alarma va començar a sonar sense parar... PÀNIC.

Continuarà...

diumenge, 29 de juliol de 2012

Relat d'una nit d'estiu



Tenia moltes ganes d’escriure aquest post fa molt de temps, ho he intentat varies vegades però sempre m’ha costat moltíssim. I això que és una historia que dec haver explicat (i sentit explicar-la) com cent vegades… En aquest cas, no es tracta d’una  mala passada amb un tint o una dissertació sobre una teoria que se m’ha acudit en algun moment... És la història d’un estiu, d’una nit d’estiu, per ser més exactes, que va ocórrer fa just un any... I no oblidaré mai. MAI.



Agost del 2011. En @llauraor, en @dafykk, l’@aguatxi, l’@emidroid, l’@elisabetalmirall i una servidora, @capitanamorgan, vam llogar un veler a Croàcia per una setmana. Un Bavaria 42 Match que es deia New York. Vam sortir del port de Biograd i vam enfilar cap al nord, vorejant la costa i passant per diferents illes. Els paisatges eren increïbles, brutals, el contrast del blau del mar i la verdor i la pedra de la costa. Preciós. Un temps genial, sol, un vent que permetia una navegació idíl·lica, mar plana. Què més voleu que us digui... El puto paradís.

Al cap de tres dies navegant vam arribar a l’illa de Pag i vam fondejar a la badia de Zrće. Aquella nit la mar estava planíssima, una passada, allò era glòria! De fet s’hi estava tant bé que allà a mitjanit ens vam tirar a l’aigua en pilotes i tot. Ho dic perquè jo ni boja em foto al mar en plena nit sense veure ni torta (en aquella època era més miop que un talp), però us juro que allò era el puto paradís. Després del bany vam preparar uns roms amb cola i cap als camarots a dormir, que la nit anterior no havíem pogut dormir gens per culpa dels mosquits, que ens van crivellar i vam estar tota la nit desperts rascant-nos com goril·les. Per fi podríem dormir, en aquell marc inigualable, mmmm! I aquí va començar tot...

Mentre estàvem adormint-nos, vam començar a sentir un clinc-clinc-clinc, segurament  d’un cap que no deuria estar ben tensat. Vaig llevar-me i vaig trobar-me al @llauraor que també s’ho estava mirant. S’havia aixecat una mica de vent, i tot i que els caps estaven ben tensats picaven contra el màstil i feien soroll... Vingaaaa... una altra nit sense dormir, vaig pensar... Una pels mosquits del mal i aquesta pel vent... Quina merda, cony! Tot i que el vent no era massa fort, havia anat augmentant en molt poc temps, així que en @llauraor es va quedar fent guàrdia a fora per controlar que tot estigués bé. Jo vaig tornar al meu camarot per intentar dormir una estona i rellevar-lo en cas que la cosa seguís. No vaig durar ni 10 minuts al llit. Quin escàndol! Vaig tornar a sortir del camarot, i vaig pujar les escales que donaven a fora la banyera on hi havia el timó. Quin puto vent!! Bestial! Recordo la cara del @llauraor... de quina puta merda, això està empitjorant... Vaig baixar de nou a dins i vaig buscar un neoprè i unes bambes perquè començava a fer fred, a part que plovisquejava. N’@aguatxi i en @dafykk també s’havien llevat. Els Caris (els hi diem Caris perquè es  diuen “cari” entre ells, hehe) encara eren al seu camarot, al de proa, el camarot nupcial, però no dormien, els sentia parlar. Cal dir que els Caris venien de lluna de mel amb nosaltres, ja que s’havien casat dues setmanes abans. De fet, van desviar una mica la seva ruta llunamelística per navegar per Croàcia tots plegats. Moooolt jefes!

Allò no parava, tu... vent, vent i vent... 5, 10, 15, 20, 25, 30, 35 nusos... la mar ja estava picada, no feia onades, feia com borbolls,  i el veler es movia que no vegis... En qüestió de mitja hora s’havia liat un percal que pá qué... I allà estàvem, la segona nit consecutiva sense dormir... En aquell moment només teníem com ràbia: Hòstia! No pot ser! Si el temps estava de puta mare fa res i ara... A la ràdio no deien res, i els que deien alguna cosa ho deien en hrvatski, i bé, el croat no és un idioma que dominéssim que diguem... I de cop... Frufrufrufrufrufru! Què és això? Què passa!? Joder, la gènova! S’ha desplegat sola! Vam intentar tornar a enrotllar-la, però no vam poder tibant de l’escota... Ni per babord ni per estribord, el vent tenia més força que tots nosaltres tibant...  Jodeeeeer... que rebentarà la vela i ens cardaran una clavada els del lloguer que no aixecarem cap! Hòstia-puta-jaaaaaaa

No estic molt segura, però diria que en aquest moment ja plovia, o si més no ens mullàvem amb l’aigua del mar que ens esquitxava. No ho sé. Potser eren les dues coses. Feia fred. Vent i humitat. Negre nit.  I el veler de cantó a cantó i la gènova desplegada i fuetejant fort... Quina merda... joderrrrr què més ens pot pass.... CLONCCCCC!!! Hosti, què és aquest soroll? Puta, no es veu res!!! És a la proa un altre cop! Però què passa?! Era impossible arribar-hi sense anar lligat i no caure a mar. Ràpidament en @llauraor es va posar un arnés i va anar cap a la proa, d’on provenia el soroll. Clonc clonc clonc!!! Merdaaaa! La cadena de l’ancla havia sortit de la guia i estava donant cops al casc!!! Puta, si va fotent-li canya es carregarà es casc, i com faci un forat... Ufffff! Quin mal rotllo! Vam decidir engegar el motor del veler per intentar “caçar” la cadena de nou i posar-la a la guia. Manualment no es podia, tenia massa tensió... En @llauraor, que és qui estava lligat a la proa, veia el que passava amb la cadena de l’ancla, cridava per dir-nos si havíem d’anar a babord o estribord per intentar insertar la cadena de nou a la guia aprofitant el moviment vertical de les onades... Un pla perfecte... però tenia un petit problema... No sentíem el que deia!!!  Feia molt soroll tot... la vela desplegada i fuetejant, el vent, el motor, el mar... Absolutament tot feia soroll i no sentíem les seves ordres des de la popa, on hi ha el timó i des d’on pots governar el veler... Llavors vam fer una cadena humana per passar-nos les ordres... En @llauraor a fora la proa lligat, l’@emidroid al camarot de proa amb la finestra superior oberta, l’@elisabetalmirall al menjador, jo a mitja escala que dóna a fora, l’@aguatxi a la banyera i en @dafykk al timó. Distància total 13 metres, amb 6 persones en línia i no ens sentíem!!!  A babooooorrrd!!! A baboooord!!! A baboooord!!! A baboooord!! A baboooord!!! I el @dafykk girant el timó a babor... i la puta cadena de l’ancla que no entrava a la guia... No, no!! Ara a  estribooooord! A estribooooord!!! A estriboooord!!! A estriboooord!!! A estriboooord, @dafykk!!! Vaaaa, que quasi ho tenim!!! Va, joderrrr, que poc ha faltat!!!!

I en tota la fressa de babords i estribords, cridant, quedant-nos sense veu, la nit seguia negra, el vent bufant cada cop més, el fred calant-se als ossos, el mar borbotejant i  el veler bellugant-se de banda a banda... Em costava sentir la veu de l’@elisabetalmirall des de les escales, ja que tenia mig cos a fora i hi havia moltíssim soroll... I a l’aguatxi, que era a fora, just a un metre i mig meu també li costava sentir-me... Però el que sí vam sentir tots, de sobte, va ser un grinyol espantós... Metàl·lic, estrident, estrany... I en una dècima de segon el soroll de fons va parar... Tots vam callar... nus a la gola, a l’estómac, als intestins... Només aquell grinyol... un grinyol que va transformar-se en un soroll estrepitós i ràpid, CRASHHHHHH! Vaig mirar cap a dalt i de sobte tot es va tenyir de blanc... S’ha arrencat el màstil!!!! La putaaaaaa!!!! Hòstia putaaaaaa!!! S’ha partit el màstil i ens ha caigut a sobre!!!! Déu meu!!!! Jo tenia la botavara just a uns centímetres del meu cap, i tot cobert per la vela major que s’havia desplegat... Cables, ferros, caps per tot arreu! Què ha passat??? Què ha passat!!! El @llauraor, l’@aguatxi i el @dafykk són fora i ha caigut el màstil!!!

Nervis, desesperació, PÀNIC.

Continuarà...

dimarts, 12 de juny de 2012

"El Retorno de Saturno"



Tinc un problema greu…i me’n vaig assabentar ahir.
 Jo ja m’intuïa alguna cosa, però és més greu del que em pensava….Birreres, alerta crisis, i no només financera: Estic en plena fase filosòfica profunda. "Muy a mi pesar"...estic passant l’etapa de:
                         
                                   “El Retorno de Saturno”

I us preguntareu que coi és això? Doncs jo tampoc ho sabia, però m’ho van explicar ahir i pringuem tots els de la meva quinta. Escric tal qual:
“Retorno de Saturno para los nacidos del 80 hasta el 83. Este es un momento en nuestras vidas de grandes decisiones, cuando la vida de repente parece ponerse muy seria. Los riesgos que tomamos durante los 20, dejan de tener atractivo y algo muy profundo nos dice, se acabó la fiesta, debo redirigir mi vida. Debo dar una dirección a mi vida profesional.”

¿¿¿Pero estoooo que eees?!?! ¿¿¿¿Se acabó la que???? Nooooo la fiesta noooo.
Però és cert, aquest sentiment em ve de tant en tant, sobretot el dia post-festa, quan succeeix el “Retorno del Espidifen”, un altre retorn també fatídic...
 
Però posem-nos seriosos que el tema no és per menys. És cert que als 30 anys un es pot començar a plantejar un canvi de vida, però el problema és que no es materialitza en res concret: canvi de casa? canvi de feina? hem de trobar un Apuesto Hombre? o marxem directament del país…a l'altre punta del món. Ben lluny segur que tot serà més fàcil (juas juas, il·lusa).

Parlem d’un canvi radical que sembla que es necessita però sense saber per a què (el tema no és fàcil). És com una insatisfacció quan en el fons, tot el que  tens t'agrada. Que requereix d’una gran dosi de pebrots...però que sembla que no hi són.  Com diu un amic meu..."Con más cojones que cabeza" i jo afegeixo "Pero como no hay cojones, pues nada".

I tot això amb quin objectiu? Però si en el fons tinc la sort de tenir uns grans amics, feina xula i un entorn envejable. Què és el que vull canviar? Li dic a ma mare “vaig a fer un canvi perquè la vida em vagi millor” i la mama, gran sàvia" donde las haya", em  contesta “però és que t’ha anat malament fins ara?”

I és aquí on torna el Saturno aquest… Aún si ya estás en el camino adecuado profesionalmente, el cuestionamiento viene igual.” El tema es tocar la moral…tan si estàs bé com si no. Com a mínim ja sé qui té la culpa, el Saturno.

Tranquil·litat. És part de l’evolució. Un consell: Quan us arribi el "Retorno de Saturno", pilleu una birra, o dos, o tres…i espereu a que se’n vagi.

Sortim a "El Gran Dictat" !!!

Una bona amiga del bloc, la Raquel, ha participat al concurs El Gran Dictat de TV3. I com no podia ser d'una altra manera, duia una samarreta del Fem una birra?!?! És xula eeehhh?

Us aconsello mirar tot el programa, que està la mar de bé, però en concret, hi ha un moment sublim... Atenció al què li diu l'Òscar Dalmau a la Raquel arrel de la nostra samarreta... (minut 9:14).



Des d'aquí, només felicitar a la Raquel, que està feta una campiona! Un petonàs, crac! Ah! I afegir que juga a dards de p___ m___, sempre guanya!! :P


dimecres, 30 de maig de 2012

M'agrada...


- Que riguis, que riguis tant
- Que sempre ens acabem l'ampolla de Protos
- Que t'adormis damunt meu mentre el toco els cabells
- Que cantem i ballem com bojos mentre escoltem música al cotxe
- Que em facis un hombre desnudo quan no m'ho espero (*)
- Que m'acaronis la cara sense motiu
- Que quan em presentes als teus amics ells ja saben qui sóc
- Que em trobis a faltar quan surts de festa
- Que tinguem converses filosòfiques sobre banalitats
- Que sapiguem què estem pensant amb només mirar-nos als ulls
- Que agafem la motxilla i ens perdem pel món
- Que em confessis les teves pors i preocupacions
- Que m'abracis per darrera, m'apartis els cabells i em facis un petó sota l'orella
- Que em composis una cançó
- Que follem després de fumar maria
- Que fumem maria després de follar
- Que em cuinis uns macarrons el diumenge
- Que treguis la llengua quan estas concentrat fent alguna cosa
- Que em demanis consell
- Que et posis catxondo quan t'envio fotos insinuants a la feina
- Que facis el burro per fer-me riure
- Que em comparis el cul amb el capó d'un Porsche 911 del 85
- Que m'agafis de la mà sense que m'ho esperi
- Que ens partim la caixa amb els acudits més cutres de l'Eugenio
- Que m'enviis un missatge dient que voldries tenir-me entre els teus braços
- Que t'enganxi embobat mirant-me
- Que tinguem papallones a l'estómac alhora
- Que et tiris un pet i em faci rissa
- Que em deixis conduir el teu cotxe a gas
- Que utilitzis les mateixes paraules que jo m'invento
- Que sempre siguem els últims d'anar a dormir
- Que et posin menys multes de velocitat que a mi
- Que t'encanti que et folli
- Que m'encanti que em follis
- Que tinguem secrets inconfessables i ens els confessem
- Que em deixis treure't barbs de l'esquena
- Que em demanis ajuda
- Que et pregunti què vols i em contestis que el que vols és menjar-me la boca
- Que em diguis que sóc la teva princesa
- Saber del cert que això últim és veritat perquè m'hi fas sentir


* Atenció al segon 15 del vídeo :P

diumenge, 11 de març de 2012

Bendita luz...

Suposo que a tots us ha passat alguna vegada... però colló! quina putada quan marxa la llum de casa!

Sembla mentida, però quan marxa la llum te n'adones que tot, tot, tot, el que necessites en aquell moment, necessita corrent!

L'altre dia em vaig quedar sense llum, el primer que fas, com una burra, és anar cap a la caixa dels fusibles, com que no hi veus bé, què fas? encens el llum per poder veure el quadre... GILIPOLLES! no tens llum, per què intentes encendre'l per veure-hi?! doncs sí, a mi m'ha passat, no sé vosaltres...

Molt bé, quan ja has aconseguit poder accedir al quadre, vas pujant les pestanyetes cap amunt i, que voleu que us digui...a mi em fa por... puges "el general" i de cop i volta fot un pet i salta tot...pum! doncs jo que no sóc del gremi...m'espanto.

Vale, quan ja has acceptat que ha de venir algú a arreglar el tema, doncs has d'esperar, i mentre esperes, doncs algo has de fer... doncs vas buscant la manera d'entretenir-te i, definitivament te n'adones que a vegades podem ser una mica burros i bàsics... us posaré uns exemples...

Em vaig a fer un cafetó i un piti... NO! no tinc llum, no puc encendre la Nespresso i, com que la cafetera de tota la vida, no la feia servir, doncs la vaig tirar, total "pa qué" doncs ja no hi ha café...

Miraré el correu, el facebook...algo per passar l'estona, doncs NO! no tinc llum i no puc encendre l'ordinador i, el portàtil? tampoc, perque no sé perque la bateria s'ha descarregat (fa com 1 any que la bateria no funciona però bueno...com que no el moc de lloc, perquè comprar una bateria?)

Doncs aprofitaré i em dutxaré... (això ja és el remate...) pleno mes de Febrer, (onada Siberiana que ens va donar una mica pel culín...) engego el calefactor per anar calentant el labavo, doncs NO! no hi ha llum! bueno, sense calefactor... em trec el pijama, entro a la dutxa engego l'aigua... xorro sobre el cap i...evidentment l'aigua gelada... i ja és quan penses...realment sóc gilipolles...no hi ha llum, que NO HI HA LLUM! El calentador de l'aigua no funciona!!!

Doncs imagineu el panorama...tremolant...amb el cap mullat...ara què faig? m'acabo de dutxar?...surto de la dutxa? em rento a trossos (com dirien els meus pacients... "me lavo como los gatillos") amb l'aigua gelada...pell de gallina...buff un drama...

Doncs res espero que aquest post us serveixi, perquè jo vaig fer una mica el burro fins que la meva ment no va assimilar que no tenia llum. Si marxa la llum feu el favor de no fer res, aviseu algú que us ho solucioni i espereu... això si...sempre fent una birra...

dimarts, 6 de març de 2012

Museu Laboral

En el post d’avui, ens endinsem dins del Museum Laboris, on hi trobem la Fauna i Flora del món laboral. Comencem directament a descriure les espècies principals…
Tota empresa té un tipus de personatge que es va aposentar de tal manera a la seva butaca, que no hi ha manera de treure’l d’allí. Són els coneguts com a TIRANOSAURUS REX, un paio/a madurito/a que no fot brot a no ser que aparegui el jefe i que es mou per la seva visió de “això sempre s’ha fet així”. Segur que ja tens una imatge de qui són els REX de la teva empresa.
De fet, a aquest tipus de personatge se’l descobreix fàcilment, ja que generalment tenen aquella tècnica de bufar tot el dia, com si anessin super estressats (aquesta és la tàctica per no perdre la cadira després de tants anys), però en realitat tu saps que no foten ni l’ou. De fet ho sap TOTHOM.

Jo, en particular, vaig tenir un jefe que a part de ser un REX, s’autoposava medalles amb idees d’altres. Diguessis el que li diguessis ell et deia: "Ja ho sabia" (el paio era de patada voladora). Evidentment sempre sabia les coses un cop ja havien passat: “jo ja ho veia a venir això de la crisi” i un mes abans t’havia donat ordre de gastar-te l’oro i el moro en un projecte “Tira tira, que la casa és gran”. ( "Es de ser inútiles").

Dins el Museum Laboris també existeixen els TREPAS. Es caracteritzen per ser trepadors, però no de muntanya. Són capaços de derrumbar la teva feina en cinc minuts amb la finalitat que la seva brilli més. Són "indeseables" i de sexe indefinit, però en el meu cas ho he vist més en femella que en mascle. Ho he de reconèixer, tenim la llengua més bífida.

Els BIPOLARS, uns altres a destacar. Són una mica més difícils de detectar a primera vista, ja que acostumen a ser persones encandiladores. Durant les reunions amb la manada són persones amables, col·laboradores i amb un gran esperit d’equip. Però “al Loroo”, són embaucadors per davant, i donadors d’anus per darrere. És qüestió de temps desenmascarar-los.

Els NEOS, que s’ocupen de tota la part informàtica i la seva frase preferida és: "NO, Impossible". Un dels més capullos que m’he trobat em va definir a mi com a “n” i a la meva jefa com a “n+1”. No sabia si agrair-li per ser jo la constant de referència o engegar-lo a la merda. El tema és que els NEOS, necessitis l’aplicació que necessitis, et diuen “Això no es pot fer” acompanyat d’una explicació tècnica, que a priori, ja saps que no entendràs. Esta clar que no és el perfil dels que treballen a Apple.

I finalment, però no els menys importants: els GIRADORS DE TRUITA PROFESSIONALS. Són aquell tipus de personatges que facis el que facis, t’acaben endossant la feina a tu. Et giren la truita a tot. Que han fet alguna cosa malament? Segur que ha estat un altre. Que t’ha de preparar algun document? segur que no ho poden fer, perquè es veu que hi ha una tercera persona que havia de askjdha skjhfan i llavors akjdf asdasjhf as fd i és clar, no pot fer-ho. Ho entens, no? “Ala, "sigue jugando”.

I fins aquí la classe d’història in Laboris d’avui, on acabarem amb una reflexió del gran mestre Emili Duró “si arribes a una empresa suposadament innovadora i el seu equip d’I+D tenen una mitja de 50 anys, tremola perquè aquesta empresa és de tots menys innovadora”.

“Senyorías, pueden retirarse”.

divendres, 2 de març de 2012

Punts de vista

L'altre dia, tot "conversant" via Twitter amb el nostre estimat Home Ocell, em vaig adonar que una simple frase pot tenir un significat molt diferent per dues persones. Inclús si la frase és curta, concisa i en anglès, un idioma bastant senzill si el comparem amb altres llengües amb més floritures com el català.

Ja sé que el timeline que podeu veure aquí sota no té més... a part que era un dimecres de matinada :P El curiós del cas, no obstant, és que mentre l'Home Ocell anava tuitejant jo li responia amb el primer que em venia al cap al llegir la seva frase, i, al final, em vaig adonar que realment teniem punts de vista molt diferents davant d'actes molt definits. Això bàsicament és una parida, però m'ha fet pensar en la interpretació dels famosíssims senyals. Sí... uuuh... els senyals... Allò que un o una detecta, interpreta a la seva manera i extreu una conclusió. I quan les coses van maldades diu... - No ho entenc, si m'havia fet senyals!!! Doncs senyores i senyors... equiliquà... Homes i dones interpretem els senyals de diferent manera... i si no... per mostra un botó.

Amb quina versió us identifiqueu més? Digueu la vostra!



















dimecres, 29 de febrer de 2012

Si tu ets el meu Peter Pan, jo seré la teva Campanilla


Quan un paio et diu “no ets tu, sóc jo” huye como jamás hayas huido. Sí, és una de les frases típiques que totes hem sentit, i per que no dir-ho, ens hem tragat...

Està clar que quan algun paio vol tema seriós ho saps des del primer moment. De no ser el cas, el suposat Caballero t’oferirà excuses varies com “em vull centrar en mi mateix”, "és que jo necessito anar poc a poc" (deu voler dir marxa enrere...), "és que ara la meva ex em necessita" o el pitjor dels pitjors, "ara et truco que estic a la dutxa" (i mai més se’n va saber res). Fet real. Es pot saber què ens està passant al jovent dels 80?? No sabem comprometre’ns!!!

Cert és que no sempre és el paio. En ocasions som nosaltres i la nostra exigència. Si el paio és alt, perquè és alt. Si és baix, doncs perquè és baix. Si no té humor, si va massa ràpid, si va massa lent...Sempre hi ha un defecte que fa que la petita virtut desaparegui. És el conte del Peter Pan i Campanilla, un amor idíl·lic però impossible de fer realitat. En definitiva, que arribem a la trentena i no hi ha manera d’aparellar-nos.

Davant aquest model de vida single, la nit i la farra és un element bàsic del qual no podem prescindir. S’ha d’anar a tirar la red. Per tant, el nostre cap de setmana es compon de discotequeo (a veure qui cau), festes varies i alcohol a dojo (que sempre ho fa més fàcil per enganyar a algú). Amb tot això, l’amo de Luz de Gas “se va frotando las manos” pensant... veniu veniu, gent alcohòlica i soltera. Us posaré un garrafón que no “sabréis ni adonde os habéis metío”. Cert, així és. Perquè al dia següent al igual recordes alguna cosa. Intentes fer memòria, però sempre et quedes amb els mateixos flaixos que no saps ni si has somiat. Et passes el dia fent-te preguntes que ressonen dins el teu cap a l’estil Homer Simpson ... “amb què m’hauré gastat jo 70 euracos??? segur que els he perdut, perquè sols vaig beure dos copes!!” juas, i l’aigua de tots els floreros també!! So Pepa. Te’ls has gastat i ni les neurones ho recorden.

En definitiva, que és sobretot al dia següent (el dia de penediment, ja que el de resurrecció és al tercer dia, com Jesús) quan te n’adones que has de trobar un company que et porti pel bon camí i amb qui puguis compartir vida sana. Està clar: no pots trobar el teu príncep blau per la nit, t’has d’apuntar a algun centre excursionista o anar a classes de guitarra. Però no val un qualsevol.

Un cop li vaig dir a ma mare..."mama, de moment, mentre no aparegui algú que em faci més feliç, seguiré soltera". I la seva contestació (que reconec em provoca certa inquietut...) "Ai filla, doncs més feliç que ets ara... no sé si ho seràs amb un Apuesto Caballero".

dimecres, 22 de febrer de 2012

Hipocondria

Avui, que tinc un mal de cap de collons, he recordat una vella teoria que vaig descobrir fa temps. No està contrastada i tampoc voldria generalitzar, però crec que és ben certa, al menys en molts casos que he viscut de prop. Molts homes tenen hipocondria, eh que sí? Suposo que els deu fer mandra por anar al metge, però nois... si realment esteu preocupats, si realment creieu que allò que us passa us pot dur directament a la tomba... Aneu-hi (al metge, no a la tomba eh?) Perquè això s'ha convertit en el conte de "que viene el lobo" i arriba un moment en que ja no us podem creure... Una cosa és demanar-nos consell en temes de salut, que, personalment, ho agraeixo molt i m'agrada que confieu en mi, però l'altra és atabalar-nos quan penseu que una xorrada us matarà i tampoc feu res per estar-ne segurs.

No sé si és pel fet de sempre he treballat en el món hospitalari i m'he dedicat sempre a malalties greus, etc però el cas és que moltes amistats (sobretot masculines) sempre em pregunten, així por lo bajini... - Capitana... es que fa dies que tinc la panxa com regirada... no sé què em passa... serà algo xungo? - Doncs no en tinc ni idea!!! Jo que sé, siguem lògics! A veure... si has estat menjant guarrades tota la setmana... què vols que et passi? O una altra... - Capitana, és que guaita què tinc aquí... aquesta granissada no serà... lupus??? (Uffffff... que patirem...) Quant mal ha fet House, per favor...

Però el pitjor són els nòvios. Tenir un nòvio hipocondríac és una tortura... i més si es pensa que per ser bioquímica ets una espècie de succedani de metge o alguna cosa per l'estil... però en fi, conec noies que no tenen res a veure amb el món bio-mèdic i tenen nòvios hipocondríacs que actuen de la mateixa manera... - Aish, es que fa dies que em fa mal el genoll... a veure si m'he esquinçat un lligament... O algo pitjor... a veure si m'hauran d'operar... uf uf uf -> A veure, noi... fa dos dies et vas fotre un meco al genoll amb la pota de la taula i el tens morat... no t'has donat mai cap altre cop per valorar si és simplement un cop o no???  -Ui tinc mal de cap fa dos dies... (amb cara d'acolloniment)... no serà un tumor, no? - Però que dius animal! Estàs refredat, passes de prendre't Couldina, Frenadol, Ilvico o paracetamols varis, doncs què vols... Les símptomes van fent... Up to you, man. És el que hi ha. 

I també existeix l'hipocondríac solidari... us posaré un exemple (cas real) perquè m'entengueu: Fa uns anys estava al sofà amb una mica de mal de panxa de regla... El meu xicot de llavors era al meu costat i em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que tenia una mica de mal de panx... - AH OH UI jo també! Deu ser alguna cosa que hem menjat!!! Oi oi?? No vaig tenir temps d'acabar la frase per dir-li que era de la regla i que evidentment a ell NO li podia fer mal que ja el tenia recargolat de "dolor" i suplicant-me què es podia prendre... Digueu-me maquiavèl·lica, però no era la primera vegada que ho feia i em va fer ràbia. I a més, així tindria proves que estava mentint: Li vaig donar una pastilla de placebo. Sí, glucosa i excipients en forma de comprimit... sense cap principi actiu que podés fer algun efecte... I senyores i senyors... Al cap de 10 minuts "ja es trobava bé"... 

El més curiós, però, amb el que he flipat més sobre aquest tema, és amb les consultes que molta gent em feia quan s'assabentaven que estava fent la tesi sobre sida... Imagineu-vos el percal... penya que potser no coneixies massa t'explicaven les seves pràctiques sexuals amb tot luxe de detall perquè jo els digués el % de possibilitats que tenien d'haver-se contagiat... I jo que sé!!! No vull saber què fas quan t'enrotlles amb una tia! I què vol dir això que tenia cara de sana?? Fes-te una analítica i deixa de fer el capullo, animal!

En fi, que els homes, així en general, són com menys soferts en temes de mals, s'espanten més i busquen respostes en nosaltres, que potser no som les més adequades, però al menys demostren certa confiança per aquells temes que els preocupen quan no tenen ¿valor? per anar a un especialista. Suposo que busquen aquell consol femení, aquell consol de mare, que diu... Això no és res, no et preocupis, demà estaràs millor... I si ho diu una dona... deu ser cert ;)

PD: post escrit mentre mantenia una conversa-diagnòstic via Gtalk amb un amic preocupat pels seus mals... Parufito: no és res... només estàs passant una mala temporada i els mals rotllos somatitzen...  Ya tu sabeh (consell feat. Pitbull)

dilluns, 20 de febrer de 2012

Aquelles petites indisposicions…


Llegint el post de la Capitana sobre “caga el rei, caga el papa” m’ha fet pensar en un tema força relacionat que volia compartir:
Aquelles petites indisposicions que tots tenim i que vénen en el moment menys esperat. Sí, em refereixo al conegut apretón o finament dit “corre corre que me sale cola”. Senyors, a qui no li hagi vingut un apretón quan menys toca, que llanci la primera pedra.
Un dels pitjors moments que et sol passar quan estàs apunt de convertir-te en Son Goku (ésser humà amb cua) és òbviament quedar-te sense paper i estar en un WC aliè. Pitjor és quan aquest WC no solament és aliè, sinó que resulta ser el de casa d’un apuesto caballero al que estàs intentant embaucar. Està clar que has de buscar una solució, en la qual no es contempla “ni por asomo”, reconèixer que aquella tifa ha sortit de tu. Abans millor donar una resposta absurda com …”uish, aquí algú ha cagat eh?”   #RESPUESTASABSURDAS  
L’altra tàctica, més realista però igual de falsa, és fer veure que et trobes malament. És el que es coneix com “Vamos a intentar dar pena y no asco”.
Una altra situació, digna de menció, és originaria en un amic, d’un amic, d’un amic.... El pobre estava al cotxe amb la seva "novieta" i l’apretón el va cridar entrant a la seva ciutat/poble. Grans casualitats de la vida, que l’únic lloc on va poder reposar va ser davant la casa del senyor...Sí. Si tots ens hem cagat en l’església algun cop, que sapigueu que ell ho va materialitzar en representació de tots.
Un complement del tema sòlid és el món de les ventositats. Un pet és graciós quan surt d’un nadó, però es veu que quan passes de certa edat (que encara no sé on és el llindar) deixa de ser graciós per convertir-se en un acte força desagradable. I si a sobre ets gran i fèmina ja ni us ho explico… Es veu que les grans estrelles, com la duquesa de Alba no es tiren pets. Uish, no aquesta sí que se’n tira  #creatuimagenmental
Un fet basat en hechos reales va ser un dels meus primers "novietes". Imagineu la situació…Segona cita. Momento romántico i explicant una confidència. Era un moment tendre tendre, i de cop: BRUUUUP. Un pet com una catedral va sortir a propulsió del seu trasero. La meva cara es va quedar pàl·lida i ell amb els ulls com a taronges va deixar anar un sincer: ¡TOMA!
Però el que s'endú la palma, el TOP DELS MEGATOPS dins el món indisposició és la història següent (fet real, i per sort no és meu). Una amiga, d’una amiga, d’una amiga… va tenir un rollete una nit. Fins aquí podria ser la història d’una pepa qualsevol. Tot genial i meravellós. Es lleven pel matí i ell se’n va al curro, amb l’amabilitat de dir-li…si vols queda't 5 minuts més i quan marxis tanques la porta. Que mono. La tia es lleva i li agafa l’apretón de madre señor hermoso, però com que està sola doncs no passa res. Ella, tota happy flower deixa anar tota la retenció (per la cara que feia al explicar-ho dedueixo que era un furulo descomunal) i al acabar succeeix lo peor de lo peor: La cadena no va. Està clar que hi ha mil solucions a aquesta situació (galleda d’aigua…per exemple) però el pànic va ser tal que les neurones no li funcionaven. Va contemplar posar-ho en una bossa com a millor opció. #NO #ESONOSEHASE
No us descriuré com ho va fer, però el tema està en que la paia, amb els nervis i la incomoditat va voler pirar tant ràpid d’allà que la molt mongui s’hi va deixar la bosseta sorpresa. No em  vull imaginar què va pensar l’apuesto caballero de tal regal… Òbviament no es va saber res més d'ell. Jo si hagués estat ella hagués contemplat la opció d'un sicari.