Pàgines

dijous, 22 de desembre de 2011

I per què ha de ser ara?

Les coses no sempre arriben quan les desitges, i quan finalment arriben... a vegades ja no saps si són el que volies. Sí, estic parlant d'amors... amors en general, amors platònics... Ara tot és com molt complicat... Intentaré explicar-me...

Sempre se'ns havia inculcat que l'amor havia de ser a primera vista, per part dels dos, i si no era així, allò es convertiria en un amor platònic que algun dia, al cap dels anys, seria correspost, i llavors sorgiria una història d'amor digna de les millors novel·les de Danielle Steel. O també teníem l'opció (menys cinematogràfica, però) que dues persones s'enamoraven lentament, primer eren amics i després sorgia la flama, i també tot desembocava en una relació amorosa ideal. Perquè l'amor era el més important, el fonament de la nostra existència, la base de la nostra vida. Però, senyores i senyors... els temps han canviat. No és que l'amor sigui menys important, però hi ha un fotimer de variables que enterboleixen  la seva senzillesa. Ara, tots tenim mil opcions de vida, de feina, d'activitats... però sobretot, tots tenim fantasmes, relacions passades, i sabem que, malauradament, no totes les coses bones de la vida són per sempre. I això fa que haguem de barallar un munt de possibilitats cada cop que hem de decidir què fem amb les nostres vides... i inevitablement què fem amb aquelles persones que apareixen i ens agraden, però que justament apareixen en mal moment... Perquè, potser, just acabàvem de decidir que volíem ser amebes o valoràvem seriosament la possibilitat de deixar-ho tot i penjar-nos la motxilla a l'esquena per voltar món.

Moltes vegades, quan s'acaba una relació duradora, coneixes a gent interessantíssima que et fan ballar la barretina. O inclús apareixen aquells antics amors platònics de tota la vida, amb qui sempre t'has anat creuant però mai no heu coincidit en solteria, i per primera vegada, justament ara, coincidiu. I tu, que t'havies fet una armadura, que havies traçat un pla per superar (o al menys suportar millor) la ruptura recent, ara no saps què cony fer amb aquella persona. No saps què fer però ho fas... perquè quan el teu lema és que és millor penedir-se d'allò que has fet que penedir-se d'allò que no has fet, doncs passa el que passa. Però no estàs còmode del tot... t'agrada tornar a tenir sexe, els missatges, la sorpresa, saber que hi ha algú, però et sents com si juguessis fent trampa, sense apostar totes les cartes, com si enganyessis a algú, i en realitat si que enganyes... però t'enganyes a tu mateix. T'encantaria que aquella persona t'omplís més, perquè t'agrada, que el cap parés de donar-li voltes, però no pots. Et dóna la sensació que encara no has superat la relació anterior i que potser això s'ha produït perquè ocupa el temps que destinaries a reflexionar sobre la ruptura. I el pitjor és que ets conscient de no haver-ho superat del tot i et ratlles pensant que potser no estàs tant feta caldo com hauries... I tot es barreja i s'emmerda. I el gran problema ets tu mateixa, perquè penses que potser, si hagués aparegut més endavant, tot hagués funcionat millor, però ha aparegut ara, i, desenganyem-nos... tots som impacients en aquests assumptes.

I si a sobre aquesta persona és aquell amor platònic de l'adolescència retrobat, la cosa es complica més, perquè el tenies idealitzat, perquè potser no el coneixies gaire, però és ell... tota la vida enamorant-te de l'amor que suposaria estar amb ell. Els amors platònics són aquella espina que tenies clavada durant tant de temps, però al retrobar-los en un mal moment i arrencar l'espina, aquell amor que ens venien a les pel·lícules no explota, i no mola que no sigui així.  I ara resulta que tens una dicotomia pel que deia al principi... perquè ara que tens el que sempre havies volgut, ara no saps si és el que vols... o quan ho vols... o com ho vols. I en aquests moments recordes allò que el meu avi m'havia dit tants cops: només sé que no sé res...

Dedicat a (i inspirat en) un bon amic, i fidel seguidor d'aquest bloc, perquè tot i no estar en el seu millor moment, mai perd el bon rotllo que el caracteritza i em fa recordar experiències passades tot fent unes risses, eh Fireman? xD Muà.


8 comentaris:

  1. Així que el teu avi era Sòcrates? xD

    ResponElimina
  2. Jajajajajaja, més o menys... però més modern (i guapo) :D

    ResponElimina
  3. La questió suposo que és deixar-se portar per les sensacions en aquests casos i no donar-li massa al tarro...

    En fin, que aquest bon amic gaudeixi del moment i la vida el porti a bon port.

    Ament

    ResponElimina
  4. Gràcies PGB! Així ho esperem, però uns quants d'aquest planeta tenim un cervell que va a 13.000 rpm... Salut!

    ResponElimina
  5. Una de les moltes opcións contemporanees, que dius hi ha, és la de "folliamics". Per mi inclouen els amors platònics quan es realitzen. Si hi ha prou maduresa emocional per ambdues parts, és una fórmula magnífica. Son un laboratori que sempre poden prosperar a més, o quedar-se en aquest estadi, que dona molt de gustet ;)

    ResponElimina
  6. Molt d'acord, sr. Ocell! Evidentment, i com bé diu, ha d'haver-hi certa maduresa per ser follamic, tenir les coses bastant clares i saber el què es vol o es pot donar. Malauradament, no sempre és així, i precisament és el que li ha passat a en Fireman.
    M'encanta el símil amb un laboratori, molt gràfic :D
    Salut!

    ResponElimina
  7. M'ha agradat MOLT el text!! jaja i m'he sentit molt identificada.......!!

    muaaaaa

    ResponElimina
  8. Gracies, Berta! Un plaer!
    Fins aviat! Muà

    ResponElimina