Pàgines

dimecres, 30 de novembre de 2011

Oso Panda


   Quin moment més mític el de l'Oso Panda! A tota noia a qui li agrada sortir de nit l'ha viscut, segur! I algun noi també ;) I aquí, una servidora que viu en modo jabalí (per la nocturnitat, em refereixo) sap de què parla. Aquí us deixo el procés de com es genera un Oso Panda (que no ós panda, que oso panda fa més riure).

   Arriba el divendres i quedes amb els colegues per sopar/prendre algo/sortir. Ja ha passat una dura setmana i hi ha ganes de divertir-se amb la colla. Irremediablement el pla s'allarga fins a altes hores... sempre passa el mateix: que si anem aquí a sopar, no que es car o no hi ha lloc, joder que som 15, a veure què trobem ara... Ja anem tard... però és igual! La nit és jove... I s'ha de seguir el protocol!  Finalment acabes al bar del mal fent un bocata i un turbio barat a les 12 de la nit, ronda de cigalons i patxarans. Algú es demana directament el gin-tònic perquè marxarà després de sopar... I a alguns els agafa aquella enveja sana i es comencen a demanar copes... I la copa porta al xupito, i amb la conya són les 2:30am i t'agafa aquella angoixa de que et tancaran els locals! Apa som-hi! Saps què? Anem a peu, que total no trobarem aparcament prop de la zona de festa, després ja farem una processó per anar a buscar els cotxes. Alguns marxen, i, els de sempre, continuem la ruta.

   Bars... 3 roncola, 2 gin-tònics i quatre gerres, si us plau, et trobes altres colegues, rius, balles, surts a fumar, has d'anar al lavabo (això és un altre tema), tanquen el local. Bé nois, emigrem al lloc de sempre, no? Clar... I mateix procediment, barra, bailoteo, risses... I de cop i volta són les 6:30am i tanquen... nooooo! Tens la birra quasi sencera, i una de dues... o fas santhilari (que no ve de gust) o te l'emportes a fora (got de plàstic... no!) amagada a la butxaca de la jaqueta, o dins la cinturilla dels texans. I en aquest punt comença el moment Oso Panda.

   Estas feta pols, cansada de tot el dia, de la caminata, de ballar, però tu allà fora la discoteca, aguantant el tipus, amb la birra i el cigarro, xerrant amb els amics de coses que segurament no tenen massa sentit o es podrien discutir un altre dia, però tu allà amb l'oso panda... Perquè evidentment el maquillatge no és el que era a les deu del vespre, el rímel s'ha corregut, fas ulleres... ets un putu oso panda. Però allà estàs alegrement, fins que a algú se li gira la pinça i diu:
-Però anem cap a casa no? Què estem fotent aquí? -Doncs, res, esperar que surti el sol, que ja és tradició... -Vinga va, anem! I recordeu que teniu el cotxe a Pokón... Noooo!

I així, de matinada, després d'una nit mogudeta, una manada d'óssos panda emigren cap als seus caus.

   Arribes a casa, i vas a rentar-te les dents, i... que es ese animaaaal??? Un oso panda es reflexa en el teu mirall del lavabo! Per favor! I rotllo Ranma, amb una mica d'aigua i sabó, o les meravelloses toallitasdesmaquillantesdeliplus, esdevé la transformació a persona humana altre cop. Això si hi ha sort... Si el xunguisme és màxim i vas directament a dormir... Al matí següent (diga-li matí, diga-li mitja tarda) l'impacte és molt pitjor! Perquè l'Oso Panda ha arrelat en el teu ser i al veure't al mirall l'espant és apocalíptic. Però, per altra banda, també vol dir una altra cosa... que la nit anterior t'ho vas passar de conya amb la resta de la manada, i què vols que et digui... total, amb aigua i sabó l'Oso Panda se'n va.

Dedicat als Pocafeina, que cada divendres aconseguiu transformar-me en Oso Panda :P

divendres, 25 de novembre de 2011

Enamorar-se de l'amor

   No us heu enamorat mai de l'amor? Bé, no sé si tècnicament es diu així, però crec que és una expressió forta acertada...

   Estar enamorada de l'amor és quan s'idealitza la relació que tens amb una persona. M'explico... hi ha moments en què no se sap perquè se surt de la fase ameba i et fixes en una persona... Oh merda! tornem a les andades! De cop i volta, inexplicablement, et veus absorbida per pensaments que feia temps que no tenies i et sorprens... Penses... Hosti! Estic viva de nou! I el millor de tot... aquella persona també s'ha fixat en tu i et dóna bola! Ui, ui, ui, d'aquí podria sortir algo molt xulo, perquè és clar, jo no sé el que vull, però tinc claríssim el que no vull... i aquest nano és molt bon tio, ens entenem bé etc etc. Hosti, doncs ara no em faria res tenir parella... Comences a fantasejar... a buscar pros i contres, perquè tu estaves fantàsticament en la teva fase d'apatia vers el sector masculí, però irremediablement acabes pensant que podria ser ell, que ara sí, que sí, que sí, que és ell! Ara tot serà serà fantàstic! És clar... sí, sí, sí i sí!

   Decidit! Vull un nòvio. Ja estic a punt. I finalment, vencent els dubtes i la por inicial (mooolta por, que ja tenim uns quants fracassos a l'esquena) t'acabes liant la manta al cap i t'endinses en una nova relació perquè et ve molt de gust estar amb algú, i a més... Oju! Ha sigut ell qui t'ha fet replantejar-t'ho tot! Això deu voler dir alguna cosa! Oh! Ell té tot allò que li mancava al teu ex, això és meravellós, m'estic enamorant? Només veus la part positiva i et sorprens pensant... hosti, que tinc nòvio! Que fort! L'imatge de l'Ana, que il.lustra aquest post, ho reflexa a la perfecció.

   I passen els dies, els mesos... i tu, per bé que vagi, per maco que sigui aquest nano, per bé que caigui a les teves amistats, comences a pensar que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar... i, inevitablement tornes a donar voltes al tema... No estas segura si és ell el que t'agrada o si és el fet de tenir a algú al costat. El mires i penses... ummmmh... estic bé amb ell, però... hi estic bé perquè volia un nòvio i és el que tinc o realment estic bé amb ell perquè és ell? M'he enamorat de l'amor en comptes d'enamorar-me de la persona? 

   Aquesta sensació és bastant tòxica, pel que, al final, acabes deixant a aquella persona, que és de puta mare, però, sent coherent, no pots estar amb ella pel simple fet d'estar per estar. I és una putada, perquè ell potser tampoc no ha fet res que indueixi a plantar-lo, només que en aquells inicis fantasiosos en que vas decidir estar amb algú vas prendre la decisió incorrecta, la vas cagar. Et vas enamorar del que suposava estar amb algú i no d'aquest algú... I saps del cert que t'havies enamorat de l'amor quan la història ja s'ha acabat i t'adones que no el trobes a faltar a ell exactament. Perquè, sí, és un fet... estar enamorat/da de l'amor només té un final possible... deixar-ho estar. 

dimarts, 22 de novembre de 2011

Vinga va... demà començo!!!!


   Quatre setmanes... quatre setmanes que la meva bossa de gimnàs porta intacta dins el maleter del cotxe!!! Les mateixes que porto dient-me a mi mateixa cada matí: “Vinga va… demà començo…” !!!!

   Ja no sé quants cops he començat a anar a gimnàs “sí, sí, aquest cop en serio” des de que tinc ús de raó... la tira! És que es veu, que quan hi comences a anar sovint, com que generes un munt d’endorfines que fan que et sentis súper bé al final l’esport, et crea una mena d’addició que fa que no puguis viure sense ell... ¬¬  sí, sí... es clar... exactament el que em passa a mi... explica-li això a la meva pobra bossa de gym!

   Jo ho intento... de veritat... amb totes les meves forces!!! Bé, amb una part molt important de les meves forces... mmmm més aviat amb les poques forces que em queden després de vuit hores de curro i molt, molt però que molt poca força de voluntat i moltes falses excuses que t’acaben portant a passar tota la tarda escarxofada al sofà escrivint en un blog :P

   Realment, el tema de les falses excuses és brutal... als inicis de faltar a les classes penses: “és que anar-hi sola... és un pal! Segur que si tingués una amiga amb qui anar-hi, una per l’altra ens obligaríem i hi aniríem cada setmana!” Obligar? Sí, a fer una birra i un cigarro cada quatre setmanes que serà la freqüència en la que us acabareu veient, ja que les dues teniu un munt de bones raons (llámense también falsas excusas) per no anar-hi, començant per la més bona de totes: com que fa tant que no us veieu, què menys que explicar-vos la vida tot fent un “tentempié” i sopant una pizza! Vengaaa que no falte de ná! A més a més, treballeu durant un munt d’hores, heu de mantenir la casa “limpica”, teniu “una graaaan vida sociaaaal”... Però no s’ha d’oblidar que teniu una altra cosa en comú... una cel·lulitis incrustada que es parteix la caixa cada cop que poses la bossa al maleter de nou!!

   “Mira, saps què?? Millor córrer, tu... això ho pots fer a qualsevol lloc i a qualsevol hora... ara ja no tinc excusa de que arribo tard a la classe”. Et compres les sabates de 80 pepinacos.. com que ara sí que és “en serio”... què menys que comprar-te un bon equipament!!! Sobretot!! S’ha d’adquirir també el Nike Plus!!! Sí, sí, aquell sensor tan xulo que permet penjar les teves marques a la web i fer-te un planning d’entrenament... sí, dona! aquell “dallonces” que faràs servir un munt de vegades durant.. la primera setmana després de comprar-te’l, que serà la única que sortiràs a córrer, i no t’enganyis, només perquè et fa il·lusió estrenar l’aparatet...

   Arribats a aquest punt, pensareu: “aquesta ja s’ha donat per vençuda i ha assumit que està menys en forma que en Falete”. Doncs bé, haig de dir que no he tret encara la bossa del cotxe... que una no tingui força de voluntat, no vol dir que no sigui optimista i mai perdi l’esperança de tornar a anar al gimnàs, no? En qualsevol cas, “siempre nos quedarà” la birra i el “piti” a casa la nostra amiga!

diumenge, 20 de novembre de 2011

Saturday Night

Nenes... que avui és dissabte i... hem de sortir a fer mal!

Quedem per sopar? Quedem per anar a prendre algo i després sortir? Sopar i sortir?

Al final sempre acaba sent soparet a casa, que és més baratillo, copitxuelas i discotequeo!!

Iujuuuu, som-hi! Ja noto el bum-bum-bum, de la sala... aquella oloreta a fum, les llums, la música, movimiento, alegria!! Sóc la reeeeina del local... yeeah!

   Quins nervis, què em poso? Texans, samarreta amb un bon escot? Faldilla curta amb samarreta amb un escot? Vestit... màniga curta, màniga llarga, amb un bon escot? Coll alt? (maaaiii!!) Camisa? Què em poso!!?? Escot i curta no, no? Vale, em poso el mateix de la setmana passada... un bàsic negre, escotazo, taconazo i chim-pum!

Ja estem preparades... pim-pam-pim-pam... entrem al primer local a fer un cubatilla...

   Mirada al frente, ben tieses, somriure a la cara, fem una primera ullada... uuuuoooo... està ple de gent interessant, no perdem la compostura, paso firme, que no es noti que durant la setmana anem amb sabata plana i, fa un quart d'hora que porto taló i...no puc més!

   Hi ha un foradet a la barra...(que ens toqui el cambrer guapo. si us plau...) SI, ens toca ell! 4 rons amb cola si us plau... (el cambrer quasi ni ens ha mirat...però bueno, en algún moment o altre se n'adonarà que estem allà, por la cuenta q le trae, si es porta bé...potser fem alguna ronda més).

  Bum-bum, bum-bum... no sé perquè, comencem a moure'ns una miqueta... i a xerrar sense parar... tralarí-tralarà... sense voler... ja en portem un parell... no sé pas perquè però la xerrameca no para, nosaltres al nostre rotllo, però amb una capacitat de tenir el radar posat, en objectius, que en qualsevol moment es talla la conversa, s'avisa que al fondo norte hi ha "preses" i, que al fondo sur hi ha "ganao", con disimulo, es mira, però bueno, si el disimulo no és tant disimulo, doncs millor, perquè així el grup de genere masculí (que a vegades els hi costa una mica, s'han de donar pistes i, fer-te veure una miqueta...) se n'adona de que existim i, si tenim sort, s'acostaran a xerrar...

   Ji-ji, ja-ja, tralarí-tralarà... ja anem per la tercera i... el cambrer ha sigut molt amable, no se n'ha adonat que estavem allà, però sempre hi ha alguna del grup que fa que se n'adoni i, ens ha convidat a uns xupitos, però hem de seguir aguantant amb dignitat, ben posadetes i com senyoretes, aguantant el tipus, que no es noti que anem piripis, però és hora que marxem a cremar una miqueta i a moure l'esqueleto!

   Els del polo norte, polo sur, este i oeste, no s'han acostat, però quan es surt per la porta, sempre va bé comentar amb veu ben alta..."bueno, anem cap a LA DISCOTECA TAAAL ..." així, ja està tothom informat...

   Bum-um, bum-bum... ja hem entrat, ara si que estem la mar de bé, deprés de fer mitja hora de cua pel guardarroba, els peus que te'ls vols tallar perquè ja no els sents i, visita al senyor roca, ja que la bufeta estava a rebentar... entreeeem a la pista! Siiiii!! Som les reines del local! Les més guapes, les que ens movem millor, les reines de la pista! (o això és el que una es pensa quan porta uns cubatilles de més). Radar posat! Saturday Night! Avui haig de lligar!!!

   No sé perque, però com més beus, més ganes de fumar i de beure tens i, (suposo que com que estas en continu moviment, doncs t'has d'hidratar) vinga, cap a la barra, consumició al canto, que no tinc efectiu? No passa res, pago amb targeta i... ja convido jo!! (dilluns quan vegi els moviments del compte corrent, ja em cagaré en tot...). Saturday Night...que no decaiga! Bum-bum, bum-bum!!

   I va passant la nit i, ni fondo norte, ni fondo sur... aquí no s'acosta ningú, "con lo guapa que me he puesto hoy"... vaya telita... no passa res, cap a la barrra (un altre!), però t'ho estàs passant de puta mare!

   Fins que arriba un moment, que de cop i volta comença a sonar New York-New York, de Frank Sinatra i penses... ostres, això s'acaba... s'encenen els llums, s'apaga la música, fin.

   Crec que aquesta mania que tenen les discoteques d'encendre les llums a les 6.30 del matí, l'haurien de prohibir, perque tothom sap, que aquesta hora, la pinta de les persones que estan allà dins, no és la millor que un pot tenir... (i no sé perquè en tan poques hores es pot arribar a una transformació tant fatídica...)

   Doncs sí, Saturday Night, ja s'ha acabat, hi ha dies que lligues i hi ha dies que no, com aquest, a sobre, arribes a casa que tot et dona voltes, sense un duro a la butxaca, un mal de peus que ni te'ls sents i l'endemà un resacón que ni t'ho imagines...

   Però la nit de rises i, la festa que t'has marcat amb les amigues, no té preu! I sempre hi haurà l'amiga que et dirà... fem una birra i m'expliques com et va anar ahir a la nit?

Birra, avui millor que no, si de cas, un cafetó amb llet...




dissabte, 19 de novembre de 2011

Companya de viatge

   Fa només un parell de dies he perdut una companya de viatge. Sí, una companya de viatge, no trobo cap altra expressió per definir-la, tot plegat és una mica complicat. De fet, mai ens havíem acabat de portar bé, teníem una espècie de relació amor-odi, però després de tant de temps de conèixe'ns, no sé, potser per rutina o per costum, li vaig acabar agafant cert afecte. D'aquelles relacions que no els hi dones importància però que a fi i a cap, formen part de la teva vida.

   Feia molts anys que ens coneixíem, va ser de sobte, un dia a l'escola, i des de llavors no ens vam separar. Ho vam compartir tot, sense adonar-nos però sempre juntes: a l'institut, amb els amics, els nòvios, les festes, a la facultat, a la feina, tot. Ella em feia veure les coses des d'una altra perspectiva, més senzilla, sense arestes, com si tot fos un somni, una nebulosa. Sota la seva influència tot era diferent, i jo no me n'adonava, m'hi havia acostumat.

   Però un dia, no fa massa, no vaig poder més. Vaig adonar-me que la nostra relació no era sana, que m'havia creat una dependència, i que jo no podia continuar d'aquella manera, influenciada per una visió distorsionada de la realitat. I que per molt temps que haguéssim compartit, havia de desfer-me d'ella, pel meu propi benestar. Així que, omplint-me de valor, i superant la por al canvi, vaig prendre una decisió. Després de quasi vint anys juntes, fa només un parell de dies, vaig deixar-la enrera: vaig operar-me la miopia. I ara, ho veig tot més clar.

Gràcies, Dr Elies

dimecres, 16 de novembre de 2011

Primeres parts no sempre han estat bones.




És de Vox populi que en una primera cita amb un Apuesto caballero mai hi pot haver sexe: "Una dama se hace siempre de rogar". Sota cap concepte ens hem de deixar endur per la luxúria i el despilfarro, encara que l'home s'ho valgui (sí, ja ho sabem: ganes no en falten).

Un dels casos on aquesta norma s'ha d'aplicar a "rajatabla" és quan estem just davant d'un No-tant-apuesto-caballero, ja que aquest espècimen acostuma a venir a la cita amb la intenció de "embaucarnos" amb unes quantes copes alcohòliques. I es clar, ja sabem què passa quan anem piripis....se'ns despindolen les hormones i aflora la nostra llibertat sexual. Paral·lelament al globo que portes, la part més conscient de tu (si en queda) et va autoconvencent dient: buah! total, és un polvo.

Dit això, anem a tractar el tema que ens porta avui aquí: què hem de fer quan el primer polvo amb un tio no funciona?
En primer lloc cal anar als fonaments del tema: tot depèn de si ens mola el paio o no. És a dir, el concebem com un polvet o el tema pot ser seriós? Aquesta pregunta és crucial, ja que si el paio ens interessa és important mostrar-nos com una dama inalcanzable (per ser més clara, inalcanzable per un paio= no sexo).
Ara bé, evidentment si és cosa d'un polvet podem atacar el primer dia i per tant ens podríem passar pel forro la llei de "Una dama se hace siempre de rogar". En aquest cas es permet aplicar tècnica Guardiola: sortiu i gaudiu. Sí senyora, estem parlant del famós tiqui taca, tiqui taca, gol.
Atenció, aquesta tàctica pot provocar efectes secundaris: el paio ens pot prendre pel pito el sereno. O pitjor encara, si la tàctica s' aplica en horari nocturn i amb dosi d'alcohol, pot ser que el pito del sereno... no funcioni. Sí, estem parlant del famós i indeseable "gatillazo".

********** 5 minuts de silenci si us plau************

Suposo que aquesta paraula ha ferit part de la sensibilitat del nostre públic masculí. Nois no us preocupeu...bueno, sí, una mica sí. Però abans de pensar que és la fi del món o que mai més tornareu a ser 2x1 (no ens enganyem, en algun moment l'heu tractat com un ente i li heu parlat) us heu de preguntar si a la noia li agradeu. Davant un Gatillazo és vital saber si sou polvete o si sou de sucre.

Per què? Si una cosa sap fer una tia enamorada és buscar totes les excuses existents per defensar a su amante. La frase que acostuma a pensar una tia, davant tanta desmotivació és: "Pobret, s'ha posat nerviós". I és que en el fons som maternals, i quan un paio ens mola, anem a muerte.

Però com el paio sigui un simple polvet.... hem de mantenir la calma, malquepese. Davant de l'apuesto caballero, serem i reaccionarem de manera tendra:"traaaaanquil, no passa res" (esto es....MENTIRA). SIIIIII PASSAAAAA, però no us ho podem dir per no derrumbar-vos. El que pensem la majoria de dames com nosaltres (boniques, sexys, simpàtiques i comprensives...) és: Acaba la puta feina com siguiiiiii!!!!

En fi, totes sabem que tot just hagi marxat el projecte fallido, agafarem el telèfon i trucarem a l'amiga més disponible per dir-li: et pots creure que el paio ha fet gatillazo?? en cas que el paio en moli, començarem la nostra etapa de rallada intensa, realitzant-nos preguntes de l'estil: potser no li he agradat???? serà que estic gordaa??? per què no em truca??

En fi, des d'aquest blog et recomanem que el pròxim cop que pateixis un gatillazo, siguis home o dona, la única pregunta que has de fer a un amic és: fem una birra??!!?

Hem de parlar...

   Qui no ha temut mai la frase... "hem de parlar..."? Quin mal rotllo de frase, per què ens hem d'enganyar... La podem escoltar en molts aspectes, la teva mare, quan t'ha de fotre bronca per algo, alguna amistat que t'explica qualsevol anècdota, el jefe, quan et vol comentar algun aspecte de la feina... Pot ser una bona o mala notícia, però com bé sabem, quan la teva parella, rollete o amiguet, et diu "hem de parlar" se te pone un mal cuerpo, que... ufff... Abans de sentir la frase maleïda, està clar que, no sé pas perquè, ja te l'esperaves desde feia molts dies i, finalment, acaba arribant.

   La vida, quan estàs enamorada, és meravellosa! Tot és maco, et sents com si estiguessis en un nuvolet, contenta, feliç, guapíssima, tot et surt bé... aaaiiiiii toot es fantàstic, perquè necessito més? si tinc el company perfecte, puc fer les coses que m'agraden amb algú que vol estar amb mi, que tant jo, com ell, no podem viure l'un sense l'altre...que maco és tot...si, si, si, siiiiii...alegria! Em truca a cada moment, (penja tu, no, penja tu...) mensajitos de "et trobo a faltar"...(i només fot mitja hora que t'has separat de la persona, però bueno...és així...).

   Tothom et diu que sou una parella perfecte, que esteu fets l'un per l'altre... "que macos sou", "que bé que quedeu", sembla que us conegueu de tota la vida... a els teus amics els hi cau de puta mare, tu als seus també... Quan et presenta als seus amics per primer cop, et diuen : "home, ja era hora de coneixe't, la famosa "Pepi", hem sentit a parlar molt de tu".... Ahhhhhhh!! Com mola, el tio està coladíssim per mi! Iiiuuuuuujuuuuu, siiiiiiiii!!! Per fi, l'he trobat! És ell, és ell!!! Potser portes un parell de setmanetes amb aquella persona (el que dirien les àvies, festejant) però sí, t'ho creus, convençuda que és l'home de la teva vida.

   Com pot ser que en tant poc temps ens podem flipar tant... se't passen pel cap coses, que en condicions normals, ni de broma les pensaries. Com seria viure amb ell? Com serà el nostre casament? El nom i cognoms de la nostra criatura... "Pepitu Gonzàlez Pérez", queda súper bé... Buff, es que estem fets l'un per l'altre, ens havíem de trobar... que guai! Que guai? Que guai???!! Si, si... espera't que t'explicaré un cuento...

   Tot es molt maco, flors i violes...fins que comences a notar algo raro... Sí, algo raro... com explicar-ho? Doncs mira, no ho sé. Sempre hem sentit algún comentari d'alguna amiga o coneguda, que ens ha dit que les dones tenim com un "sexto sentido", doncs sí, és veritat, existeix i, no falla mai, mai, mai!
No cal que coneguis molt a la persona, potser portes, dues setmanes, dos mesos, dos anys, però hi ha algún gest, alguna frase, una mirada, un nosequè, que et fa pensar... ui-ui-uuuuiii... esto me huele a chamusquina... aquí passa algo! Ho sé, ho pressento! Acte seguit, comencem a donar-li voltes i més voltes... aquest tio, li passa algo... fijo... Fins que decidim fer la pregunta bàsica: - "Escolta, et passa algo?" Resposta bàsica: "A mi? No, perquè?" -"Ai no sé, et noto raro". Doncs val, no li passa res, són històries meves... que continue el espectáculo... (Històries meves?? I UNA MERDA!)

   Segueixen passant els dies... La veritat és que no estàs malament del tot, però algo passa... Ja no és el primer en enviar-te missatges de bon matí, "bona nit, que descansis" has de ser tu la que el truquis... Fas preguntes que no hauries de fer, perquè després passa el que passa...
- Per què no m'has trucat, carinyu...?
- Mira Pepi, tenia molta feina, què vols que et digui... no siguis pesadeta...
- Vale, vale, bueno, què tal, com va?
- Bé, bé, però et truco més tard que ara estic una mica liat...

   És que ets burra, tia! Et quedes amb una cara de gilipolles que flipes... Liat? Ara dius que vas liat? Però si cada dia pel matí, més o menys a aquesta hora em trucaves per dir-me qualsevol xorrada i, ara em dius pesadeta perquè et pregunto que com és que no m'has trucat???!!!! Hosti tu... quin paio...

   Doncs bé, aquesta pot ser una petita anècdota, que quan comences a sospitar que hi ha alguna cosa que et ralla, doncs encara et ralles com cinquanta mil cops més... Truques a la teva millor amiga, li comentes i, ella et consola i, et diu que no pateixis, que potser realment estava liat... Però per molt que et vulguin convèncer, tu, notes algo, que sí, que sí, que no et vinguin amb contes xinos, que al tio li passa algo, collons!

   Com aquest exemple n'hi ha d'altres...trucades que no tenen resposta, (i el tio, ara perquè no m'agafa el telèfon? Bueno, el torno a trucar... no hay más llamadas...) És molt típic comentar que un està rallat per la feina, a casa no estic bé...no sé què em passa, avui prefereixo quedar-me a casa, millor quedo amb els meus amics... tinc ganes de sortir amb ells, de veritat que no em passa res amb tu... Però cada cop hi ha menys detallets i menys estones, menys mensajitos, menys trucades, més silencis, i mooooolt més mal de panxa, més nervis, més gilipollades... sí, gilipollades, com ara deixar de fer coses que faries normalment, com no anar a un sopar que t'han convidat, una sortida per Barna amb les amigues, un "ja et diré algo...perquè m'ha de trucar el Perico de los Palotes i, suposo que aquesta nit quedaré amb ell...(JA-JA-JA il·lusa...). Sí, més pistes que ens fan sospitar que arribarà la frase maleïda...

   Després entres en un estat de rabieta i penses: A veure tio, si no et passa res amb mi...què cony et passa? Perquè jo em sento fatal!! En teoria no sóc aquella companya-amiga-novia, dona megaguai, que et cau tan bé, que sóc la teva alma gemela que en tot coincidim, que pots sortir amb ella de festa, pilles la taja i t'ho passes teta, que fotem uns polvos que flipes, que vas amb mi pel carrer, tot cofoi, que no t'importa que tothom et vegi amb mi, que tenim converses que duren hores, se'ns passa el temps volant, ens hem passat nits junts, que durant el dia tens son perquè no has dormit i a la feina estàs destrossat, però t'és ben bé igual... ARA QUÈ CONY ET PASSA? perquè jo vull seguir fent el que fèiem, collons!!!

   Doncs bé, intentes que no se't notin tots aquests sentiments que se't passen pel cap, però no sé com ens ho fotem, que se'ns acaba notant, sense voler, els hi anem més al darrera i això... no els hi mola gaire... simplement, perquè no volem perdre aquest moment tant meravellós que et fa sentir feliç, guapa, viva... Però tard o d'hora, arriba la frase: "Hem de parlar".

   Per sort sempre hi ha alguna amiga a prop que et diu: Fem una birra i m'ho expliques... (o per mi, millor un cubata i un bon piti) i, per una estona... et passen tots els mals...


dimarts, 15 de novembre de 2011

Raó Aquí


   Us presento a l'Ana Jiménez, una gran il·lustradora amb qui hem començat a col·laborar. Els seus dibuixos i sentit de l'humor són genials, i estem encantades que l'Ana s'hagi ofert a participar al Fem una birra?!?!

   L'Ana, a part de dibuixar fantàsticament, també toca la bateria al grup de rock Nice Place i la podeu trobar a TEmàtic, la millor botiga de tes del centre de Terrassa, on ofereix glopets de felicitat.

   Pròximament l'Ana engegarà un nou bloc amb les seves vinyetes, que ja us aviso que ho petarà tot! Esteu atents! Seguirem informant...

Operació Jolie


   Què voleu que us expliqui de l’Angelina Jolie que no se sàpiga? Tots sabem que és una dona coneguda mundialment per vàries raons: la seva bellesa, els papers que ha interpretat com a actriu, la seva vessant solidària i el seu prolífic matrimoni amb l’actor Brad Pitt. Però a mi tot això no m’interessa... de fet, no trobo que sigui especialment guapa (evidentment ho és, però bé, crec que hi ha dones molt més guapes que ella), ni m’agraden les seves pel·lícules, i dec ser l'única noia en aquest món a qui no li sembla atractiu el seu marit, en Brad (com coi et pots dir Brad, per favor!?). Però l’Angelina Jolie té allò que poques persones tenen i que a mi em crida l’atenció: la seva actitud.

   Evidentment, aquesta dona deu haver viscut de tot (la seva vida tampoc deu ser el paradís que sembla), però ella sempre desprèn un aire de suficiència sense arribar a l’arrogància, desprèn seguretat en ella mateixa, en tot el que fa. L’Angelina Jolie emet totes aquestes sensacions tant quan posa en un photocall com quan va a buscar bolets, per exemple (Ull al concepte d’Angelina Jolie buscant bolets a Sant Llorenç de Morunys, eh? :D) La vesteixis com la vesteixis, la pentinis com la pentinis i la maquillis o li rentis la cara, aquesta dona es menja el món. Clar que pot ser que tot això sigui només el fum que ens està venent, no obstant, la seva escència pot ser molt útil. I això és el leitmotif de l’Operació Jolie.

   I ara us preguntareu... però, exactament, què és una Operació Jolie??? Doncs bé, explicaré la història de com va començar per fer-nos una idea: Un dia, fa anys, una amiga va rebre una invitació de casament d’una parella d’amics, molt amics, d’aquells que fa il·lusió anar al seu casament. La meva amiga en qüestió sabia que el seu malvat ex també hi aniria, i per més inri acompanyat per la seva flamant nova parella. El gabinet de crisi es reuneix. Després d’un debat més aviat curt que llarg, com no hi havia manera humana d’impedir que aquell baldriga anés al casament, s’havia de buscar la manera d’assistir a l’event amb la màxima dignitat. Evidentment, com sol passar en situacions com aquestes, el primer que vam decidir és que la meva amiga havia d’anar espectacular a la boda i que, al menys, el pendó desorellat es quedés amb tres pams de nas (típica jugada femenina de guaita què vas deixar escapar, imbècil).

   Justament quan el gabinet cavil·lava sobre quin tipus d’atrezzo utilitzar per tal objectiu (vestit, talons, recollit amb flor als cabells, bla bla bla) se’ns va aparèixer l’imatge de l’Angelina Jolie: aquell era el look que havíem d’aconseguir. Però, després de l’emoció inicial, això no semblava suficient: una simple “disfressa” (per cara o difícil de trobar que fos) no podia convertir a la meva amiga en el que representa l’Angelina... Només l’aspecte mai podia ser suficient! No havia d’estar espectacular per fora sinó també per dins, aquesta era la clau!

   I aquí va engendrar-se per primeríssima vegada l’Operació Jolie: projectar tot allò fantàstic que es té a dins, donar-li més importància, tal com potenciem unes cames amb uns bons talons. No s’ha de tenir por al que no tenim, al que hem perdut o al que encara no coneixem, sinó seguretat en el que sí tenim, que no és poc. I mostrar-ho, fer-ho la nostra bandera.

   Així que l’esperit de l’Angelina Jolie, amb la seva dignitat, elegància, sensualitat i sobretot, seguretat en si mateixa, va posseïr a la meva amiga, demostrant-li que si realment ella creia que podia menjar-se el món, se’l menjaria. I així va ser: la meva amiga va anar a aquell casament al que tenia ganes d’anar, amb un vestit negre espectacular i l’escència de l’Angelina xiuxiuejant-li que ella era una triomfadora. I gràcies a l’Operació Jolie, la meva amiga va començar menjant-se el pastís de noces aquella nit i va continuar menjant-se el món.

divendres, 4 de novembre de 2011

Hosti, em fa pal...


   Després de vàries relacions (poques, però suficients) fins fa ben poc no m’havia plantejat seriosament el significat d’aquella expressió que tantes vegades he escoltat i que potser m’havia passat una mica desapercebuda: em fa pal. Fins ara sempre m’havia donat la sensació que quan proposaves a algú (parella-rotllo-diga-li-com-vulguis) a fer alguna cosa en comú, la resposta hosti-es-que-em-fa-pal es referia exclusivament a la situació, és a dir, em fa mandra haver d’agafar el cotxe, no em ve de gust conèixer gent, etc però mai m’havia plantejat que l’hosti-em-fa-pal podia ser degut a una mateixa. PER FAVOR! Com no me n’havia adonat abans? I el més fotut... per què precisament ara em poso en dubte a mi mateixa? Ok, seré optimista de mena, però no visc al planeta piruleta, ni molt menys.

   Comentant-ho fa uns dies amb una amiga (que també ha viscut l‘hosti-em-fa-pal per part del seu xicot) em deia que la meva nova teoria no podia ser certa perquè, segons ella, sent unes noies maques, llestes, divertides, sociables etc etc etc no podia ser que l’hosti-em-fa-pal fos degut a nosaltres. Evidentment, m’adhereixo totalment a aquesta afirmació... però... llavors quina explicació hi ha? Diferència de caràcters? Costums arrelats? Què? En una relació, què significa un hosti-em-fa-pal? Entenc que tothom és diferent, i que potser nosaltres podem ser molt motivades, poc planificadores i gens mandroses: per exemple, no ens fa mandra fer trenta kilòmetres per fer una birra amb algú a qui tenim ganes de veure, no ens fa res passar varis dies fora de casa i no gaudir d’aquelles rutines o costums casolanes, ni tampoc no passa res per saltar-nos un sopar familiar a última hora si la causa és bona (tot i la reprimenda que pot comportar això). Però bé, entenc que no tothom és així, val. Segurament nosaltres també hem utilitzat l’hosti-em-fa-pal en alguna ocasió, perquè la ressaca és terrible, el cansament és màxim, o quan sabem que a l’event en qüestió hi haurà gent que no tenim ganes de veure. Però, llavors, transportant aquestes possibilitats a l’hosti-em-fa-pal contestat per una parella, i descartant la ressaca i el cansament... només ens queda que el susdit no té ganes de veure’t. PERFECTE. Tornem a la malvada teoria que l’hosti-em-fa-pal ets tu.  

   Donant-li voltes al tema, i encara inconforme amb aquesta idea que l’hosti-em-fa-pal sigui un hosti-em-FAS-pal, crec que el problema és degut a l’acumulació de varis hosti-em-fa-pal al llarg de les diferents relacions. I això justament és el que provoca l’alarma, quan l’hosti-em-fa-pal s’emmagatzema, perquè juntament amb els altres que ja teníem, s’apilotonen i la seva importància es veu exagerada, fent-nos inclús arribar a pensar que el motiu de la negativa som nosaltres mateixes i no degut a l’event en qüestió. Bé, Morgan, bé. La culpa no és teva, fantàstic!

   Ara bé, arribats al punt en què acabo de descobrir que el que em fa ballar la barretina és l’acumulació de negatives i no l’hosti-em-fa-pal per se, què hauria de passar perquè aquests hosti-em-fa-pal no s’acumulin mai més? Com podem sobreviure a un futur hosti-em-fa-pal sense veure mermada la nostra autoestima? Crec que per respondre aquesta pregunta, primer s’ha de trobar el motiu per què els hosti-em-fa-pal s’acumulen. De fet, donant-li voltes m’he adonat que hi ha diferents tipus d’hosti-em-fa-pal i precisament aquesta diferència entre ells és la clau. M’explico: moltes vegades, quan davant d’una proposició, la resposta és hosti-em-fa-pal, immediatament després es canvia de tema, tancant aquella conversa, i això és el que fa que aquest hosti-em-fa-pal quedi emmagatzemat al nostre pool. Perquè no hi ha una explicació, no hi ha un motiu clar, pot generar incertesa. Però, pay attention, please! quan davant la mateixa situació, l’hosti-em-fa-pal està compensat (és a dir: això em fa pal, però podríem fer això altre), la cosa canvia, perquè no genera el dubte, deixa clar que el pal és degut a la situació, no a nosaltres, i per tant, no entra a formar part del reservori acumulat d’hosti-em-fa-pal. Però per què cony no sempre es compensen els hosti-em-fa-pal? No crec que costi tant, nens! A cas a vosaltres no se us acumulen i us fan dubtar com ens passa a nosaltres? L’optimisme em fa pensar que no, que a vosaltres no us passa. I llavors, què fem? Resignació per part nostra o empatia per part vostra?