Pàgines

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Tu i jo som PANTONES que no van

Que bonic és quan comences a conèixer un rollete. Aquelles mirades inicials (que en el meu cas sempre van acompanyades d'algun cubata a la mà) aquells somriures entre flash i flash discotequero… un pasito por aquí, un pasito por allá... i patapam! esteu un davant de l'altre mirant-vos embadalits. De cop, ell, “caballero apuesto y elegante” et diu amb una veu masculina i poderosa: Com et dius? Tu, per la teva part, ja estàs donant palmes mentre amb les mans aguantes la copa perquè no caigui.
Les primeres cites són el Paradís, perquè sigui com sigui, ell per tu és el que podria ser l'inici d'una relació. Imagines com serà ell, t'emociones, estàs eufòrica i l'autoestima et puja... Totes les coses al teu voltant comencen a tenir un cert toc a rosa. Arribes a sentir fins i tot els nervis de quan anaves a la disco i tenies 15 anys. Recordes per moments el que és l’eufòria amb majúscules. UAAAAAAA (l'estat seria com la iaia APM que se li deforma la cara i crida).
Aish...les cites. Què fantàstiques són, i que emocionant és preparar-te i arreglar-te per una cita. Òbviament els minuts abans de quedar amb el paio és tot un ritual. Fas el tonto per casa que dóna gust: poses la música a tope, et fots a ballar pel passadís com si estiguessis al pòdium de Luzde, et mires al mirall de l'habitació i penses "estic tremenda" i així vas fent fins que arriba l'hora. Tu, tota nerviosa com un flam, pintada com una PEPA però fineta, amb sabatetes però sense passar-se... disposada a afrontar lo que haga falta, et vas mirant a tots els miralls que trobes pel camí i et vas repetint "se va a cagar".
Arribada aquesta concentració de "bonrollisme i eufòria", en el que arribes a pensar que no és que estiguis al Paradís sinó que el Paradís ets tu, la part inconscient de tu diu que no pot ser. Tot semblava anar a genial: soparets, jiji jaja, ara anem a fer una braves aquí, ara anem a fer una caipirinha allà. Res, que no pot ser. Es veu que això està comprovat científicament amb estudis de la Universitat de Minnesota que diuen que si l'eufòria del primer dia durés 24h multiplicat per infinit, petes. I és clar...muntaríem un follón.
En definitiva, que l'estat guai no pot durar sempre, i per tant, el nostre cervell, que és molt intel·ligent, detecta que portes massa temps de bonrollisme i comença a segregar un líquid invisible que al connectar amb les neurones, estimula inconscientment a les neurones dels que t’envolten per a que reaccionin amb la finalitat que tu no petis. En fi, que ve el paio un dia, quan tu estàs parlant amb els piu piu del Paradís, i et diu: vull anar "A poc a poc" perquè ara estic centrat en mi mateix.
Aguanta-la amb un mà: es pot saber què coi vol dir anar a poc a poc amb 30 tacos? A poc a poc vol dir que no ens podem donar la mà quan caminem? O a poc a poc significa que vull follar amb tu però a dormir a casa? Voler follar sense compromís se li diu anar a poc a poc? O això significa ser un bandarra que vol anar a poc a poc amb vàries a la vegada?
Potser anem massa a l’extrem, i anar a poc a poc significa que no vol tenir sexe amb tu perquè no ho té clar, que només vol anar a fer birres… no no, impossible. Els tios i el sexe van junts, això ho sap TOTHOM.
Realment el tema és un misteri no resolt. Com diuen: "pá gusto los colores" i si això ho traslladem en la condició humana, ens fa pensar que nosaltres som Pantones, perquè cada un de nosaltres és únic i personal.
Els colors… poden ser l'estat de Felicitat Pura. Dónen vida a les zones més obscures, n'hi ha uns que si els tens t'omplen, t'animen i fins i tot et fan més guapa. Un color pot omplir buits que semblaven immensos i impossibles de tapar. Un color pot ser-ho tot, però també pot ser res. Com el combinis amb un que no toca t'ho espatlla tot: blau i blanc al Camp de l’Espanyol, per favor. Pitufos a la discoteque, no.
Quina conclusió en treiem de tot això?? Doncs que si cada un de nosaltres és un Pantone, assegura’t d’agafar el Pantone que combina amb el teu. I si tens daltonisme o família anglesa i no saps combinar colors, la naturalesa s'encarrega de que el teu cervell comenci a segregar aquell líquid per provocar que el tio, ell solet, comenci a agobiar-se i et digui: Vull anar a poc a poc.

divendres, 28 d’octubre de 2011

La Fase Ameba

   La vida d’una noia soltera, independent i al voltant de la trentena passa per diferents fases. Per mi, una de les més remarcables i alhora, potser, més desconeguda és la fase ameba. Sé que no tothom l’ha viscut, però jo l’he experimentat durant bastant de temps, i a pesar del que comporta, he de reconèixer que en ocasions l’enyoro. La meva fase ameba ha sigut una de les millors èpoques de la meva vida.

   Comencem pel principi: una ameba, bàsicament, és un organisme unicel.lular i asexual. Dit així sembla que la fase ameba ha de ser molt avorrida, però, ALERTA! No ens equivoquem! Estem parlant del què comporta mentalment estar en fase ameba: no tenir ni una sola preocupació amb tot allò relacionat amb el sexe contrari. Només per aquest simple fet, que semblaria una nimietat, l’estat mental d’una noia millora substancialment. És un estat bàsicament relaxat. Durant la fase ameba el cervell experimenta un canvi (que encara no sé a què és degut) en el qual la figura masculina desapareix, no es detecta. I això, noies, és molt alliberador. És una època pletòrica, social, amb un optimisme i energia descomunals, però per què? Perquè allò que més ens pot atabalar (diga-li home) no existeix, no computa. No és un estat on es fa un esforç per ignorar els inputs masculins que rebem diàriament, sinó que aquests inputs no són detectats per la nostra ment, i per tant, no existeixen. A més, aquest fenòmen té caràcter de bucle, m’explico: al no ser capaç de rebre cap senyal per la seva part, ells tampoc et detecten a tu, pel que tot flueix tranquil.lament, com les amebes que neden a l’aigua.

   Habitualment la fase ameba apareix després d’una relació, sense avisar i sense saber ben bé perquè. També hi ha casos en que després d’una relació apareix una fase de furor uterí, ja m’enteneu, però això és un altre tema que es mereix una menció a part. El que volia dir és que quan acaba una relació no es coneix què vindrà després, i en ocasions, es produeix una entrada a la fase ameba i crec que és important aprofitar-la. En la fase ameba és quan coneixes a la gent més interessant, perquè no hi ha joc, no hi ha intencions ocultes, no hi ha el factor sexe. En la fase ameba deixes de ser dona per ser persona, persona com a tal i prou, asexual, i això és molt gratificant, encara que no ho pugui semblar. Segueixes mantenint relacions socials amb homes, evidentment, però no hi ha factor sexual ni sentimental: ni pensaments ni impulsos ni fantasies ni ganes ni cap mena d’intenció, perquè el sexe masculí com a tal, sense saber perquè, ha desaparegut de la teva vida. I el realment curiós és que no es troba a faltar: és com si mai s’hagués conegut i per tant no el pots trobar a faltar.

   La fase ameba seria com una mena d’estat, físic i mental, asexual, idiopàtic i transitori. Perquè la fase ameba no dura eternament: tal com ve... se’n pot anar, sense avisar. Aquell cervell que era incapaç de rebre senyals masculines pateix una mena de desbloqueig pervers i torna a ballar. Els inputs masculins tornen a ser processats, per mínims que siguin, travessen la barrera. Simplement la boca amb llavis carnosos, un comentari o un gest d’aquell ésser que fins al moment passava desapercebut pel seu caràcter XY, resulta tremendament atractiu, irresistible, sensual i saps, del cert, que tornes a ser la d’abans. I que la comfortable fase ameba només era un mecanisme de defensa, un refugi on estaves protegida de l’amor i del sexe. I tot i que estaves molt a gust dins el búnquer, resulta que aquest no era hermètic i t’adones que la guerra contra els sentiments ha acabat.