Pàgines

dimecres, 28 de desembre de 2011

Infidels



Avui tenim una nova col·laboració. Un home que llamaremos "Sense_escrúpols" s'ha infiltrat entre dones per a parlar-nos de la seva visió d'Infidelitat i de pas, ens dóna alguna referència final per als més atrevits. Aquí adjuntem el seu post. 




Haig de reconèixer que no vaig seguir la sèrie de TV3, que va tenir una bona audiència. No em calia, encara que alguna amiga m'ho va recomanar per agafar idees. No és la meva intenció crear una guerra de sexes etc, etc, que ja està molt vist i tal, però sí generar una queixa d'un cert tipus de discriminació positiva cap a les dones que m'he trobat en algunes experiències, m'explico i és el tema d'aquest post, el de la infidelitat femenina.

Si ets home, estàs casat/nòvia/parella estable/o incluso amiga con derecho a roce el fet de cometre una infidelitat està socialment penat amb la mort. Avui en dia no és ningú un machito per fer això, tots ho tenim clar, però els comentaris que es poden arribar a sentir són: "qué cabrón" "qué mala persona" "mira que té 2 fills", etc etc. Fins i tot entre els propis amics (homes) insistir amb fer reflexionar a l'altre, que si ja fa bé, que si està segur del que està fent, que s'arrisca massa, mira que et pillaran... Parlem ja tant sigui d'una aventura, d'un "desliz de una noche" o directament d'una relació secreta tipus amant, està mal vist i l'home queda sempre malament. La meva crida no és contra això, ja que realment penso que s'ha de ser bastant capullo com per cometre una infidelitat. La meva reclamació no és tampoc per a què es dignifiqui la infidelitat o sigui pitjor per a homes o per a dones. No. La meva reclamació és per a què es jutgi de la mateixa manera.
Si ens trobem que ella és la infidel podem tenir els casos de:- que sigui una equivocació d'una nit (ja en si dir això és un eufemisme ja que ningú "s'equivoca"... com diu un amic meu: "si lo hiciste borracho quiere decir que lo pensaste sereno").- que sigui una aventura (cuidado que a vegades acaben malament)- que sigui directament un amant (complicat... molt complicat) I paral·lelament tenim les conseqüències dels teus actes:- remordiment- trencar la teva relació per aquest error- enamorar-te de la tercera persona (lo pitjor que et pot passar...) i segurament molts d'altres més que esteu pensant. Però el tema és que no ho tenim socialment penat com amb els homes. Comentaris com "pobreta es va equivocar" o "segurament és perquè el seu marit és un cabró" o també, i és el que més em va agradar, "doncs mira una alegria, així li anirà millor a partir d'ara amb la seva parella, ho necessitava". Si són elles les que enganyen és perquè tenen un motiu, alguna excusa de pes o és que ho "necessitaven", en canvi no sentirem mai cap tipus d'insult o retret com es faria amb un home "vaia mamón..." etc etc. 

Estadísticament parlant els homes són més infidels que les dones. Fins aquí la estadística és bastant lògica ja que els homes pensem més amb l'entrecuix que amb el cap, és cert. Però és que les dones que ho són, no han pensat amb l'entrecuix també? no són igualment culpables? sí, ho són i fins i tot em fa dubtar de l'estadística, ja que la dona és molt més intel·ligent i discreta i als homes ens agrada fardar, i molt. 

Si us fixeu, i ho haureu vist últimament a la tv, estan proliferant molts anuncis de webs "infidels" estan dirigits clarament a les dones, recordeu l'spot: http://www.youtube.com/watch?v=NzCheYN5AlQ És sensual, crea expectació, està fet en una habitació de princesa, eròtic i gens pornogràfic, vull dir que si estigués dirigit als homes mostrant 2 mamelles ja n'hi hauria prou. 

Aquesta web d'Ashley Madison www.ashleymadison.com o d'altres com Second love www.secondlove.es (per cert, crec que el nom d'aquest últim és molt encertat i fins i tot graciós) tenen un gran número d'usuaris/usuàries. Encara que siguin bastant serioses i oficials mai podràs saber si realment aniràs a una cita amb un home/dona casada... ho haureu de provar, si sou homes disfruteu i no fardeu... i si sou dones doncs gaudiu i calleu...

dilluns, 26 de desembre de 2011

Ups! Gatillazo!

Seguint en la línia de l'últim post publicat sobre l'orgasme masculí, avui parlaré del què passa quan ocorre totalment al contrari... és a dir... el temut gatillazo. Per cert... com es diu en català? Galletada? Ummmh... no m'agrada gaire, la veritat... seguiré referint-m'hi com a gatillazo. Disculpeu les molèsties...
I el primer que se m'acut és... Per què cony li doneu tanta importància?!?! Sabem que a tots us passa, us ha passat i us seguirà passant, a TOTS, i que no té més importància... A nosaltres també ens pot passar, crec que se'n hi diu bloqueig en aquest cas, i tal com comentava en el post de l'orgasme femení, a vegades simplement no passa i no passa res... en teoria...
Quan el gatillazo masculí o femení fa acte d'aparició, normalment es desencadena un drama per part del membre masculí... Nois... NO CAL. Per favor! Quan nosaltres no ens correm sembla que us minem l'autoestima, quan en realitat no passa res, simplement els astres no s'han alineat per regalar-nos un orgasme i punt, per bé que ens ho hagueu fet. Misteris de la natura, què hi farem... Però què passa quan és la bandera masculina que deixa d'estar hissada en un moment donat? OMG, és encara pitjor!! Terrible, apocalíptic, això sí que és una puntada de peu en tota la boca de l'orgull masculí... I és en aquest moment quan hi ha reaccions diverses per part d'ells... hi ha elements que desapareixen sobtadament cap al lavabo, altres que directament es giren i es disposen a dormir (amb la conseqüent cara d'incredulitat del membre femení de la parella) i inclús a vegades ocorren fets encara més estranys... Recentment m'han informat que hi ha homes que per desviar l'atenció de l'assumpte en qüestió, es posen el condó al cap i comencen a fer tonteries, com intentar inflar-lo amb l'aire expulsat pel nas... Estrany, no. Estranyíssim, però cert. Us ho juro. I què voleu que us digui? Serà raro, però jo ho preferiria abans que una estampida o una adormida sobtada... Humor i originalitat podria ser la resposta correcta al gatillazo...
No obstant, la reacció més clàssica quan té lloc el gatillazo és que comenci el discurs que tothom ha sentit alguna vegada:  "-És que a mi no m'havia passat mai... és que no ho entenc... això és molt estrany,  ai, a veure si tindré alguna cosa..." (ai ai ai i més ai) "- Que no, carinyo, que no passa res, que demà serà un altre dia, que avui estàs molt cansat... no et preocupis..." Va, home VA! Tanta tonteria... Que s'ha destrempat i NO PASSA RES! De veritat, NO ens importa! Però evidentment, amb aquest to de Mare Teresa de Calcuta que utilitzem les noies per no ferir-vos més la sensibilitat, no ens acabeu de creure... o no ens voleu creure... Però ara en sèrio, pareu de dir sempre el mateix i d'actuar com si mai us hagués passat... Perquè assumint el paper d'ofuscació tot pot semblar més creïble, però al igual ens ho empassem... que els gatillazos existeixen i tots en tenim... realment penseu que ens convenceu que som les primeres amb qui us ha passat? Angelicos...

divendres, 23 de desembre de 2011

Orgasme masculí

Si un dels temes més tabú a les converses entre col·legues de diferent sexe era l'orgasme femení, resulta que un dels més desconeguts (al menys, per les que escrivim en aquest bloc) és l'orgasme masculí... OMG!

Arrel dels comentaris del post sobre l'orgasme femení em van començar a assaltar alguns dubtes i molta curiositat... i no mentiré si us dic que aquestes últimes setmanes m'he dedicat a interrogar (i quan dic interrogar és simplement interrogar, malpensats!) a amics i coneguts. Tot i que no patiu, nois... no revelaré les meves fonts: podeu seguir llegint tranquils ;) Tal com m'imaginava, no és que hagi descobert la veritat absoluta sobre els orgasmes dels homes, però algunes coses he après, i amb algunes m'he sorprès moltíssim. Així que, després d'aquest treball de camp (més aviat, treball de bar :P), aquí reprodueixo el que he tret en clar de les meves anotacions:

En primer lloc comentar que existeixen diferents tipus d'orgasme masculí. Bé, això ja ho sabíem, o al menys ens ho podíem imaginar per les diferents reaccions que tenen (o han tingut) els nostres amants. Funciona igual que a les noies, que no sempre que tens un orgasme se t'arqueja l'esquena i crides com una boja sense poder evitar-ho, a vegades simplement és alguna cosa com més relaxada, potser només se t'arronsen els dits dels peus, esgarrapes alguna esquena o gemegues més suaument, però la sensació, tot i no ser tant intensa, és de plaer igualment. Doncs, als homes, igual. Perfecte, anem bé. Diferents sensacions, graus, tempo, etc. Estupend.

Punt número dos... el multi-orgasme masculí és un fet. Sí, sí, sí i us ho certifico, la meva font és fiable 100%. I ja aviso que NO ho he viscut a les meves carns (mai millor dit) però em podeu creure si us dic que el multi-orgasme en la població masculina també existeix. Ole, ole, us felicito, fills! (i filles!) Resulta que hi ha certs afortunats en aquest planeta que NO tenen període de recuperació "després de" (tècnicament, període refractari) i poden seguir "emputxant" sense descansar, per gaudi dels dos implicats. I tot això sense comprimits de color blau o succedanis, of course, que això fa molta angúnia, a menys que hi hagués una disfunció adequadament diagnosticada per un facultatiu... De fet ara acabo de recordar que, en un viatge que vam fer amb la Curdera a Turquia, en el gran basar, ens van intentar vendre un potingue que tenia una etiqueta estranya, la qual, al traduir-la, prometia, textualment: "cinco sin sacarla"... Així, doncs, els turcs ja ho sabien... I és que els turcs tenen molta tela, però això ja ho discutirem algun dia en un altre post... que el tema dóna per molt, us ho asseguro.

I en tercer lloc... el que m'ha sorprès més... Els homes es poden orgasmar sense escórrer-se, inclús varis cops. Perdoneu la meva ignorància, però no ho sabia... ho va comentar el sr. Ocell al post de l'orgasme femení i em vaig quedar a quadros... Sabia que existeixen tècniques per controlar (i postergar) l'orgasme, com en el sexe tàntric, o inclús em sonava l'ejaculació retrògrada, en que el semen no surt a l'exterior perquè s'envia cap  a la bufeta, pressionant cert punt anatòmic, però seriosament pensava que l'orgasme "de veritat" venia després, quan finalment s'ejaculava cap a fora, tal qual, i que totes aquestes pràctiques eren simplement per tenir, al final, un orgasme brutal... Doncs resulta que no, que poden haver-hi orgasmes, inclús varis, sense ejacular. OK. Ara ja ho sabem. Perfecte!

Honestament, tampoc és que em considerés una experta coneixedora super-mega-high-level del sexe, ni molt menys, però, hòstia! podria haver-me'n assabentat abans, no? Que això és molt bèstia, eh!? Però com jo, les meves amigues tampoc tenien consciència de l'orgasme masculí sense ejaculació i... els meus amics, tampoc... Cap dels meus amics sabia que no calia que es correguessin per tenir un orgasme... cap, menys un d'ells, l'Iceman, que en una ocasió va tenir una "experiència" similar... Amb això no vull dir que la majoria dels meus col·legues siguin uns "bàsics" al llit, angelicos... no, home, no! sinó que vull dir que potser no tots els homes són capaços d'experimentar-ho... o potser sí que són capaços, però encara no ho han sentit... I si realment això és cert, espero que tots puguin provar-ho algun cop, que ha de ser fantàstic... o al menys una experiència interessant. I que si ho aconsegueixen, que ho diguin a les seves parelles, que això és digne de saber-se! PD: A mi també m'ho podeu dir, eh? Seré discreta, #usujuro! :P

Tornant a la meva font primària, tot parlant fent un gintonic amb l'Iceman, que sí que havia experimentat una sensació orgasmàtica sense ejacular, em va dir que la sensació va ser diferent a l'habitual, més generalitzada, com una tremolor bestial per tot el cos, deia. Em comentà, també, que va sorgir sense fer res d'especial, és a dir, sense tenir sexe tàntric ni pràctiques inhibitòries de l'ejaculació, i va atribuir-ho a una connexió especial amb la seva parella en aquell moment... Que maco, no? :D El que desconec és com ho aconsegueix el nostre estimat seguidor Home Ocell... des del Fem una birra?!?! al complet el convidem a que ens il·lustri comentant aquest humil post. Gràcies!


dijous, 22 de desembre de 2011

I per què ha de ser ara?

Les coses no sempre arriben quan les desitges, i quan finalment arriben... a vegades ja no saps si són el que volies. Sí, estic parlant d'amors... amors en general, amors platònics... Ara tot és com molt complicat... Intentaré explicar-me...

Sempre se'ns havia inculcat que l'amor havia de ser a primera vista, per part dels dos, i si no era així, allò es convertiria en un amor platònic que algun dia, al cap dels anys, seria correspost, i llavors sorgiria una història d'amor digna de les millors novel·les de Danielle Steel. O també teníem l'opció (menys cinematogràfica, però) que dues persones s'enamoraven lentament, primer eren amics i després sorgia la flama, i també tot desembocava en una relació amorosa ideal. Perquè l'amor era el més important, el fonament de la nostra existència, la base de la nostra vida. Però, senyores i senyors... els temps han canviat. No és que l'amor sigui menys important, però hi ha un fotimer de variables que enterboleixen  la seva senzillesa. Ara, tots tenim mil opcions de vida, de feina, d'activitats... però sobretot, tots tenim fantasmes, relacions passades, i sabem que, malauradament, no totes les coses bones de la vida són per sempre. I això fa que haguem de barallar un munt de possibilitats cada cop que hem de decidir què fem amb les nostres vides... i inevitablement què fem amb aquelles persones que apareixen i ens agraden, però que justament apareixen en mal moment... Perquè, potser, just acabàvem de decidir que volíem ser amebes o valoràvem seriosament la possibilitat de deixar-ho tot i penjar-nos la motxilla a l'esquena per voltar món.

Moltes vegades, quan s'acaba una relació duradora, coneixes a gent interessantíssima que et fan ballar la barretina. O inclús apareixen aquells antics amors platònics de tota la vida, amb qui sempre t'has anat creuant però mai no heu coincidit en solteria, i per primera vegada, justament ara, coincidiu. I tu, que t'havies fet una armadura, que havies traçat un pla per superar (o al menys suportar millor) la ruptura recent, ara no saps què cony fer amb aquella persona. No saps què fer però ho fas... perquè quan el teu lema és que és millor penedir-se d'allò que has fet que penedir-se d'allò que no has fet, doncs passa el que passa. Però no estàs còmode del tot... t'agrada tornar a tenir sexe, els missatges, la sorpresa, saber que hi ha algú, però et sents com si juguessis fent trampa, sense apostar totes les cartes, com si enganyessis a algú, i en realitat si que enganyes... però t'enganyes a tu mateix. T'encantaria que aquella persona t'omplís més, perquè t'agrada, que el cap parés de donar-li voltes, però no pots. Et dóna la sensació que encara no has superat la relació anterior i que potser això s'ha produït perquè ocupa el temps que destinaries a reflexionar sobre la ruptura. I el pitjor és que ets conscient de no haver-ho superat del tot i et ratlles pensant que potser no estàs tant feta caldo com hauries... I tot es barreja i s'emmerda. I el gran problema ets tu mateixa, perquè penses que potser, si hagués aparegut més endavant, tot hagués funcionat millor, però ha aparegut ara, i, desenganyem-nos... tots som impacients en aquests assumptes.

I si a sobre aquesta persona és aquell amor platònic de l'adolescència retrobat, la cosa es complica més, perquè el tenies idealitzat, perquè potser no el coneixies gaire, però és ell... tota la vida enamorant-te de l'amor que suposaria estar amb ell. Els amors platònics són aquella espina que tenies clavada durant tant de temps, però al retrobar-los en un mal moment i arrencar l'espina, aquell amor que ens venien a les pel·lícules no explota, i no mola que no sigui així.  I ara resulta que tens una dicotomia pel que deia al principi... perquè ara que tens el que sempre havies volgut, ara no saps si és el que vols... o quan ho vols... o com ho vols. I en aquests moments recordes allò que el meu avi m'havia dit tants cops: només sé que no sé res...

Dedicat a (i inspirat en) un bon amic, i fidel seguidor d'aquest bloc, perquè tot i no estar en el seu millor moment, mai perd el bon rotllo que el caracteritza i em fa recordar experiències passades tot fent unes risses, eh Fireman? xD Muà.


dilluns, 12 de desembre de 2011

Tic, tac, tic, tac...


   Sí, ja és definitiu... passo dels 30... “no hay vuelta atrás” (per què hi ha frases que en castellà sempre queden millor? Nota mental: prendre com a tema per a un nou post)... i no, encara no se m’ha despertat el rellotge biològic!

   Quan et planifiques la vida als 14 anys, penses que tot seran flors i violes... que als 21 ja tindràs la carrera acabada i tindràs una feina fantàstica, una persona perfecta al teu costat (sí, sí, de les que comparteix la feina de la casa, et mima un munt i sempre et diu que sí a tot... INNOCENT!) amb la que començar una família. En resum, que et veus prenyada als 25 anys.

    Però... res més allunyat de la realitat!!!! Et plantes amb 31 anys, amb una feina que t’encanta, en la que només fa 4 anys que treballes, ja que, ni de conya vas acabar la carrera als 21 i a sobre t’acaben d’ascendir!! I també tens moooooolts plans de futur, amb la teva parella també, però no saps ben bé per què, no contemplen cap xumet a curt termini, només viatges, més estudis, sortides, tele nova, perdre 10kg, aconseguir fer servir la bossa del gimnàs que encara està al maleter del teu cotxe...

   Quin és el problema de tot això? Doncs que ja passes dels 30 i encara no et dones per vençuda, tens súper clar que vols ser mare, però com més s’apropa l’edat límit, més lluny ho veus i menys ganes en tens!!!! ¿¿¿¡¡POR QUÉ??!!! ¿¿¡¡POR QUÉ!!!?? Sóc encara jove i formosa! Estic a la flor de la vida!!!!!! Només tinc tres canes!!! Encara no sóc una MUJER!!! Només una pipiolita desenfadada i “pizpireta” (gran paraula...)... ¡¡¡MENTIRA!!!!!!! ¡¡ESTÁS EN EDAD DE MERECER!!!! NOOOO IT’S UNBELIEVABLE!!! Doncs sí, nena, com diria la teva àvia: “jo a la teva edat ja en tenia dues i crescudetes!” i et trobes a les reunions familiars o de feina amb frases com aquestes:
- “Va nena!! Quan us hi posareu?? Que vull ser àvia!!!!!”
- “¿Y qué? ¿Cuántos hijos tienes?” ¿¿¿Cuántos????? ¿¿¿Te piensas que soy del Opus o qué???
- “Venga va... te voy a tirar un piropo... ¿Cuántos años tienes, 30?? QUÉ!!!!COMO QUE 30!!! PUES CLARO QUE TENGO 30!! ¿¡¡¡¡QUÉ MIERDA DE PIROPO ES ESE!!!!??? ¿APARENTO 45 O QUÉ???? (basat en fets reals... li va passar a una amiga d’una amiga d’una coneguda meva... jejeje)
I la millor de totes i la que et fa venir més “paniquito” a que s’acosti el moment:
- “Però es clar... amb la feina que tens... hauràs de viatjar menys quan et decideixis a tenir criatures... què faràs? Hauràs de canviar de feina, no?” COMORRRLLL??? QUERRR??? PARDON?? No t’he sentit bé!!! Perquè quan la conversa arriba a aquest punt ningú  es gira cap a la parella i li diu que quan tinguem fills haurà de treballar moltes menys hores??
(només viable en el cas de parelles heterosexuals en que la dona sigui la que viatja)

   Així doncs, per evitar aquesta por, he pres una decisió molt important: tornaré a fer els 30 cada any fins que em mori. Aquest any he començat! Vaig bufar els 30 per segon any  consecutiu! 


diumenge, 11 de desembre de 2011

La teoria del globus individual



 Jo sempre he tingut una teoria, altrament vist com una por inexplicable que a vegades tenim la gent que fa temps que campem al nostre aire: deixaré de ser com sóc quan arribi a estar en parella? Davant d'una pregunta sense resposta aparent, perquè cada parella és un món, la primera reacció que té una servidora és: cames ajudeu-me o "tonto el último".

És en aquest punt on neix la Teoria del globus individual.
Anem per parts. El  globus és un espai circular que ens envolta i al qual ningú pot entrar així com així. Aquest espai és invisible, però de propietat privada. El seu tamany varia segons l'estat d'ànim d'un mateix (no em sigueu pepes i no penseu malament, no parlem del pito. He dit que era un espai circular).

Cadascú de nosaltres neix amb un globus  individual i és obligació i deure inflar-lo d'experiències i sentiments. Per tant, dins d'aquest globus hi acaben  pul·lulant els nostres sentiments més purs que hem après al llarg de la vida: odi, amor, alegria, tristesa, emoció, desesperació... no hi ha un ordre concret dins del globus, sinó que els sentiments "campan a su aire".

Quan algú et diu o et fa alguna cosa bonica, el sentiment alegria ve corrents i surt del globus per deixar constància que estàs genial: "Oh sí! Aquí dins del globus estem contents". A vegades, quan l'altre ve en plan de guerra fem sortir la mala llet del globus, intentant que aquest no rebenti i exploti, perquè de globus només n'hi ha un. Si veiem un apuesto caballero surten l'excitació, el pepisme i la projecció futura.. i així anem fent segons l'acció que toqui.

Fins aquí tot s'entén, i us preguntareu, què té a veure tot això amb el blog fem una birra, les noies de 30 anys i les seves vides diàries? Doncs l'altre dia, parlant amb una amiga va sortir un dels primers temors: que el globus individual estigui en perill quan entra en joc un altre globus, és a dir un Apuesto globus.

Fins ara tot era senzill, un globus, un centre i alguns sentiments. Ara la cosa canvia, perquè apareix un altre centre, un altre globus  i sentiments que no coneixes i que has d'entendre pel bé de l'altre globus (si no l'entens pot resultar difícil). És més, dins de l'altre globus  hi circulen sentiments que s'emocionen amb Leroy Merlin, Broques i circuits elèctrics, però no acabes d'entendre per què no reaccionen davant un Mango, un Zara o una tenda de complementos a 5€. Sí noies, welcome a un mundo nuevo: ha arribat un home al teu globus individual. 

En fi, que el teu globus s'ha d'inflar per a que part de l'altre globus hi pugui entrar. Està bé fer-ho ja que segurament ens han educat per a ser gent gentil. La rebuda a vegades arriba fins a tal punt que hi poses patatetes i olivetes, per al màxim confort del visitant. Dins del Globus estem de FESTA MAJOR. La casa és grande, i si no ho és que NO es noti que ens hem de vendre.

Però la venta ha de tenir un límit, no podem deixar de vista el que era l'essència del nostre globus. Hem de seguir reaccionant als estímuls que, per exemple, ens feien estar de FESTA MAJOR. I aquest estat només depèn d'un mateix. Hem de ser nosaltres mateixos qui fem respectar l'espai vital mínim del nostre globus individual per a que no es desinfli.
En fin, que moltes de les pors que tenim tots quan entrem en una relació de parella estable és acabar sent qui no som, deixar de fer allò que ens agrada o que el nostre globus surti malparat.
Però hi ha un secret que no tenim en conte: el globus mai es trenca per inflar-lo, però deixa d'existir si tu no n'ets el centre. 

diumenge, 4 de desembre de 2011

Orgasme femení

   Un dels temes més tabú en les converses entre persones de diferent sexe és l'orgasme femení... I no entenc per què. Si podem parlar normalment de polles, gatillazos, tetes, culs, fantasies vàries i altres aspectes relacionats... per què l'orgasme femení queda com a tema pendent en totes les converses sobre sexe? I, és més, sé de bona tinta que desperta molta curiositat entre el sector masculí... llavors per què no pregunteu directament? És que potser al sector femení li fa vergonya parlar-ne?
Això no pot ser!

   Per començar, i que quedi clar... totes les noies es masturben, TOTES, i això és un fet. I no entenc per què algunes ho neguen. Hi ha certes senyoretes que s'ho deuen prendre com alguna cosa vergonyosa, un fet a amagar, però que una noia es toqui no vol dir que sigui una guarra ni molt menys (només faltaria!) i per tant no sé per què hi ha com un cert recel en admetre-ho. No sé, ho trobo el més natural del món. Total, tothom sap que tots els nois se la pelen, llavors per què hi ha certa tendència a negar que totes elles també ho fan? Tampoc cal entrar en detalls, evidentment, però reconèixer-ho no té més conseqüències, tampoc. En fi... tema tancat.

   Un altre aspecte sobre l'orgasme femení que genera molta curiositat és el fingir. Sí, les noies poden fingir orgasmes, és relativament senzill. I TOTES ho han fet, al menys algun cop. Però no cal que el sector masculí s'emparanoïi, ha passat tota la vida i seguirà passant, però com saber-ho? Ai, senyors, això depèn de la perspicàcia masculina i de l'actuació femenina ;)

   Fingir un orgasme no hauria de tenir més importància, al menys si es fingeix quan és legal fer-ho. Perquè potser no existeix un manual com a tal, però hi ha certes normes de sentit comú. Per exemple, estic totalment en contra de les dones que fingeixen orgasmes perquè les seves parelles no acaben mai (però què més vols, nena????) o no els hi fan bé... Així no aneu enlloc: NO cal recompensar una cosa que no agrada, perquè llavors es poden crear males costums i entrar en un bucle maligne... Aquelles senyores que es dediquen a fingir perquè els seus marits/nòvios les deixin estar, tenen un problema, i greu! Si es dediquen a orgasmar-se quan realment no s'ho estan passant bé, doncs fatal, la veritat, perquè fingint l'orgasme només estan aconseguint transmetre a les seves parelles que allò que els han fet els agrada, quan no és així. Collons, que demanin allò que els agrada, que el sexe s'ha de gaudir i ha de provocar orgasmes de veritat!

  Fingir un orgasme hauria de ser com un regal, és a dir, un reforç positiu a la feina ben feta, quan la pròpia natura no dóna una resposta fisiològica adient al plaer rebut, degut a causes externes (borratxera, cansament, estrès, etc). Per exemple: Si una noia s'ho està passant de conya al llit amb algú, però per algun motiu aliè no arriba a l'orgasme, doncs no em sembla malament que el fingeixi, perquè ell s'ho mereix, perquè el nano s'ho ha currat. I perquè, siguem francs, quan una noia no arriba a l'orgasme, el noi es ratlla, sempre, encara que la noia juri i perjuri que s'ho ha passat de collons. En aquest cas, veuria factible el fet de fingir, per evitar ratllades per part d'ell quan no té motiu. Al menys, aquesta és la meva visió. De fet, estic segura que si els nois podessin fingir, també ho farien, i no hi haurien gatillazos quan realment estan disfrutant de veritat. O no és així?

dissabte, 3 de desembre de 2011

Els grups de Whatsapp

   Des de fa bastant temps, tot i que per alguns no tant, la manera de comunicar-nos ha canviat bastant. Abans per parlar amb algú havies de trucar al telèfon d'un lloc, no trucaves a la persona. I això ja feia mandra. A més, havies de trucar a hores raonables i decents, i més si aquella persona no vivia sola. També era molt bàsic memoritzar el número de telèfon de casa, el dels teus amics, etc perquè si ho apuntaves en un paper, quan realment el necessitaves era impossible de trobar. I el més important, quan quedaves amb la colla, o amb algú concret, la cita es preveia amb antelació, i quasi ningú fallava a últim moment, perquè no hi havia temps material per fer la trucada d'excusa.


   Ara no, ara tot és diferent. Per començar tots estem disponibles les 24 hores del dia, comunicats 100% personal i intransferiblement. A més tenim diferents canals, que si mòbil, Whatsapp, Gtalk, Twitter, email, xat de Facebook, etc etc etc i a sobre, els dispositius guarden un munt d'informació que pots recuperar en qualsevol moment. I això està molt bé, no necessites cap paperet per recordar res, el que, personalment, m'és de gran ajuda ja que quan una és experta en memoritzar xorrades i no les coses importants, doncs és el que té...

   En fi... puc dir meravelles de la comunicació 2.0, en sóc una usuària bastant pro, trobo que és de collons, i el més important és que pots comunicar-te amb qui sigui a l'hora que sigui. No obstant, de la mateixa manera, aquest fet també és una arma de doble tall: perquè "qui sigui" també pot intentar comunicar-se amb tu sigui a l'hora que sigui... estiguis al lavabo, a la feina o amb algú, i això toca els nassos.

   Però el pitjor, el pitjor de tot, el pitjor de la vida són els Grups de Whatsapp. Els odio, no puc, en sèrio. És superior a mi. Mira que sóc sociable i m'encanta xerrar (o xatejar) i no tinc res contra el Whatsapp (tot i ser més de Gtalk) però alguns grups de Whatsapp em desesperen, em superen. És horrorós: 100 missatges per minut, l'HTC vinga pitar, i encara que ho silenciïs, el led de notificacions vinga a parpallejar... I les opcions són: silenciar els missatges del grup 1 hora, 4 hores o 8 hores... no es pot silenciar el grup PER SEMPRE sense haver de silenciar els altres grups menys toca-collons??? Per favor! El grup del mal vinga a xerrar, vinga a enviar missatges, tirurín tirurín, i a sobre es creen subgrups dels que parlen entre ells, però pillem tots! I quan, més tard, els preguntes alguna cosa, et diuen: -Però si això ho vam explicar en el grup de Whatsapp! Però, però, però... TU creus que em llegiré 2359 missatges on la meitat diuen "jajajaja" i l'altra meitat realment no van destinats al grup en si? ESTEU FLIPANT!

   I encara hi ha una cosa pitjor que els grups de Whatsapp en si mateixos... que et despertin! Aaaaargggg! Per què? Per què? Qui em coneix sap que m'encanta dormir, ho adoro, i el més important: NO tothom es lleva a les 7 del matí! I no silencio el mòbil a les nits, perquè no, és la meva decisió. Un tirurí no em desperta, dos tampoc, tres no em desperten de manera conscient, però... 50 tirutits seguits, SI! I em foto de molt mala llet, la veritat. Em sulfuro. Després escric un mocarro perquè m'han despertat i acte seguit silencio el mòbil. I després, no puc dormir, quins collons, no puc dormir perquè després em sap greu. Em sap greu haver insultat al grup, i més quan són amigues, amigues de les de veritat, però no ho puc evitar... Ho sento. En aquell moment les mataria. A totes. Amb "ensañamiento y alevosía". Però elles no canviaran, i jo seguiré emprenyant-me, però què hi farem... com diuen a Twitter... #sonmisamigas

divendres, 2 de desembre de 2011

Patchwork


Fa dies que la Pepa no escriu gaire... i tot té un motiu... i de pes!

I és que la Pepa, a part d'escriure en aquest bloc, també té altres aficions més 1.0 ;) Sinó mireu quines meravelles fa amb patchwork! Totalment fetes a mà!

Jo ja li he demanat que em regali algun d'aquests ninotets , a veure si em fa cas!

Què us semblen?



PD: Pepa! Deixa l'agulla i torna al teclat, que et trobem a faltar!

dimecres, 30 de novembre de 2011

Oso Panda


   Quin moment més mític el de l'Oso Panda! A tota noia a qui li agrada sortir de nit l'ha viscut, segur! I algun noi també ;) I aquí, una servidora que viu en modo jabalí (per la nocturnitat, em refereixo) sap de què parla. Aquí us deixo el procés de com es genera un Oso Panda (que no ós panda, que oso panda fa més riure).

   Arriba el divendres i quedes amb els colegues per sopar/prendre algo/sortir. Ja ha passat una dura setmana i hi ha ganes de divertir-se amb la colla. Irremediablement el pla s'allarga fins a altes hores... sempre passa el mateix: que si anem aquí a sopar, no que es car o no hi ha lloc, joder que som 15, a veure què trobem ara... Ja anem tard... però és igual! La nit és jove... I s'ha de seguir el protocol!  Finalment acabes al bar del mal fent un bocata i un turbio barat a les 12 de la nit, ronda de cigalons i patxarans. Algú es demana directament el gin-tònic perquè marxarà després de sopar... I a alguns els agafa aquella enveja sana i es comencen a demanar copes... I la copa porta al xupito, i amb la conya són les 2:30am i t'agafa aquella angoixa de que et tancaran els locals! Apa som-hi! Saps què? Anem a peu, que total no trobarem aparcament prop de la zona de festa, després ja farem una processó per anar a buscar els cotxes. Alguns marxen, i, els de sempre, continuem la ruta.

   Bars... 3 roncola, 2 gin-tònics i quatre gerres, si us plau, et trobes altres colegues, rius, balles, surts a fumar, has d'anar al lavabo (això és un altre tema), tanquen el local. Bé nois, emigrem al lloc de sempre, no? Clar... I mateix procediment, barra, bailoteo, risses... I de cop i volta són les 6:30am i tanquen... nooooo! Tens la birra quasi sencera, i una de dues... o fas santhilari (que no ve de gust) o te l'emportes a fora (got de plàstic... no!) amagada a la butxaca de la jaqueta, o dins la cinturilla dels texans. I en aquest punt comença el moment Oso Panda.

   Estas feta pols, cansada de tot el dia, de la caminata, de ballar, però tu allà fora la discoteca, aguantant el tipus, amb la birra i el cigarro, xerrant amb els amics de coses que segurament no tenen massa sentit o es podrien discutir un altre dia, però tu allà amb l'oso panda... Perquè evidentment el maquillatge no és el que era a les deu del vespre, el rímel s'ha corregut, fas ulleres... ets un putu oso panda. Però allà estàs alegrement, fins que a algú se li gira la pinça i diu:
-Però anem cap a casa no? Què estem fotent aquí? -Doncs, res, esperar que surti el sol, que ja és tradició... -Vinga va, anem! I recordeu que teniu el cotxe a Pokón... Noooo!

I així, de matinada, després d'una nit mogudeta, una manada d'óssos panda emigren cap als seus caus.

   Arribes a casa, i vas a rentar-te les dents, i... que es ese animaaaal??? Un oso panda es reflexa en el teu mirall del lavabo! Per favor! I rotllo Ranma, amb una mica d'aigua i sabó, o les meravelloses toallitasdesmaquillantesdeliplus, esdevé la transformació a persona humana altre cop. Això si hi ha sort... Si el xunguisme és màxim i vas directament a dormir... Al matí següent (diga-li matí, diga-li mitja tarda) l'impacte és molt pitjor! Perquè l'Oso Panda ha arrelat en el teu ser i al veure't al mirall l'espant és apocalíptic. Però, per altra banda, també vol dir una altra cosa... que la nit anterior t'ho vas passar de conya amb la resta de la manada, i què vols que et digui... total, amb aigua i sabó l'Oso Panda se'n va.

Dedicat als Pocafeina, que cada divendres aconseguiu transformar-me en Oso Panda :P

divendres, 25 de novembre de 2011

Enamorar-se de l'amor

   No us heu enamorat mai de l'amor? Bé, no sé si tècnicament es diu així, però crec que és una expressió forta acertada...

   Estar enamorada de l'amor és quan s'idealitza la relació que tens amb una persona. M'explico... hi ha moments en què no se sap perquè se surt de la fase ameba i et fixes en una persona... Oh merda! tornem a les andades! De cop i volta, inexplicablement, et veus absorbida per pensaments que feia temps que no tenies i et sorprens... Penses... Hosti! Estic viva de nou! I el millor de tot... aquella persona també s'ha fixat en tu i et dóna bola! Ui, ui, ui, d'aquí podria sortir algo molt xulo, perquè és clar, jo no sé el que vull, però tinc claríssim el que no vull... i aquest nano és molt bon tio, ens entenem bé etc etc. Hosti, doncs ara no em faria res tenir parella... Comences a fantasejar... a buscar pros i contres, perquè tu estaves fantàsticament en la teva fase d'apatia vers el sector masculí, però irremediablement acabes pensant que podria ser ell, que ara sí, que sí, que sí, que és ell! Ara tot serà serà fantàstic! És clar... sí, sí, sí i sí!

   Decidit! Vull un nòvio. Ja estic a punt. I finalment, vencent els dubtes i la por inicial (mooolta por, que ja tenim uns quants fracassos a l'esquena) t'acabes liant la manta al cap i t'endinses en una nova relació perquè et ve molt de gust estar amb algú, i a més... Oju! Ha sigut ell qui t'ha fet replantejar-t'ho tot! Això deu voler dir alguna cosa! Oh! Ell té tot allò que li mancava al teu ex, això és meravellós, m'estic enamorant? Només veus la part positiva i et sorprens pensant... hosti, que tinc nòvio! Que fort! L'imatge de l'Ana, que il.lustra aquest post, ho reflexa a la perfecció.

   I passen els dies, els mesos... i tu, per bé que vagi, per maco que sigui aquest nano, per bé que caigui a les teves amistats, comences a pensar que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar... i, inevitablement tornes a donar voltes al tema... No estas segura si és ell el que t'agrada o si és el fet de tenir a algú al costat. El mires i penses... ummmmh... estic bé amb ell, però... hi estic bé perquè volia un nòvio i és el que tinc o realment estic bé amb ell perquè és ell? M'he enamorat de l'amor en comptes d'enamorar-me de la persona? 

   Aquesta sensació és bastant tòxica, pel que, al final, acabes deixant a aquella persona, que és de puta mare, però, sent coherent, no pots estar amb ella pel simple fet d'estar per estar. I és una putada, perquè ell potser tampoc no ha fet res que indueixi a plantar-lo, només que en aquells inicis fantasiosos en que vas decidir estar amb algú vas prendre la decisió incorrecta, la vas cagar. Et vas enamorar del que suposava estar amb algú i no d'aquest algú... I saps del cert que t'havies enamorat de l'amor quan la història ja s'ha acabat i t'adones que no el trobes a faltar a ell exactament. Perquè, sí, és un fet... estar enamorat/da de l'amor només té un final possible... deixar-ho estar. 

dimarts, 22 de novembre de 2011

Vinga va... demà començo!!!!


   Quatre setmanes... quatre setmanes que la meva bossa de gimnàs porta intacta dins el maleter del cotxe!!! Les mateixes que porto dient-me a mi mateixa cada matí: “Vinga va… demà començo…” !!!!

   Ja no sé quants cops he començat a anar a gimnàs “sí, sí, aquest cop en serio” des de que tinc ús de raó... la tira! És que es veu, que quan hi comences a anar sovint, com que generes un munt d’endorfines que fan que et sentis súper bé al final l’esport, et crea una mena d’addició que fa que no puguis viure sense ell... ¬¬  sí, sí... es clar... exactament el que em passa a mi... explica-li això a la meva pobra bossa de gym!

   Jo ho intento... de veritat... amb totes les meves forces!!! Bé, amb una part molt important de les meves forces... mmmm més aviat amb les poques forces que em queden després de vuit hores de curro i molt, molt però que molt poca força de voluntat i moltes falses excuses que t’acaben portant a passar tota la tarda escarxofada al sofà escrivint en un blog :P

   Realment, el tema de les falses excuses és brutal... als inicis de faltar a les classes penses: “és que anar-hi sola... és un pal! Segur que si tingués una amiga amb qui anar-hi, una per l’altra ens obligaríem i hi aniríem cada setmana!” Obligar? Sí, a fer una birra i un cigarro cada quatre setmanes que serà la freqüència en la que us acabareu veient, ja que les dues teniu un munt de bones raons (llámense también falsas excusas) per no anar-hi, començant per la més bona de totes: com que fa tant que no us veieu, què menys que explicar-vos la vida tot fent un “tentempié” i sopant una pizza! Vengaaa que no falte de ná! A més a més, treballeu durant un munt d’hores, heu de mantenir la casa “limpica”, teniu “una graaaan vida sociaaaal”... Però no s’ha d’oblidar que teniu una altra cosa en comú... una cel·lulitis incrustada que es parteix la caixa cada cop que poses la bossa al maleter de nou!!

   “Mira, saps què?? Millor córrer, tu... això ho pots fer a qualsevol lloc i a qualsevol hora... ara ja no tinc excusa de que arribo tard a la classe”. Et compres les sabates de 80 pepinacos.. com que ara sí que és “en serio”... què menys que comprar-te un bon equipament!!! Sobretot!! S’ha d’adquirir també el Nike Plus!!! Sí, sí, aquell sensor tan xulo que permet penjar les teves marques a la web i fer-te un planning d’entrenament... sí, dona! aquell “dallonces” que faràs servir un munt de vegades durant.. la primera setmana després de comprar-te’l, que serà la única que sortiràs a córrer, i no t’enganyis, només perquè et fa il·lusió estrenar l’aparatet...

   Arribats a aquest punt, pensareu: “aquesta ja s’ha donat per vençuda i ha assumit que està menys en forma que en Falete”. Doncs bé, haig de dir que no he tret encara la bossa del cotxe... que una no tingui força de voluntat, no vol dir que no sigui optimista i mai perdi l’esperança de tornar a anar al gimnàs, no? En qualsevol cas, “siempre nos quedarà” la birra i el “piti” a casa la nostra amiga!

diumenge, 20 de novembre de 2011

Saturday Night

Nenes... que avui és dissabte i... hem de sortir a fer mal!

Quedem per sopar? Quedem per anar a prendre algo i després sortir? Sopar i sortir?

Al final sempre acaba sent soparet a casa, que és més baratillo, copitxuelas i discotequeo!!

Iujuuuu, som-hi! Ja noto el bum-bum-bum, de la sala... aquella oloreta a fum, les llums, la música, movimiento, alegria!! Sóc la reeeeina del local... yeeah!

   Quins nervis, què em poso? Texans, samarreta amb un bon escot? Faldilla curta amb samarreta amb un escot? Vestit... màniga curta, màniga llarga, amb un bon escot? Coll alt? (maaaiii!!) Camisa? Què em poso!!?? Escot i curta no, no? Vale, em poso el mateix de la setmana passada... un bàsic negre, escotazo, taconazo i chim-pum!

Ja estem preparades... pim-pam-pim-pam... entrem al primer local a fer un cubatilla...

   Mirada al frente, ben tieses, somriure a la cara, fem una primera ullada... uuuuoooo... està ple de gent interessant, no perdem la compostura, paso firme, que no es noti que durant la setmana anem amb sabata plana i, fa un quart d'hora que porto taló i...no puc més!

   Hi ha un foradet a la barra...(que ens toqui el cambrer guapo. si us plau...) SI, ens toca ell! 4 rons amb cola si us plau... (el cambrer quasi ni ens ha mirat...però bueno, en algún moment o altre se n'adonarà que estem allà, por la cuenta q le trae, si es porta bé...potser fem alguna ronda més).

  Bum-bum, bum-bum... no sé perquè, comencem a moure'ns una miqueta... i a xerrar sense parar... tralarí-tralarà... sense voler... ja en portem un parell... no sé pas perquè però la xerrameca no para, nosaltres al nostre rotllo, però amb una capacitat de tenir el radar posat, en objectius, que en qualsevol moment es talla la conversa, s'avisa que al fondo norte hi ha "preses" i, que al fondo sur hi ha "ganao", con disimulo, es mira, però bueno, si el disimulo no és tant disimulo, doncs millor, perquè així el grup de genere masculí (que a vegades els hi costa una mica, s'han de donar pistes i, fer-te veure una miqueta...) se n'adona de que existim i, si tenim sort, s'acostaran a xerrar...

   Ji-ji, ja-ja, tralarí-tralarà... ja anem per la tercera i... el cambrer ha sigut molt amable, no se n'ha adonat que estavem allà, però sempre hi ha alguna del grup que fa que se n'adoni i, ens ha convidat a uns xupitos, però hem de seguir aguantant amb dignitat, ben posadetes i com senyoretes, aguantant el tipus, que no es noti que anem piripis, però és hora que marxem a cremar una miqueta i a moure l'esqueleto!

   Els del polo norte, polo sur, este i oeste, no s'han acostat, però quan es surt per la porta, sempre va bé comentar amb veu ben alta..."bueno, anem cap a LA DISCOTECA TAAAL ..." així, ja està tothom informat...

   Bum-um, bum-bum... ja hem entrat, ara si que estem la mar de bé, deprés de fer mitja hora de cua pel guardarroba, els peus que te'ls vols tallar perquè ja no els sents i, visita al senyor roca, ja que la bufeta estava a rebentar... entreeeem a la pista! Siiiii!! Som les reines del local! Les més guapes, les que ens movem millor, les reines de la pista! (o això és el que una es pensa quan porta uns cubatilles de més). Radar posat! Saturday Night! Avui haig de lligar!!!

   No sé perque, però com més beus, més ganes de fumar i de beure tens i, (suposo que com que estas en continu moviment, doncs t'has d'hidratar) vinga, cap a la barra, consumició al canto, que no tinc efectiu? No passa res, pago amb targeta i... ja convido jo!! (dilluns quan vegi els moviments del compte corrent, ja em cagaré en tot...). Saturday Night...que no decaiga! Bum-bum, bum-bum!!

   I va passant la nit i, ni fondo norte, ni fondo sur... aquí no s'acosta ningú, "con lo guapa que me he puesto hoy"... vaya telita... no passa res, cap a la barrra (un altre!), però t'ho estàs passant de puta mare!

   Fins que arriba un moment, que de cop i volta comença a sonar New York-New York, de Frank Sinatra i penses... ostres, això s'acaba... s'encenen els llums, s'apaga la música, fin.

   Crec que aquesta mania que tenen les discoteques d'encendre les llums a les 6.30 del matí, l'haurien de prohibir, perque tothom sap, que aquesta hora, la pinta de les persones que estan allà dins, no és la millor que un pot tenir... (i no sé perquè en tan poques hores es pot arribar a una transformació tant fatídica...)

   Doncs sí, Saturday Night, ja s'ha acabat, hi ha dies que lligues i hi ha dies que no, com aquest, a sobre, arribes a casa que tot et dona voltes, sense un duro a la butxaca, un mal de peus que ni te'ls sents i l'endemà un resacón que ni t'ho imagines...

   Però la nit de rises i, la festa que t'has marcat amb les amigues, no té preu! I sempre hi haurà l'amiga que et dirà... fem una birra i m'expliques com et va anar ahir a la nit?

Birra, avui millor que no, si de cas, un cafetó amb llet...




dissabte, 19 de novembre de 2011

Companya de viatge

   Fa només un parell de dies he perdut una companya de viatge. Sí, una companya de viatge, no trobo cap altra expressió per definir-la, tot plegat és una mica complicat. De fet, mai ens havíem acabat de portar bé, teníem una espècie de relació amor-odi, però després de tant de temps de conèixe'ns, no sé, potser per rutina o per costum, li vaig acabar agafant cert afecte. D'aquelles relacions que no els hi dones importància però que a fi i a cap, formen part de la teva vida.

   Feia molts anys que ens coneixíem, va ser de sobte, un dia a l'escola, i des de llavors no ens vam separar. Ho vam compartir tot, sense adonar-nos però sempre juntes: a l'institut, amb els amics, els nòvios, les festes, a la facultat, a la feina, tot. Ella em feia veure les coses des d'una altra perspectiva, més senzilla, sense arestes, com si tot fos un somni, una nebulosa. Sota la seva influència tot era diferent, i jo no me n'adonava, m'hi havia acostumat.

   Però un dia, no fa massa, no vaig poder més. Vaig adonar-me que la nostra relació no era sana, que m'havia creat una dependència, i que jo no podia continuar d'aquella manera, influenciada per una visió distorsionada de la realitat. I que per molt temps que haguéssim compartit, havia de desfer-me d'ella, pel meu propi benestar. Així que, omplint-me de valor, i superant la por al canvi, vaig prendre una decisió. Després de quasi vint anys juntes, fa només un parell de dies, vaig deixar-la enrera: vaig operar-me la miopia. I ara, ho veig tot més clar.

Gràcies, Dr Elies

dimecres, 16 de novembre de 2011

Primeres parts no sempre han estat bones.




És de Vox populi que en una primera cita amb un Apuesto caballero mai hi pot haver sexe: "Una dama se hace siempre de rogar". Sota cap concepte ens hem de deixar endur per la luxúria i el despilfarro, encara que l'home s'ho valgui (sí, ja ho sabem: ganes no en falten).

Un dels casos on aquesta norma s'ha d'aplicar a "rajatabla" és quan estem just davant d'un No-tant-apuesto-caballero, ja que aquest espècimen acostuma a venir a la cita amb la intenció de "embaucarnos" amb unes quantes copes alcohòliques. I es clar, ja sabem què passa quan anem piripis....se'ns despindolen les hormones i aflora la nostra llibertat sexual. Paral·lelament al globo que portes, la part més conscient de tu (si en queda) et va autoconvencent dient: buah! total, és un polvo.

Dit això, anem a tractar el tema que ens porta avui aquí: què hem de fer quan el primer polvo amb un tio no funciona?
En primer lloc cal anar als fonaments del tema: tot depèn de si ens mola el paio o no. És a dir, el concebem com un polvet o el tema pot ser seriós? Aquesta pregunta és crucial, ja que si el paio ens interessa és important mostrar-nos com una dama inalcanzable (per ser més clara, inalcanzable per un paio= no sexo).
Ara bé, evidentment si és cosa d'un polvet podem atacar el primer dia i per tant ens podríem passar pel forro la llei de "Una dama se hace siempre de rogar". En aquest cas es permet aplicar tècnica Guardiola: sortiu i gaudiu. Sí senyora, estem parlant del famós tiqui taca, tiqui taca, gol.
Atenció, aquesta tàctica pot provocar efectes secundaris: el paio ens pot prendre pel pito el sereno. O pitjor encara, si la tàctica s' aplica en horari nocturn i amb dosi d'alcohol, pot ser que el pito del sereno... no funcioni. Sí, estem parlant del famós i indeseable "gatillazo".

********** 5 minuts de silenci si us plau************

Suposo que aquesta paraula ha ferit part de la sensibilitat del nostre públic masculí. Nois no us preocupeu...bueno, sí, una mica sí. Però abans de pensar que és la fi del món o que mai més tornareu a ser 2x1 (no ens enganyem, en algun moment l'heu tractat com un ente i li heu parlat) us heu de preguntar si a la noia li agradeu. Davant un Gatillazo és vital saber si sou polvete o si sou de sucre.

Per què? Si una cosa sap fer una tia enamorada és buscar totes les excuses existents per defensar a su amante. La frase que acostuma a pensar una tia, davant tanta desmotivació és: "Pobret, s'ha posat nerviós". I és que en el fons som maternals, i quan un paio ens mola, anem a muerte.

Però com el paio sigui un simple polvet.... hem de mantenir la calma, malquepese. Davant de l'apuesto caballero, serem i reaccionarem de manera tendra:"traaaaanquil, no passa res" (esto es....MENTIRA). SIIIIII PASSAAAAA, però no us ho podem dir per no derrumbar-vos. El que pensem la majoria de dames com nosaltres (boniques, sexys, simpàtiques i comprensives...) és: Acaba la puta feina com siguiiiiii!!!!

En fi, totes sabem que tot just hagi marxat el projecte fallido, agafarem el telèfon i trucarem a l'amiga més disponible per dir-li: et pots creure que el paio ha fet gatillazo?? en cas que el paio en moli, començarem la nostra etapa de rallada intensa, realitzant-nos preguntes de l'estil: potser no li he agradat???? serà que estic gordaa??? per què no em truca??

En fi, des d'aquest blog et recomanem que el pròxim cop que pateixis un gatillazo, siguis home o dona, la única pregunta que has de fer a un amic és: fem una birra??!!?

Hem de parlar...

   Qui no ha temut mai la frase... "hem de parlar..."? Quin mal rotllo de frase, per què ens hem d'enganyar... La podem escoltar en molts aspectes, la teva mare, quan t'ha de fotre bronca per algo, alguna amistat que t'explica qualsevol anècdota, el jefe, quan et vol comentar algun aspecte de la feina... Pot ser una bona o mala notícia, però com bé sabem, quan la teva parella, rollete o amiguet, et diu "hem de parlar" se te pone un mal cuerpo, que... ufff... Abans de sentir la frase maleïda, està clar que, no sé pas perquè, ja te l'esperaves desde feia molts dies i, finalment, acaba arribant.

   La vida, quan estàs enamorada, és meravellosa! Tot és maco, et sents com si estiguessis en un nuvolet, contenta, feliç, guapíssima, tot et surt bé... aaaiiiiii toot es fantàstic, perquè necessito més? si tinc el company perfecte, puc fer les coses que m'agraden amb algú que vol estar amb mi, que tant jo, com ell, no podem viure l'un sense l'altre...que maco és tot...si, si, si, siiiiii...alegria! Em truca a cada moment, (penja tu, no, penja tu...) mensajitos de "et trobo a faltar"...(i només fot mitja hora que t'has separat de la persona, però bueno...és així...).

   Tothom et diu que sou una parella perfecte, que esteu fets l'un per l'altre... "que macos sou", "que bé que quedeu", sembla que us conegueu de tota la vida... a els teus amics els hi cau de puta mare, tu als seus també... Quan et presenta als seus amics per primer cop, et diuen : "home, ja era hora de coneixe't, la famosa "Pepi", hem sentit a parlar molt de tu".... Ahhhhhhh!! Com mola, el tio està coladíssim per mi! Iiiuuuuuujuuuuu, siiiiiiiii!!! Per fi, l'he trobat! És ell, és ell!!! Potser portes un parell de setmanetes amb aquella persona (el que dirien les àvies, festejant) però sí, t'ho creus, convençuda que és l'home de la teva vida.

   Com pot ser que en tant poc temps ens podem flipar tant... se't passen pel cap coses, que en condicions normals, ni de broma les pensaries. Com seria viure amb ell? Com serà el nostre casament? El nom i cognoms de la nostra criatura... "Pepitu Gonzàlez Pérez", queda súper bé... Buff, es que estem fets l'un per l'altre, ens havíem de trobar... que guai! Que guai? Que guai???!! Si, si... espera't que t'explicaré un cuento...

   Tot es molt maco, flors i violes...fins que comences a notar algo raro... Sí, algo raro... com explicar-ho? Doncs mira, no ho sé. Sempre hem sentit algún comentari d'alguna amiga o coneguda, que ens ha dit que les dones tenim com un "sexto sentido", doncs sí, és veritat, existeix i, no falla mai, mai, mai!
No cal que coneguis molt a la persona, potser portes, dues setmanes, dos mesos, dos anys, però hi ha algún gest, alguna frase, una mirada, un nosequè, que et fa pensar... ui-ui-uuuuiii... esto me huele a chamusquina... aquí passa algo! Ho sé, ho pressento! Acte seguit, comencem a donar-li voltes i més voltes... aquest tio, li passa algo... fijo... Fins que decidim fer la pregunta bàsica: - "Escolta, et passa algo?" Resposta bàsica: "A mi? No, perquè?" -"Ai no sé, et noto raro". Doncs val, no li passa res, són històries meves... que continue el espectáculo... (Històries meves?? I UNA MERDA!)

   Segueixen passant els dies... La veritat és que no estàs malament del tot, però algo passa... Ja no és el primer en enviar-te missatges de bon matí, "bona nit, que descansis" has de ser tu la que el truquis... Fas preguntes que no hauries de fer, perquè després passa el que passa...
- Per què no m'has trucat, carinyu...?
- Mira Pepi, tenia molta feina, què vols que et digui... no siguis pesadeta...
- Vale, vale, bueno, què tal, com va?
- Bé, bé, però et truco més tard que ara estic una mica liat...

   És que ets burra, tia! Et quedes amb una cara de gilipolles que flipes... Liat? Ara dius que vas liat? Però si cada dia pel matí, més o menys a aquesta hora em trucaves per dir-me qualsevol xorrada i, ara em dius pesadeta perquè et pregunto que com és que no m'has trucat???!!!! Hosti tu... quin paio...

   Doncs bé, aquesta pot ser una petita anècdota, que quan comences a sospitar que hi ha alguna cosa que et ralla, doncs encara et ralles com cinquanta mil cops més... Truques a la teva millor amiga, li comentes i, ella et consola i, et diu que no pateixis, que potser realment estava liat... Però per molt que et vulguin convèncer, tu, notes algo, que sí, que sí, que no et vinguin amb contes xinos, que al tio li passa algo, collons!

   Com aquest exemple n'hi ha d'altres...trucades que no tenen resposta, (i el tio, ara perquè no m'agafa el telèfon? Bueno, el torno a trucar... no hay más llamadas...) És molt típic comentar que un està rallat per la feina, a casa no estic bé...no sé què em passa, avui prefereixo quedar-me a casa, millor quedo amb els meus amics... tinc ganes de sortir amb ells, de veritat que no em passa res amb tu... Però cada cop hi ha menys detallets i menys estones, menys mensajitos, menys trucades, més silencis, i mooooolt més mal de panxa, més nervis, més gilipollades... sí, gilipollades, com ara deixar de fer coses que faries normalment, com no anar a un sopar que t'han convidat, una sortida per Barna amb les amigues, un "ja et diré algo...perquè m'ha de trucar el Perico de los Palotes i, suposo que aquesta nit quedaré amb ell...(JA-JA-JA il·lusa...). Sí, més pistes que ens fan sospitar que arribarà la frase maleïda...

   Després entres en un estat de rabieta i penses: A veure tio, si no et passa res amb mi...què cony et passa? Perquè jo em sento fatal!! En teoria no sóc aquella companya-amiga-novia, dona megaguai, que et cau tan bé, que sóc la teva alma gemela que en tot coincidim, que pots sortir amb ella de festa, pilles la taja i t'ho passes teta, que fotem uns polvos que flipes, que vas amb mi pel carrer, tot cofoi, que no t'importa que tothom et vegi amb mi, que tenim converses que duren hores, se'ns passa el temps volant, ens hem passat nits junts, que durant el dia tens son perquè no has dormit i a la feina estàs destrossat, però t'és ben bé igual... ARA QUÈ CONY ET PASSA? perquè jo vull seguir fent el que fèiem, collons!!!

   Doncs bé, intentes que no se't notin tots aquests sentiments que se't passen pel cap, però no sé com ens ho fotem, que se'ns acaba notant, sense voler, els hi anem més al darrera i això... no els hi mola gaire... simplement, perquè no volem perdre aquest moment tant meravellós que et fa sentir feliç, guapa, viva... Però tard o d'hora, arriba la frase: "Hem de parlar".

   Per sort sempre hi ha alguna amiga a prop que et diu: Fem una birra i m'ho expliques... (o per mi, millor un cubata i un bon piti) i, per una estona... et passen tots els mals...


dimarts, 15 de novembre de 2011

Raó Aquí


   Us presento a l'Ana Jiménez, una gran il·lustradora amb qui hem començat a col·laborar. Els seus dibuixos i sentit de l'humor són genials, i estem encantades que l'Ana s'hagi ofert a participar al Fem una birra?!?!

   L'Ana, a part de dibuixar fantàsticament, també toca la bateria al grup de rock Nice Place i la podeu trobar a TEmàtic, la millor botiga de tes del centre de Terrassa, on ofereix glopets de felicitat.

   Pròximament l'Ana engegarà un nou bloc amb les seves vinyetes, que ja us aviso que ho petarà tot! Esteu atents! Seguirem informant...

Operació Jolie


   Què voleu que us expliqui de l’Angelina Jolie que no se sàpiga? Tots sabem que és una dona coneguda mundialment per vàries raons: la seva bellesa, els papers que ha interpretat com a actriu, la seva vessant solidària i el seu prolífic matrimoni amb l’actor Brad Pitt. Però a mi tot això no m’interessa... de fet, no trobo que sigui especialment guapa (evidentment ho és, però bé, crec que hi ha dones molt més guapes que ella), ni m’agraden les seves pel·lícules, i dec ser l'única noia en aquest món a qui no li sembla atractiu el seu marit, en Brad (com coi et pots dir Brad, per favor!?). Però l’Angelina Jolie té allò que poques persones tenen i que a mi em crida l’atenció: la seva actitud.

   Evidentment, aquesta dona deu haver viscut de tot (la seva vida tampoc deu ser el paradís que sembla), però ella sempre desprèn un aire de suficiència sense arribar a l’arrogància, desprèn seguretat en ella mateixa, en tot el que fa. L’Angelina Jolie emet totes aquestes sensacions tant quan posa en un photocall com quan va a buscar bolets, per exemple (Ull al concepte d’Angelina Jolie buscant bolets a Sant Llorenç de Morunys, eh? :D) La vesteixis com la vesteixis, la pentinis com la pentinis i la maquillis o li rentis la cara, aquesta dona es menja el món. Clar que pot ser que tot això sigui només el fum que ens està venent, no obstant, la seva escència pot ser molt útil. I això és el leitmotif de l’Operació Jolie.

   I ara us preguntareu... però, exactament, què és una Operació Jolie??? Doncs bé, explicaré la història de com va començar per fer-nos una idea: Un dia, fa anys, una amiga va rebre una invitació de casament d’una parella d’amics, molt amics, d’aquells que fa il·lusió anar al seu casament. La meva amiga en qüestió sabia que el seu malvat ex també hi aniria, i per més inri acompanyat per la seva flamant nova parella. El gabinet de crisi es reuneix. Després d’un debat més aviat curt que llarg, com no hi havia manera humana d’impedir que aquell baldriga anés al casament, s’havia de buscar la manera d’assistir a l’event amb la màxima dignitat. Evidentment, com sol passar en situacions com aquestes, el primer que vam decidir és que la meva amiga havia d’anar espectacular a la boda i que, al menys, el pendó desorellat es quedés amb tres pams de nas (típica jugada femenina de guaita què vas deixar escapar, imbècil).

   Justament quan el gabinet cavil·lava sobre quin tipus d’atrezzo utilitzar per tal objectiu (vestit, talons, recollit amb flor als cabells, bla bla bla) se’ns va aparèixer l’imatge de l’Angelina Jolie: aquell era el look que havíem d’aconseguir. Però, després de l’emoció inicial, això no semblava suficient: una simple “disfressa” (per cara o difícil de trobar que fos) no podia convertir a la meva amiga en el que representa l’Angelina... Només l’aspecte mai podia ser suficient! No havia d’estar espectacular per fora sinó també per dins, aquesta era la clau!

   I aquí va engendrar-se per primeríssima vegada l’Operació Jolie: projectar tot allò fantàstic que es té a dins, donar-li més importància, tal com potenciem unes cames amb uns bons talons. No s’ha de tenir por al que no tenim, al que hem perdut o al que encara no coneixem, sinó seguretat en el que sí tenim, que no és poc. I mostrar-ho, fer-ho la nostra bandera.

   Així que l’esperit de l’Angelina Jolie, amb la seva dignitat, elegància, sensualitat i sobretot, seguretat en si mateixa, va posseïr a la meva amiga, demostrant-li que si realment ella creia que podia menjar-se el món, se’l menjaria. I així va ser: la meva amiga va anar a aquell casament al que tenia ganes d’anar, amb un vestit negre espectacular i l’escència de l’Angelina xiuxiuejant-li que ella era una triomfadora. I gràcies a l’Operació Jolie, la meva amiga va començar menjant-se el pastís de noces aquella nit i va continuar menjant-se el món.

divendres, 4 de novembre de 2011

Hosti, em fa pal...


   Després de vàries relacions (poques, però suficients) fins fa ben poc no m’havia plantejat seriosament el significat d’aquella expressió que tantes vegades he escoltat i que potser m’havia passat una mica desapercebuda: em fa pal. Fins ara sempre m’havia donat la sensació que quan proposaves a algú (parella-rotllo-diga-li-com-vulguis) a fer alguna cosa en comú, la resposta hosti-es-que-em-fa-pal es referia exclusivament a la situació, és a dir, em fa mandra haver d’agafar el cotxe, no em ve de gust conèixer gent, etc però mai m’havia plantejat que l’hosti-em-fa-pal podia ser degut a una mateixa. PER FAVOR! Com no me n’havia adonat abans? I el més fotut... per què precisament ara em poso en dubte a mi mateixa? Ok, seré optimista de mena, però no visc al planeta piruleta, ni molt menys.

   Comentant-ho fa uns dies amb una amiga (que també ha viscut l‘hosti-em-fa-pal per part del seu xicot) em deia que la meva nova teoria no podia ser certa perquè, segons ella, sent unes noies maques, llestes, divertides, sociables etc etc etc no podia ser que l’hosti-em-fa-pal fos degut a nosaltres. Evidentment, m’adhereixo totalment a aquesta afirmació... però... llavors quina explicació hi ha? Diferència de caràcters? Costums arrelats? Què? En una relació, què significa un hosti-em-fa-pal? Entenc que tothom és diferent, i que potser nosaltres podem ser molt motivades, poc planificadores i gens mandroses: per exemple, no ens fa mandra fer trenta kilòmetres per fer una birra amb algú a qui tenim ganes de veure, no ens fa res passar varis dies fora de casa i no gaudir d’aquelles rutines o costums casolanes, ni tampoc no passa res per saltar-nos un sopar familiar a última hora si la causa és bona (tot i la reprimenda que pot comportar això). Però bé, entenc que no tothom és així, val. Segurament nosaltres també hem utilitzat l’hosti-em-fa-pal en alguna ocasió, perquè la ressaca és terrible, el cansament és màxim, o quan sabem que a l’event en qüestió hi haurà gent que no tenim ganes de veure. Però, llavors, transportant aquestes possibilitats a l’hosti-em-fa-pal contestat per una parella, i descartant la ressaca i el cansament... només ens queda que el susdit no té ganes de veure’t. PERFECTE. Tornem a la malvada teoria que l’hosti-em-fa-pal ets tu.  

   Donant-li voltes al tema, i encara inconforme amb aquesta idea que l’hosti-em-fa-pal sigui un hosti-em-FAS-pal, crec que el problema és degut a l’acumulació de varis hosti-em-fa-pal al llarg de les diferents relacions. I això justament és el que provoca l’alarma, quan l’hosti-em-fa-pal s’emmagatzema, perquè juntament amb els altres que ja teníem, s’apilotonen i la seva importància es veu exagerada, fent-nos inclús arribar a pensar que el motiu de la negativa som nosaltres mateixes i no degut a l’event en qüestió. Bé, Morgan, bé. La culpa no és teva, fantàstic!

   Ara bé, arribats al punt en què acabo de descobrir que el que em fa ballar la barretina és l’acumulació de negatives i no l’hosti-em-fa-pal per se, què hauria de passar perquè aquests hosti-em-fa-pal no s’acumulin mai més? Com podem sobreviure a un futur hosti-em-fa-pal sense veure mermada la nostra autoestima? Crec que per respondre aquesta pregunta, primer s’ha de trobar el motiu per què els hosti-em-fa-pal s’acumulen. De fet, donant-li voltes m’he adonat que hi ha diferents tipus d’hosti-em-fa-pal i precisament aquesta diferència entre ells és la clau. M’explico: moltes vegades, quan davant d’una proposició, la resposta és hosti-em-fa-pal, immediatament després es canvia de tema, tancant aquella conversa, i això és el que fa que aquest hosti-em-fa-pal quedi emmagatzemat al nostre pool. Perquè no hi ha una explicació, no hi ha un motiu clar, pot generar incertesa. Però, pay attention, please! quan davant la mateixa situació, l’hosti-em-fa-pal està compensat (és a dir: això em fa pal, però podríem fer això altre), la cosa canvia, perquè no genera el dubte, deixa clar que el pal és degut a la situació, no a nosaltres, i per tant, no entra a formar part del reservori acumulat d’hosti-em-fa-pal. Però per què cony no sempre es compensen els hosti-em-fa-pal? No crec que costi tant, nens! A cas a vosaltres no se us acumulen i us fan dubtar com ens passa a nosaltres? L’optimisme em fa pensar que no, que a vosaltres no us passa. I llavors, què fem? Resignació per part nostra o empatia per part vostra?

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Tu i jo som PANTONES que no van

Que bonic és quan comences a conèixer un rollete. Aquelles mirades inicials (que en el meu cas sempre van acompanyades d'algun cubata a la mà) aquells somriures entre flash i flash discotequero… un pasito por aquí, un pasito por allá... i patapam! esteu un davant de l'altre mirant-vos embadalits. De cop, ell, “caballero apuesto y elegante” et diu amb una veu masculina i poderosa: Com et dius? Tu, per la teva part, ja estàs donant palmes mentre amb les mans aguantes la copa perquè no caigui.
Les primeres cites són el Paradís, perquè sigui com sigui, ell per tu és el que podria ser l'inici d'una relació. Imagines com serà ell, t'emociones, estàs eufòrica i l'autoestima et puja... Totes les coses al teu voltant comencen a tenir un cert toc a rosa. Arribes a sentir fins i tot els nervis de quan anaves a la disco i tenies 15 anys. Recordes per moments el que és l’eufòria amb majúscules. UAAAAAAA (l'estat seria com la iaia APM que se li deforma la cara i crida).
Aish...les cites. Què fantàstiques són, i que emocionant és preparar-te i arreglar-te per una cita. Òbviament els minuts abans de quedar amb el paio és tot un ritual. Fas el tonto per casa que dóna gust: poses la música a tope, et fots a ballar pel passadís com si estiguessis al pòdium de Luzde, et mires al mirall de l'habitació i penses "estic tremenda" i així vas fent fins que arriba l'hora. Tu, tota nerviosa com un flam, pintada com una PEPA però fineta, amb sabatetes però sense passar-se... disposada a afrontar lo que haga falta, et vas mirant a tots els miralls que trobes pel camí i et vas repetint "se va a cagar".
Arribada aquesta concentració de "bonrollisme i eufòria", en el que arribes a pensar que no és que estiguis al Paradís sinó que el Paradís ets tu, la part inconscient de tu diu que no pot ser. Tot semblava anar a genial: soparets, jiji jaja, ara anem a fer una braves aquí, ara anem a fer una caipirinha allà. Res, que no pot ser. Es veu que això està comprovat científicament amb estudis de la Universitat de Minnesota que diuen que si l'eufòria del primer dia durés 24h multiplicat per infinit, petes. I és clar...muntaríem un follón.
En definitiva, que l'estat guai no pot durar sempre, i per tant, el nostre cervell, que és molt intel·ligent, detecta que portes massa temps de bonrollisme i comença a segregar un líquid invisible que al connectar amb les neurones, estimula inconscientment a les neurones dels que t’envolten per a que reaccionin amb la finalitat que tu no petis. En fi, que ve el paio un dia, quan tu estàs parlant amb els piu piu del Paradís, i et diu: vull anar "A poc a poc" perquè ara estic centrat en mi mateix.
Aguanta-la amb un mà: es pot saber què coi vol dir anar a poc a poc amb 30 tacos? A poc a poc vol dir que no ens podem donar la mà quan caminem? O a poc a poc significa que vull follar amb tu però a dormir a casa? Voler follar sense compromís se li diu anar a poc a poc? O això significa ser un bandarra que vol anar a poc a poc amb vàries a la vegada?
Potser anem massa a l’extrem, i anar a poc a poc significa que no vol tenir sexe amb tu perquè no ho té clar, que només vol anar a fer birres… no no, impossible. Els tios i el sexe van junts, això ho sap TOTHOM.
Realment el tema és un misteri no resolt. Com diuen: "pá gusto los colores" i si això ho traslladem en la condició humana, ens fa pensar que nosaltres som Pantones, perquè cada un de nosaltres és únic i personal.
Els colors… poden ser l'estat de Felicitat Pura. Dónen vida a les zones més obscures, n'hi ha uns que si els tens t'omplen, t'animen i fins i tot et fan més guapa. Un color pot omplir buits que semblaven immensos i impossibles de tapar. Un color pot ser-ho tot, però també pot ser res. Com el combinis amb un que no toca t'ho espatlla tot: blau i blanc al Camp de l’Espanyol, per favor. Pitufos a la discoteque, no.
Quina conclusió en treiem de tot això?? Doncs que si cada un de nosaltres és un Pantone, assegura’t d’agafar el Pantone que combina amb el teu. I si tens daltonisme o família anglesa i no saps combinar colors, la naturalesa s'encarrega de que el teu cervell comenci a segregar aquell líquid per provocar que el tio, ell solet, comenci a agobiar-se i et digui: Vull anar a poc a poc.