Pàgines

dijous, 28 de març de 2013

La gata maula (i II)

La Griseta s'ha escapat, val, d'acord. No sé exactament com, però s'ha escapat. He de fer tot el que estigui a les meves mans per trobar-la. Vaig parlar amb tots el veïns, ningú l'havia vist... Vaig mirar per tota l'escala dels pisos. El garatge, tot. Res de res... Havia fugit al carrer... Una gata que mai ha posat un peu (bé, una pota) a una acera, que sempre ha estat dins una casa, ara rondava per un barri d'una ciutat bastant transitada. Me l'han matat segur... atropellada... Ai, per favor, no vull trobar el seu cadàver sobre l'asfalt del carrer... O s'ha mort de gana... No sap caçar, és un puto gat persa! Ai ai ai. Vaig passejar-me per tot el barri en la seva búsqueda i vaig preguntar a alguns comerços propers... Res de res... Ai si l'han trobat uns xinos... Ja està tot perdut... Ai nena! No pensis això, collons! I vaig fer una cosa terrible... Penosa... Però és l'únic que em quedava per fer... Vaig fer un cartell de "Se Busca"... Glups! Vaig imprimir un munt de fulls amb una foto seva... i vaig posar que estava malalta i necessitava medicació, perquè vaig pensar que si algú la trobava se la quedaria, que és una gata molt maca i tal... Sí, vaig mentir, però havia de recuperar al gat, o la que necessitaria medicació de per vida seria jo!

Vaig folrar el barri amb tots aquells cartells on sortia una gata persa estupenda i altiva, que en teoria estava malalta i podia palmar-la en qualsevol moment si no prenia uns certs medicaments... Resava a tots els déus que em van passar pel cap demanant que l'ajuda ciutadana tingués efecte... De fet, tot el barri n'anava ple... Però ningú em trucava per donar pistes, només se sabia que la Morgan havia perdut un gat... Pfff. Faltaven tres dies perquè el meu tiet i el meu cosí tornéssin de viatge, no tenia notícies de la gata i el meu barri estava inundat de cartells amb la seva foto... Havia de fer-los una trucada i aguantar amb les conseqüències... Perquè encara que conseguís trobar-la, no era capaç de retirar tots els cartells que havia penjat i segur que em pillaven. I bé... també volia confessar, i afluixar, en la mesura del possible, aquell nus que tenia a l'estómac. I què cony, que en cas contrari, si ells haguessin perdut al meu gos, també hagués agraït que algú m'ho comuniqués. No recordo què van dir... Però el que si recordo és l'hostilitat en general. Puta, Morgan, que gilipolles ets! Per un únic tiet i un únic cosí que tens, vas, i els hi perds la seva (i meva) estimada gata. Plors.

Van ser dies d'impotència i desesperació i a sobre, se'm van acabar les vacances, així que després d'una altra nit sense dormir me'n vaig anar a treballar. En aquella època treballava al Vall d'Hebron, així que em xupava la C58 en tot el seu esplendor... I quan estava aproximadament a Montcada (una de tantes) em va sonar el mòbil. Qui em truca ara... Un número que no correspòn a cap contacte... Hola? Hola, ets la Morgan? Mmm... sí. Mira, soc l'Helena, de la xarcuteria... Que acabem de trobar el teu gat, oi que l'havies perdut? Uooooo! Ole ole oleeee!!!! No sé com m'ho vaig fer però en zero coma estava a la C58 en sentit contrari. No recordo on vaig donar la volta per tornar cap a casa... L'únic que sé es que no vaig rebre cap multa, així que deuria girar legalment... o no em van enxampar. No us podeu imaginar l'alegria que portava a dins! Brutal!!!

Vaig arribar a la xarcuteria del barri i allà m'esperava la Griseta dins d'una caixa de panera de Nadal!!! Estava bé!!! Bé, estava bé, però bruta com mai, amb una pudor de pixats que tirava enrera i amb rastes al pèl de la panxa. El gat més guarro i pollós que he vist mai! Pobreta! El que deuria haver passat aquells dies fora de casa... Angelet... L'Helena em va dir que l'havien trobat sota la nevera dels formatges, i que no entenien com havia arribat allà, ja que la botiga havia estat tancada per vacances... En fi... tampoc sé exactament com va marxar de casa meva, així que... És igual! Ja ha aparegut i està sana i salva! L'harmonia familiar està assegurada!

Me la vaig endur a casa i la vaig treure de la caixa. I sabeu què va ser el primer que va fer, la molt capulla? Se'n va anar directament a la porta i es va posar a miolar!!! Volia que li obrís la porta!! Volia marxar!!! Ni de conya, tia! Però què et penses?!?! La moooolt pepa s'ho deuria haver passat de conya fent la vagabunda pels carrers del meu barri... Deuria haver descobert la vida esbojarrada d'un gat callejero... Mare meva, segur que l'havien desflorat i tot, segur que se l'havien follat tots els gats del meu barri i havia menjat de les escombraries tot allò que a casa no li donem. Serà putot!!! I ara, després de tot el que m'has fet patir, vols tornar al carrer? Ni boja, gata poligonera!! De pet a casa dels teus amos, no vull saber res més de tu!!!

Així, doncs, finalment, vaig poder tornar la Griseta al meu tiet i al meu cosí, que fins i tot van riure de la història (ara que havia acabat bé) i de la cara oculta d'aquesta gata senyoritinga que resulta que li va la jarana.  Més tard em vaig assabentar de les seves aventures pel meu barri... Resulta que un dia que vaig anar al forn de pa, la fornera em va preguntar si ja havia trobat al gat... I el senyor que s'esperava darrera meu, va i em diu... ai perdona... que era un gatet persa negre molt maco? Doncs venia a dinar cada dia a casa nostra... Com diu?!?!?! Resulta que aquell home vivia a quatre carrers de casa meva, i un dia, a l'hora de dinar, van trobar a la Griseta al seu portal. I com que la seva senyora (paraules textuals de l'home) havia fet paella, doncs n'hi van donar una mica perquè mengés... i després va marxar. Aquell matrimoni va il·lusionar-se molt quan, al dia següent, la Griseta va tornar a rondar pel seu portal... I li van tornar a donar de menjar un altre cop... I així successivament... Mira-la ella! Quins recursos, tu! Menjant com una reinona, de farra tot el dia... Clar que no tornava! Living la vida loca...

El més curiós de tot, és que al tornar a casa seva, va ser com si no hagués passat res... Segueix espantant-se de la gent, segueix dormint quasi bé tot el dia i segueix espantant-se al sortir al jardí... Va desmelenar-se durant cinc dies i ja està... Com unes vacances boges que mai es repetiran... Ara segueix ronronejant com una gata maula. I que segueixi així (si us plau).

dimecres, 27 de març de 2013

La gata maula


Feia molt temps que no passava per aquí i realment ho trobava a faltar, així que aprofitant aquests dies de festa... Aquí estic de nou! Últimament he canviat de feina i vaig realment de cul, viatjant amunt i avall, amb una maleta com a companya de ruta i qualsevol aeroport com a nou hogar. I com no, sense massa temps lliure que es pugui dedicar a fer altres coses que no siguin dormir, redactar informes o contestar correus pendents. No obstant, m'agrada molt tot això, no us penseu, tot i que diuen que em cremaré aviat... si per cas ja escriuré un post d'indignació quan això passi ;)


Una de les coses que us volia explicar fa temps és la història de la gata maula i mai trobava el moment. És una d'aquelles històries que em passen i la gent riu bastant quan els hi explico, però en el seu moment ho vaig passar fatal... A veure què us sembla... Començo!

El meu tiet i el meu cosí tenen un gat. Bé, una gata. Es diu Griseta, però és negra (de petita era de color gris i petita, i... una cosa porta a l'altra i el nom se li va quedar). És una gata persa moníssima i dormilega, i sobretot, espantadissa... Mai surt de casa, i de fet, s'espanta si surt al jardí i torna corrents cap a dins. La gent desconeguda li fa por... Vaja, que és una típica gata casolana, fina i senyoreta.

Per època de Nadal el meu tiet i el meu cosí normalment marxen a esquiar totes les vacances i deixen a la gata a casa, amb la menjadora automàtica i una mena de dispensador d'aigua perquè l'animal pugui sobreviure i tal. La veritat és que és una gata bastant independent i no li passa res perquè es quedi sola a casa uns dies, però un any vam decidir que, com que jo no marxava per aquelles dates, me l'enduria a casa meva, així no estaria sola. I què cony, que em feia gràcia tenir una mascota durant uns dies. Així que a finals de desembre me la van portar i me la quedava fins el dia de Reis, que ells tornaven.

Era molt divertit tenir un gat a casa... Es passava el dia dormint al sofà (al meu lloc) i si l'apartava feia un miè. Si m'anava a fer un cafè amb llet, al obrir la nevera ja miolava perquè li donés una mica de llet. Al anar a dormir, si em deixava la porta oberta, venia i saltava al llit, s'arraulia entre les meves cames i ronronejava. Ens portàvem molt bé.

En aquella època feia poc que sortia amb un noi i el dia d'any nou, després de la típica jalana familiar, ell va venir a veure'm. La gata estava per allà i no li feia massa gràcia que hi hagués algú més a casa i s'amagava, però vaja, vaig pensar que ja s'acostumaria i sinó, quan ell marxés, tot tornaria a la normalitat. Recordo que volíem mirar el Rally Paris-Dakar i la tele no anava bé, no es veia res... Quina merda, tu! Vaig anar un moment a trucar a la meva veïna de replà a veure si el problema amb la tele era meu o era una qüestió d'antena general. A ella tampoc se li veia la tele i em va comentar que ja havien avisat perquè ho vinguéssin a arreglar. Tema tancat. Vam parlar dos minuts màxim. Al tornar a casa, vam adonar-nos que feia estona que la gata no apareixia... La vam buscar una estona i res. Vam dir que segurament estava amagada perquè estava espantada i que ja sortiria quan ell marxés...
Quan va marxar, la gata no va aparèixer.

Vaig pensar que potser a la nit, quan tot estigués en calma, ja vindria a dormir amb mi i tal, com feia sempre... Aquella nit no va venir. A l'endemà al matí la preocupació ja era bastant important, i tot i que estava bastant segura que no s'havia escapat quan vaig anar a parlar amb la veïna, vaig tornar a trucar-li per confirmar-ho. La veïna em va dir que no, que era impossible que hagués sortit quan la tarda anterior havíem parlat, ja que la seva porta queda just enfront de la meva i hagués vist una cosa negra que sortia del meu pis. Tenia bastanta raó, però llavors... On cony era el puto gat, eh? M'estava castigant per haver tingut visita durant unes hores? No n'hi ha per tant, mecagumtot! Griseta? Grisetaaaa?? Res de res.

Al dia següent vaig comprovar els nivells d'aigua i menjar, per si durant la nit havia anat a la menjadora, vaig buscar per tot arreu, inclús vaig mirar dins la rentadora, darrera la nevera (per on passa el caparró passa tot el cos, diuen...). Vaig desmuntar el sòcol de la cuina. Vaig regirar tots els armaris, inclús el del lavabo, vaig mirar darrera el bidet i la tassa del vàter. Vaig registrar tot el pis com una yonki en busca de droga. Res de res. El gat no hi era... Em caurà el pèl. Mitja família (i som cinc en total) deixarà de parlar-me... Seré l'imbècil que no pot ni cuidar d'un gat. I segur que es pensen que vaig pillar tal tonya per cap d'any que em vaig endur un paio a casa i el gat va fugir... Noooo! Joder no! No és això! Amb un nus a la gola vaig trucar a ma mare (bendita madre...). La pobra dona va venir a casa meva a fer una búsqueda més... alternativa. La Griseta es torna boja pel menjar dels peixos (sí, allò que fa tanta pudor) i que només sentir remenar el pot, sempre ve perquè n'hi donis. Així que imagineu l'espectacle... Ma mare sacsejant un pot de menjar de peixos per tot el passadís de casa, cridant carinyosament... Grisetaaaaa, grisetaaaaa, vine maca, mira el que tinc... Patètic, en sèrio. Em sentia fatal. Mama... Para, si us plau... Que no veus que no hi és... Finalment ma mare va confirmar, com si fós una sentència judicial, gràcies a la prova del menjar per peixos, el que jo ja em temia feia hores... La Griseta s'ha escapat.

Continuarà...

dijous, 24 de gener de 2013

Aquells meravellosos anys (Part I): La infància.


A mesura que passa el temps, els records es van tornant de color sèpia, com envellits,... i com que ara està tant de moda tot allò retro m’ha vingut al cap fer una petita compilació de les modes que en algun moment han format part de la nostra vida.

Recordeu aquells pots cilíndrics de Dixan on els vostres pares us hi feien guardar totes les joguines? Els Lego’s, els Playmobil (que jo sempre he anomenat clicks)... La veritat és que no sé com no vam acabar tots intoxicats, posant-nos a la boca totes aquelles peces que havien estat en contacte amb les restes de pols blava de detergent. I què me’n dieu d’aquells altres cilindres, però de plàstic, on hi guardàveu els 20 duros per a comprar-vos un “Frigopié” quan la calor ja es feia insuportable a la vora del mar? Això sí, per fotre’ns el gelat de després de dinar, havíem d’esperar de totes totes aquelles eternes quatre hores a l’ombra sense banyar-nos per fer la digestió. Mare meva, amb quines ganes em capbussava quan a la fi passava el temps establert, normalment, pels nostres avis.

A l'hivern ja era una altra cosa. Ens posaven els pantalons de pana, el material més resistent que existeix, que a sobre les nostres mares reforçaven amb genolleres, i la part de dalt d’un xandall vermell i apa, a enfilar-nos per tot arreu! Sort que creixem, si no, em veig encara amb els primers pantalons que vaig tenir d’aquella tela! Tot i així, s’ha de dir, que ja feien bé els nostres pares de vestir-nos d’aquella manera, ja que portant posats aquells patins metàl·lics amb rodes verdes i corretges vermelles, ben poc ens hagués durat la roba amb les hòsties que ens fotíem!

Un cop ens vam fer més grans i vam començar EGB, les coses no van fer més que empitjorar... Cues al costat, malles de ciclista fluorescents, amb Smailies per tot arreu i aquelles hombreres!! OH MY GOD!! Horrorositat a tope! Quines pintes! A sobre, tot sempre combinat amb les Victòria, que jo trobava horroroses i ara són d’un trendy que t’hi cagues!!! Com que els rellotges Casio, que els trobava cutres a matar (a part de no anar gens bé per a aprendre les hores, com ens deien les mestres) i ara, si me’n descuido, en tinc una col·lecció sencera!

I què me’n dieu de les colònies, eh? Que marxàvem amb una motxilla plena de roba etiquetada amb el nostre nom. Tot i així, jo no sé com m’ho muntava que sempre tornava amb menys coses de les que marxava, això sí, la motxilla no sé com s’ho feia per semblar més plena.

Bé, podria estar parlant dels meus (i segurament molts d’ells també vostres) records d’infància: la mano loca, el Blandi-Blue, els àlbums de Panini, la “burbujita” rosa per aprendre a nedar,... però no vull semblar una vella “xoxa”,  que encara sóc jove, coi! Així que us deixo reflexionant mentre us mireu les canes i les arrugues al mirall i jo segueixo amb lo meu, és a dir, donant-me cops de cap contra la paret mentre ploro desconsoladament pensant en com pot ser que el temps passi tan ràpid.

dimecres, 26 de desembre de 2012

Petits grans mals

No és que sigui una noia especialment maldestra, gafe patosa… però sempre em faig mal, em fereixo. No és allò de fer-se molt mal, com caure per les escales, cremar-se amb el forn, tallar-se un dit amb el ganivet del pernil, esquinçar-se esquiant o altres mals importants… Aquests accidents o ferides son previsibles, ja se sap que tenen un perill inherent. No vull parlar d’això, no. Em refereixo al fet de xocar, de fer-se petits cops, blaus, talls, cremades amb allò més insospitat, que clínicament no tenen gens importància però no vegis com donen pel cul… Crec que em ve de família, a casa som bastant de fer-nos mal amb qualsevol xorrada, però també sé que li passa a tothom. I com que servidora podria tenir el rècord mundial de tolidura, us vull fer cinc cèntims de tots aquests petits grans mals que sempre em passen i dels quals sempre em queixo.


Com s’intueix en el meu avatar, sóc fumadora. I sé del cert que fumar pot fer molt mal… Us ho asseguro. A part de tot allò que ens repeteixen constantment les autoritats sanitàries i que ens mostren tant gràficament als paquets de tabac (i que no vull recordar), hi ha coses que no ens les expliquen… Petites coses que passen al fumar i que tothom calla… Com quan fas una calada, tens els llavis tallats i amb la boquilla del cigarro t’endús mig llavi. M’ha passat bastants cops i ho odio. Fa molt mal, de veritat. Estas allà fumant tranquil·lament, i pam! T’arrenques la pell… Com pica, i quin mal rotllo dóna. Aquest fet empitjora quan, el cigarro, a part d’enganxar-se’t al llavi, els dos dits amb què el subjectes llisquen ràpidament sobre el piti i, com no, arriben al capullo, tot roent ell. A part del mal del morro, et cremes els dits i maleeixes en Philip Morris i a tota la seva família al complet. I la cosa encara pot empitjorar més encara… Amb la cremada dels dits, s’activa un senyal d’alerta al teu sistema nerviós que fa que, involuntàriament, llencis el cigarro, i aquest normalment cau sobre una superfície no apta per la cendra i les brases… El sofà (que si no es crema, si més no, s’embruta), el teclat de l’ordinador (que queda ple de cendra), el cafè que t’estàs prenent (i que evidentment ja no pots seguir bevent). Fú! Però és que fumar també pot provocar altres petits mals… Com quan t’entra el fum a l’ull. Ahhh com pica, per déu! I no pots evitar tocar-te’l, i és clar, amb el dit ple de nicotina, encara pica més. I si vas maquillada… ja ni t’explico… et queda un ull vermell amb oso panda a lo zombie. Que maco.
El paper sí que és el mal. Sí, el paper… I mira que ja ens en donen de ben petits perquè hi fem dibuixos, pintem, etcètera, però tot i així el paper pot ser molt perillós i fer molt mal, i ningú ens avisa! Qui no s’ha tallat un dit agafant un full dels apunts de classe, per exemple, deixant una marca de sang al paper i un tall emprenyador al dit. Qui no s’ha tallat passant la pàgina d’un llibre o d’una revista… És increïble el mal que pot arribar a fer una tonteria com aquesta, però és que sempre vas a tallar-te al punt on molesta més, normalment entre falanges, on s’articulen els dits.  I és que els dits els belluguem constantment i el coi de tallet es va obrint cada dos per tres i tarda en tancar-se (i deixar de donar pel cul). T’estàs varis dies maleint-te, i més si en aquest període talles cebes, llimones, agafes un polsim de sal o toques qualsevol cosa que piqui, o contingui una mínima quantitat d’àcid i/o alcohol.
Respecte a fer-se mal amb un full de paper, he tingut una experiència molt desagradable, molt més macabra que fer-se un tall al dit (que també, però vaja…) Així que els més aprensius, us recomano que salteu al següent paràgraf, no voldria que se’m maregés ningú… Tot i que sé que us podrà la curiositat i seguireu llegint ;) Un cop estàvem amb una amiga, encara anàvem al institut i teníem un examen a l’endemà. Jo necessitava uns apunts que no tenia massa potables i la meva amiga me’ls va deixar. Va passar-me unes quantes pàgines i un dels fulls va volar… Al intentar agafar-lo, vaig tenir tanta mala sort que em va tallar l’ull. Em vaig quedar blanca, no volia ni imaginar-me el que m’havia fet un puto full de paper!! Sorprenentment no em feia mal, però sí que notava com una molèstia. No gosava tocar-me l’ull ni mirar-me’l, i la meva amiga tampoc. Estàvem entre cagades i expectants. La molèstia a l’ull cada cop era més gran, parpellejava i cada cop era pitjor… Arrrg! M’havia tallat la còrnia? Ecs! Mama, por!! Finalment, ja no podia més i vaig tocar-me l’ull, per fer alguna cosa… I sabeu què va passar? Doncs que em va caure la lentilla partida en dos! Aaaaaah! Mai m’he alegrat tant de ser haver sigut miop. La lentilla em va salvar de tallar-me l’ull amb un full de paper. Quina llet vaig tenir. Per això us dic que el paper és el mal! I les lentilles, tot i que en aquest cas em van salvar d’una ben grossa, també te la poden liar mil, se’t poden girar en la teva contra en zero coma… Per sort, ja fa un any que em vaig operar la miopia i ja no pateixo aquests inconvenients, però les havia passat magres…
Les lentilles, no obstant, també provoquen petits grans mals… Quin gran moment quan t’entra una pestanya a l’ull i justament, per algun misteri de la mecànica anatòmica, la pestanya s’instal·la entre l’ull i la lentilla… Aaaaah! Quin mal rotllo! Has de burxar, et fas mal, no pots mantenir l’ull obert… I si finalment aconsegueixes treure’t la lentilla, arrossegar la pestanya cap a fora i tornar a posar la lentilla… El mal continua i tens un ull vermell com un tomàquet… I no parlem d’aquells dies en que et lleves, et poses les lentilles, curres tot el dia, ordinador, mòbil, pantalles a mansalva, etc etc… quedes per fer una birra, i se t’acaba liant la nit fins a les 7 del matí… I sí, fa 24 hores que duus les lentilles, i t’han fet ventosa, s’han quedat allà enganxades com si te les haguessis posat amb Loctite. Ufff! I no parlem quan abans es podia fumar als bars… Això encara empitjorava més el problema… Acabaves amb els ulls secs com la mojama, parpallejant  psicòticament pels puestos i com no, amb les lentilles fent ventosa com un pop espantat.
Menjar és un plaer, tothom ho sap, però també és causa de petits grans mals… Qui no s’ha cremat el paladar menjant sopa bullent, oi? Et queda la boca destrossada durant molt de temps per haver ingerit només una cullerada de res! No hi ha dret! Menges un tros de pa… Aparentment inofensiu… I no saps ben bé perquè, amb una crosta et rajes la geniva. Aiiii! Per favor! Que és un tros de pa! No pot ser! Però el pitjor… el pitjor de tot són les pizzes. Uff, són la mort… I ara no vull fer mala publicitat de res, però… Heu provat la pizza de formatge Buitoni?? No ho feu! Són filles de Satanàs! No entenc què fan aquesta gent, crec que hi deuen posar algun ingredient ultra-abrasiu o alguna cosa per l’estil, perquè mai mai mai a la vida m’he cremat tant com menjant una pizza Buitoni. És el mal. I em consta que no sóc l’única persona que ho sap. Avisats esteu.
Empolainar-se també és motiu de petits mals. Al menys en el meu cas… El que explicaré, malauradament, també és una true story… Un dia que havia de sortir i anava tard (com sempre)… Em dutxo ràpidament. Aquell dia la caldera feia el tonto i en 30 segons ja m’havia cremat amb l’aigua calenta i també m’havia congelat, perquè, sense fer res, havia començat a sortir aigua a un grau de glaçar-se. Quan l’aigua ja sortia a una temperatura decent decideixo repassar-me les cames amb la Gillette… Tall sagnant al turmell que pica en contacte amb la crema hidratant. Estupend. M’eixugo, em poso una tireta a la cama i vaig a vestir-me a l’habitació. Com que anava descalça i tenia pressa, in-com-pren-si-ble-ment, foto patada a la pota del llit i em deixo dos dits del peu destrossats. Se m’escapa la llàgrima, però no perdo l’esperança. Decideixo posar-me un vestit de coll alt cenyit amb cremallera lateral. Davant del mirall aixeco el braç on hi ha la cremallera i amb l’altra mà intento pujar-la. La posició corporal és un tant estranya i a més intento pujar la cremallera mirant a través del mirall. Entre la pressa i que no acabo de controlar que el que veig al mirall està al revés, aconsegueixo pujar la cremallera un tros i em pessigo la pell. Mecagumtot!!! No en tenia prou amb el tall de la cama i els dits del peu, que ara m’he fet un sangtraït a sota l’aixella. Fu!  Torno al lavabo a maquillar-me i pentinar-me. Només em fereixo dos cops més… Un, quan em poso rímel i m’entra el raspallet dins l’ull (amb la conseqüent picor) i dos, quan decideixo arrissar-me el cabell amb la planxa. Fer-te rínxols amb la planxa (i suposo que estirar-te el cabell deu ser el mateix) pot fer moooolt mal, també… Bàsicament perquè és una acció que fas reflectant-te al mirall i si et despistes, calcules malament el tema dreta i esquerra… I sí, vaig planxar-me l’orella. I això sí que fa mal, que el catxarro aquest està a 200ºC. No comments. No recordo on vaig anar després, però hi vaig arribar com una veterana de la guerra de Vietnam. L’únic que sé del cert és que aquell dia, per sort, ja no portava lentilles i no vaig menjar una pizza Buitoni, perquè si ho hagués fet, segurament avui no estaria aquí escrivint aquest post. M’haurien internat per auto-lesionar-me…
Salut!


divendres, 19 d’octubre de 2012

Jo mai mai...

Fa uns dies, vam anar a fer unes birres amb en @parufito i en @perescalador, i quan érem al cotxe va començar a sonar la cançó aquella del Joan Dausà... La del Jo mai mai. Ja té un temps i tal, però ho va petar bastant i algú me la va gravar en un CD (sí, no tinc bluetooth audio al cotxe, i què passa, eh?! :P) I de tant en tant vas conduint i comença a sonar... I mira... et posa tendre. Aquesta és la conclusió a la que vam arribar tots tres... Que la cançó Jo mai mai inspira tendresa. Et pot agradar més o menys, però provoca tendresa, i molta. Al menys al trio lalalà que ens vam ajuntar aquell dia, i sé del cert que li passa a més gent.

Un cop ja birra en mà, vam estar analitzant la cançó i vam concloure que va triomfar perquè parla de coses amb les que et pots identificar... Qui no ha jugat a aquest joc, eh? Tothom ha fet sopars a casa seva on els col·legues porten el beure, no? Qui no s'ha enxoxat d'un amic/ga en alguna ocasió, oi? I el més important... Qui no té un amic torracollons?!?! Però a part que més o menys t'hi puguis identificar, la clau està en que té un final feliç... tot és com molt normal i pam! passa allò que a tots ens agradaria que passés: la persona de la que estàs penjat resulta que et tira els trastos... És un WIN en tota regla!!! I tot així d'imprevist ... Ai, que maco...

Però... en realitat en Joan Dausà no ens explica QUÈ passa després de la "declaració"... Sí, tothom pensa que allò és un final feliç, però alerta!!! Que podrien passar moltes coses! I aquí va ser quan vam començar a elucubrar diferents finals possibles per a la cançó de Jo mai mai. Potser va ser l'efecte de les cerveses, però nosaltres ens vam fer un fart de riure, la veritat, i espero que a vosaltres també us faci gràcia... Us deixo la lletra de la cançó original i després les diferents continuacions de collita pròpia que podria tenir la història... Us animo a que voteu la continuació de la cançó que més us agradi. A la continuació guanyadora, si us sembla, tornarem a proposar continuacions, al més pur estil "tria la teva aventura" i podem, entre tots, construir una història amb un final... diferent :)


Jo Mai Mai (Joan Dausà i els Tipus d'Interès)

Avui l'Albert arriba a l'hora, em dóna el cava i el poso en fred.
I arriben l'Hèctor i la Clara, porten la nena adormida en el cotxet.
I obro la porta a la Judit, avui véns sola, m'encanta el teu vestit.
I va arribant tota la colla, quan són a taula trec el sopar.
"Un menjar exquisit", "vull provar aquest vi", "qui vol cafè?, "hi ha gintònics, també".
i juguem al joc d'aquelles nits d'estiu, "no parleu tant fort que la nena dorm".

I l'Hèctor diu:
"jo mai mai he desitjat fer un petó a la Judit"
i afegeix:
"jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit",
tothom em mira i ningú beu.

I aquell dard emmetzinat se m'ha clavat al cor i ho reconec i faig un glop.

I veig que tots riuen de cop, però la Judit aixeca el got, em mira i diu:
"jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat",
"jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".

I jo em congelo i ella beu.



Continuació:

1) Tots callen i només sento el bategar del meu cor. Aquell silenci es trenca quan la Martina comença a plorar. La Clara s'aixeca per veure què li passa. L'Héctor diu que potser haurien d'anar passant, que és molt tard. L'Albert també s'aixeca: nois, demà treballo... Tots van marxant i els acompanyo a la porta. Torno al menjador i ella m'espera dreta davant de la taula, mirant-me i sense dir res. M'hi acosto. Ens abracem. Ho deies de veritat, Joan? Sí, i... tu? Es separa lentament, m'agafa la cara i em fa el petó més tendre que m'han fet mai. M'assalten dubtes... I... el Carles? Ens vam separar fa tres mesos. Estàs bé? M'abraça fort. Ara sí.

2) Se senten rialles contingudes. La Judit també comença a riure i es tapa la cara fent que no amb el cap. Tothom mira cap a l'Albert... Acaba de fer un glop. 


3) Seguim jugant com si no hagués passat res. L'Albert continua ràpidament amb un "jo mai mai m'he fet pipí a sobre". Ell, la Judit i l'Héctor beuen. Clara, et toca a tu: "ummmh... jo mai mai he fet un trio" Rialles. L'Albert beu i pica l'ullet. Se me'n va l'olla i pregunto: "jo mai mai he sigut infidel a la meva parella" i la Clara beu. I l'Héctor salta "jo mai mai he tingut un fill d'un altre que no fos la meva parella". Ara la Clara es queda blanca, beu i diu: T'ho puc explicar, Héctor.


4) Quan tots marxen li demano a la Judit que es quedi. Ella diu que té pressa, que el Carles l'espera a casa. Llavors allò que has dit mentre jugàvem què vol dir? Mira, Joan... Fa uns anys sí que ho vaig pensar, quan jo estava sola i tu sorties amb la Marta. Però ho segueixes pensant? No ho sé, potser sí, a vegades. No ets feliç, llavors, amb el Carles? Ummmh... No. I per què no el deixes? Perquè no puc. Però, per què? Jo... Joan, el Carles està malalt, no li puc fer això.


5) Tothom riu de nou. Comentaris del tipus, deixem-los sols, va, marxem ja. La situació és molt incòmode, mai havia passat tanta vergonya. Els acompanyo a la porta i tots marxen. Torno al menjador i la Judit no hi és. Recorro el passadís, la porta del lavabo està oberta, aquí tampoc no hi és. Obro la porta de l'habitació, està fosca i trepitjo alguna cosa. És el vestit de la Judit. Encenc el llum. Ella està despullada estirada sobre el meu llit. S'incorpora i em fa un gest perquè m'hi acosti. Estic trempat com mai. M'agafa per la camisa i m'arrossega cap a ella. Sense dir res em descorda els botons  i m'acaricia el pit amb les dues mans. M'agafa fort per la cintura i em passa la llengua pel coll. Em desfaig. El sexe és brutal, salvatge. No em deixa parlar. Cada cop que intento obrir la boca em fa callar, tapant-me la boca, fent-me un petó. Acabem i estic rebentat, m'ha deixat fos. Ens estirem al llit, un al costat de l'altre.  No m'ho puc creure. Tinc moltes preguntes. Judit... Shhht! Judit... No, Joan, si us plau. Però... Ella s'aixeca i comença a vestir-se. Judit.. Calla, Joan! Si us plau! Això que ha passat no ha passat i no es repetirà, d'acord? Què? Però... però... si has sigut tu la que... Ja ho sé, ja ho sé, però és que no puc... Estic casada, joder! I encara que el Carles sigui impotent i jo vagi més calenta que una gata maula, no puc anar-me follant als meus amics. I allò que has dit quan jugàvem? Ufff, hosti, no ho sé, t'he vist tant vulnerable, tant.. no sé... que no ho he pogut evitar. Només em vols pel sexe doncs? Sí... Ho sento, no ho he pogut evitar... S'ajup i agafa la seva bossa. Te'n vas? Sí T'acompanyo a la porta? Com vulguis. Em poso uns calçotets i sortim de l'habitació. Li obro la porta i ella surt al replà. Joan... Digues. Podem repetir algun altre dia? 

diumenge, 2 de setembre de 2012

Baby Boom

Últimament estan ocorrent fenòmens estranys a les xarxes socials... Sí, en especial a aquella xarxa on es comparteixen fotografies quadrades, s'apliquen filtres com si aquells retrats s'haguessin capturat fa 40 anys i on normalment les imatges es pugen desenfocades o en blanc i negre... Sí senyors... Alguna cosa passa al meu home d'Instagram...

Des de fa un temps, les típiques fotos de gintònics, els retrats amb unes Rayban, les imatges de gatets i gossets dormint, els bucòlics peus en una platja, aquells plats deliciosos guisats pel propi usuari i aquells impactants primers plans d'un ull maquillat de l'amiga de torn, s'han anat substituint paulatinament per fotos de bebès: Bebès mamant, bebès graciosos amb unes Rayban, bebès dormint plàcidament, els peus grassonets d'un bebè, bebès riallers empastifats de farinetes, primers plans de bebès...

Què està passant!!! Que QUÈ està passant?!?! Doncs molt fàcil... que tothom s'està reproduint! És el que passa quan les teves amistats ronden la trentena... Tots aquells rellotges biològics que fins ara feien tic tac, tic tac, ara ja han sonat, les alarmes han saltat! Gent de la feina, amics i amigues del cole, de l'institut, de la universitat, amics de sempre, veïns, col·legues de diferents colles...  Sí, sí, tothom! Inclús les amigues més properes, això és el més flipant! Unes ja l'han tingut, altres estan prenyades en diferent grau i altres l'estan buscant! Hi ha una plaga! És internacionalment conegut que tenir fills és un fenomen que es contagia entre parelles, sobretot si són de la mateixa colla, molt fort. Però és que ara ja no són només les parelles d'un mateix grup, sinó TOTHOM! Sembla que els humans ens reproduïm per espores!

La veritat és que me n'alegro molt per tots aquells que han tingut, esperen o estan buscant un fill. Me n'alegro i els admiro. Me n'alegro perquè sé que prendre aquesta decisió no és fàcil en els temps que corren, però que han trobat a una persona adequada per compartir aquesta experiència i han decidit complir els seus desitjos. I els admiro perquè han tingut el valor per fer un canvi en les seves vides que és... per sempre. Ha de ser un sentiment molt bèstia com per animar-se a donar aquest pas...

No estic segura de que algun dia pugui decidir-me a canviar la meva vida per tenir un fill. Al menys en un futur a bastant llarg plaç. És un tema que m'he plantejat bastant últimament, donades les circumstàncies: Per què tothom sap que vol tenir descendència, inclús des de l'adolescència, i a una servidora ni se li ha passat pel cap? Em consta que no sóc l'única que ho pensa. Seriosament ho he parlat amb un parell d'amics que els passa el mateix que a mi... I són bona gent, eh? ;) Un és un col·lega solter i l'altre una és una noia amb parella des de fa anys. No obstant no és un tema del que se'n parli massa... És com... estrany... I a vegades poc comprès... Una noia de trenta anys que no sap si vol tenir fills algun dia? Es veu que no és el "normal"... Doncs... No ho sé, escolti, no ho sé! Per mi és ben normal... No sé què faré el proper cap de setmana... què coi he de saber si algun dia voldré reproduir-me... Si intento pensar en com vull viure quan "sigui gran" suposo que algun dia tindré nanos... però ara ho veig estrany. Com que no quadra amb mi actualment, però a saber com serà la meva vida d'aquí uns anys... M'encanta la vida que tinc ara, sóc bastant feliç i faig el que vull,  però per altra banda ni per "asomo" és com me l'havia imaginat quan tenia 15 anys... Així que... Qui sap... El que hagi de ser serà... I no cal donar-hi més voltes que les imprescindibles... Potser és que som massa egoistes? Uns covards? Ho dubto. Potser és que no hem trobat una persona amb la qui embrancar-se en una aventura d'aquestes dimensions? Ummh... No crec que s'hagi de tenir a una persona al costat per saber si vols tenir fills... potser ajuda, però no crec que sigui imprescindible... Llavors... què és?  Simplement pot ser que el nostre rellotge biològic no tingui piles... :)





Post dedicat al Gabriel, l'Eloi, el Gerard, l'Aran, la Nora/Marcel, al primer/a mini-Pocafeina i a aquell cigró que encara s'ha de tirar a l'olla, però que aviat serà un píxel bategant en una ecografia :) I sobretot als seus pares i mares, als que admiro profundament perquè sé les ganes que tenien o que encara tenen de tenir-vos entre els seus braços.


dijous, 9 d’agost de 2012

Avui fa un any del naufragi.


Roger, Isma, David, Emilio i Eli, felicitats pel nostre primer aniversari! Us ailoviu :)